-Avui en Mateu ha tornat a arribar tard a la feina.
-No m'estranya, condueix com una foca.
-Els col·legues de departament de trànsit creuen que és el culpable de l'embossament de dimarts a la via de cintura de Palma.
-I dels retards a la cuina de la seva pizzeria predilecta.
-"La vull amb les voreres cruixents". I au, cap al forn un altre cop.
-No l'aguanta ni sa mare. Per cert, quan fa que no va a veure-la?
-Espera, que ho cerco... Mateu, carrer Nanana 12... Ni tan sols hi ha registres del darrer trimestre? Ho miro a l'històric?
-És igual.
-Sí.
-Per a què?
-Pfff!
Aquesta podria ser la conversa entre dos empleats de Google o Apple.
En Mateu ets tu, encara que et diguis Joana, Antònia, Pere o Tomeu. Però no, he dit Mateu perquè és un nom especial; trobo molt divertit que el traductor per a incompetents el tradueixi al castellà com a 'Matad'; 'Matad Isern', posem pel cas. Però aquest és un altre tema, massa profund, en el qual avui no entrarem. Deia que aquesta pot ser la conversa entre dos empleats de Google o Apple, i ho deia perquè aquestes són les dades que cada dia li entregau amb una total, absoluta, completa i rigorosa fidelitat digna d'un xotet de cordeta. El vostre mòbil els diu on aneu, a quina velocitat, a quins llocs us atureu. Vau fer una foto d'una pizza dient que us agraden amb les vores ben cruixents? Doncs ja està.
El mòbil us vigila.
Dient això he assolit la mitjana de les informacions alarmants sobre telefonia mòbil i privadesa que podeu llegir a dotzenes de llocs. Però intentaré anar un punt més enllà.
Ara se suposa que hauríeu d'estar indignadíssims amb els fabricants de programari per a mòbils. Concretament dos: Google i Apple. També Microsoft, però què més voldrien ells que vendre prou programari per a mòbils com per a merèixer un poc d'atenció -he esperat 20 anys per poder escriure aquesta frase-. Al que anàvem: indignar-se amb la tecnologia dels mòbils. Doncs prepareu-vos, que això us indignarà encara més: els empleats de Google i Apple passen ben llis de vosaltres. No agafen les vostres dades, entre les de milions de persones, per a parlar-ne ni a la feina, ni a la cafeteria, ni al dinar de Nadal després que res no t'importi en veure quina merda de regal de l'amic invisible t'ha tocat. Siguem realistes: això que en diem 'espiar' no és tal cosa en el sentit clàssic de la idea. Es tracta de programes que miren les coses que fem per mostrar-nos publicitat que serveix per a pagar els serveis que ens donen de franc. Són robots. Per això, tan prosaic, sí els interessam. Res pus. I ho fan després que nosaltres acceptem les condicions d'ús on diuen que les coses són així. Ja està. Bé, la veritat és que acceptem les condicions d'ús sense llegir-les. I després ens queixem. Perquè clar, després d'acceptar-les, tenen els sants pebrots d'aplicar-les. On anirem a parar. A més, ens sembla perfecte que la cosa antispam, que té l'invent aquest del correu, llegeixi els nostres missatges per amagar-nos els del Viagra i del senyor important nigerià que té una pasta gansa que no sap què fer-ne, però ah no; de cap manera poden mirar res per a mostrar-nos publicitat. Això sí que no!
Au va, prou dois.
És veritat, hi ha empleats dels governs que han tingut accés a les nostres dades i ens han pogut espiar de bon de veres. Ens han foradat els núvols. Però és un delicte. Ja està, no importa donar-hi més voltes: és un delicte greu. Que ningú no es senti defraudat amb res excepte una cosa: els nostres governants s'han botat una cosa tan bàsica com el dret a la intimitat present a la Carta dels Drets Humans. Les megacorporacions de la informàtica ho han consentit. Si tinguessin vergonya, haurien de plegar (i fins i tot estar imputats), però no és el cas. Ni tan sols gairebé ningú no en parla. I els tornarem a votar. I tornarem a acceptar les condicions d'ús sense llegir-les i sabent que se les boten. Però mentrestant arreglarem el món explicant històries que fan por sobre el ciberespionatge, i tot això dels mòbils i d'internet i la informàtica que ens farà parar bojos i que no pot ser; que el gran el germà amunt, el gran germà avall, i que l'Orwell ja ho va dir...
...I tot és culpa de la tecnologia. Ui, sí. Dels mòbils.
