Per un Parlament mundial d’alcaldes

En aquesta inquietant nova era marcada pel terrorisme, la desigualtat, el tribalisme, el canvi climàtic i la injustícia, les institucions nacionals i internacionals han esdevingut, malauradament, del tot deficients. Així doncs, no ens hauria de sorprendre que els alcaldes es posessin d’acord per resoldre els problemes locals tenint en compte el seu pragmatisme i els alts nivells de confiança que hi tenen els ciutadans, escèptics davant la burocràcia dels governs més grans.

El que sí que resulta sorprenent és que, malgrat la dificultat que suposa governar, els alcaldes han demostrat la seva voluntat de fer-ho globalment i conjuntament. I no per una qüestió d’ambició o d’orgull, sinó perquè s’han adonat que, en una era de reptes globals, al final els béns locals i globals són els mateixos. Segons el nou concepte de glocalitat, els governs locals només funcionen quan els alcaldes d’arreu del món col·laboren els uns amb els altres i les ciutats forgen xarxes que permeten accions en comú. Els nous reptes globals també exigeixen solucions locals aplicades localment. Les ciutats connectades en xarxa són més efectives que les ciutats que actuen soles, i permeten que els alcaldes comparteixin les actuacions amb més èxit, convertint així el món en el seu propi laboratori urbà. Aquest argument ja apareixia al meu llibre Si els alcaldes governessin el món (Arcàdia, 2015), amb el següent subtítol: “Per què els alcaldes haurien de governar el món i de quina manera ja ho estan fent”.

Així és: el més sorprenent de la meva recerca sobre governs urbans i la seva eficiència ha sigut descobrir fins a quin punt les ciutats ja treballen plegades. Des de les metròpolis de l’antiga Lliga Mediterrània fins a la Lliga Hanseàtica del segle X (restaurada avui dia per promoure la cooperació entre ciutats de diferents països a les costes del mar del Nord), de les Ciutats i Governs Locals Units (CGLU) i el Consell Internacional d’Iniciatives Ambientals Locals (ICLEI, sigles en anglès) a la iniciativa C40 de ciutats unides contra el canvi climàtic: el món urbà s’ha unit a tots els nivells possibles i ha anat més enllà de les fronteres entre països.

Totes aquestes xarxes duen a terme una funció imprescindible, però encara els falta assolir la capacitat per governar a nivell global. Representen un pilar fonamental a l’hora de tractar temes crucials com el clima (el C40) o la seguretat (com l’EFUS, el Fòrum Europeu de Seguretat Urbana) i, tot i que aquest tipus d’associacions permeten compartir pràctiques i debatre estratègies comunes, el fet és que no disposen de cap poder legislatiu ni executiu, ni tampoc exigeixen tenir un rol més decisiu en la presa de decisions global. Per aquest motiu, alcaldes d’arreu del món han donat suport a la proposta de crear un Parlament Mundial d’Alcaldes (GPM, sigles en anglès). Els dies 23 i 24 d’octubre, a les ciutats angleses de Londres i Bristol (Capital Verda Europea 2015), se celebrarà una sessió inaugural del nou Parlament amb la presència de més d’un centenar de ciutats.

Aquest mes s’enviaran les invitacions a ciutats que tinguin una població d’entre 250.000 i 25 milions de persones; a ciutats portuàries exposades al creixement del nivell del mar com Rotterdam i Los Angeles, i també a ciutats de l’interior amb seriosos problemes de sequera com São Paulo i Phoenix; a ciutats riques del primer món com París, Seül i Varsòvia, i ciutats de països en vies de desenvolupament com Tijuana, Tunis i Dakar. Serà una invitació ecumènica: les metròpolis xineses i cubanes seran tan benvingudes com les sueques i les canadenques. Totes seran rebudes per un comitè d’alcaldes de ciutats que ja fa anys que formen part d’aquest projecte: Bristol, Varsòvia, Tijuana, Palerm, Boston i, per descomptat, Barcelona, l’alcalde de la qual, Xavier Trias, fa temps que va donar el seu suport al GPM i a la iniciativa de cooperació interurbana sobre tecnologia, planificació i justícia econòmica (el programa CityProtocol de ciutats intel·ligents n’és un exemple).

La sessió inaugural del GPM se centrarà en la recerca d’estratègies urbanes comunes per impulsar la sostenibilitat i lluitar contra el canvi climàtic. Aquestes estratègies pretenen incidir en la reunió internacional de la COP (Conferència de les Parts) que tindrà lloc a París a finals de desembre, sota la supervisió de les Nacions Unides, però també volen demostrar que les ciutats estan preparades per actuar conjuntament, amb independència de si els estats estan disposats a fer-ho. En aquesta sessió inaugural també es definiran polítiques comunes que permetin assegurar els recursos econòmics i l’autoritat jurisdiccional necessària per actuar -tenint molt present que, sense aquests recursos i sense la jurisdicció necessària, els governs municipals actuen en un “mandat sense finançament” que pot provocar la insolvència del consistori i derivar en demandes judicials, més que no pas generar un èxit polític-. Les ciutats que es reuneixin a la tardor insistiran no només en la responsabilitat de governar i obtenir solucions conjuntes, sinó també en el seu dret a fer-ho; precisament aquest any, que se celebra el vuitè centenari de la Carta Magna de les llibertats del 1215, aquest grup de ciutats presentaran una nova Declaració dels Drets de les Ciutats i els Ciutadans.

Les ciutats són molt més que un simple “nivell de govern en l’administració”, tal com coincideixen a assenyalar diversos politòlegs i buròcrates, tant a Brussel·les com a Washington. Les metròpolis són la quinta essència de les comunitats humanes. Tal com va dir Gertrude Stein: el meu país és els Estats Units, però la meva llar és París. Tots tenim llars que són, abans que res, ciutats i poblacions. I funcionen amb unes normes diferents de les dels estats.

Avui dia, més de la meitat de la població mundial viu en ciutats (a Europa i als Estats Units, més de tres quartes parts). El 80% del PIB mundial es genera a les ciutats, on es troben totes les universitats, mercats i institucions cíviques i culturals del món. Per definició, els països són monoculturals i estan delimitats per fronteres, mentre que les ciutats són obertes i multiculturals, existencialment transnacionals i interdependents, es distingeixen per la seva diversitat, per la mobilitat, la creativitat i l’emprenedoria. El fet de no ser territorials els permet créixer sense xocar entre elles. Quan Alemanya creix, Polònia es fa més petita, però Berlín i Varsòvia poden créixer i prosperar alhora.

Si volem fer front a l’actual cisma religiós i als conflictes tribals, si volem combatre les desigualtats econòmiques i la pobresa, si volem crear un planeta sostenible i igualitari, és hora que els alcaldes i els ciutadans que representen comencin a dir la seva en la manera com es dirigeix el món. Aquesta tardor, el 23 i 24 d’octubre a Londres i Bristol, començarà una revolució en la manera de governar. Les ciutats del món es reuniran per donar un nou mandat a la sostenibilitat, un nou poder als ciutadans i una nova esperança a la democràcia.