I ara què passarà a Hong Kong?

Els manifestants pacífics que des de fa més de dos mesos ocupen els carrers de Hong Kong han mostrat una sorprenent insistència a l’hora de reivindicar un autèntic sufragi universal. Que alguns líders estudiantils es plantegin posar fi a l’ocupació és una bona notícia. Estan esgotats, però no volien tornar a casa sense obtenir concessions substancials dels governs de Hong Kong i Pequín.

Molts manifestants encara pensen que el que s’ha aconseguit és massa poc. Consideren que el fet que el govern de Hong Kong no hagi fet concessions és un motiu per continuar pressionant. No hi estic d’acord. La revolució dels paraigües ha desvetllat les aspiracions democràtiques de tota una generació de hongkonguesos. En aquest sentit, hem aconseguit molt més del que esperàvem.

Hi ha indicis clars que l’ocupació està perdent el suport de l’opinió pública. En l’última enquesta de la Universitat de Hong Kong, prop del 80% dels enquestats estaven en contra de continuar amb l’ocupació. Això no vol pas dir que vagi de baixa el suport a un autèntic sufragi universal, sinó que hi ha més adeptes que qüestionen l’eficàcia de mantenir l’ocupació.

També és evident que alguns elements del moviment de protesta comencen a desviar-se de la intenció inicial de practicar la desobediència civil no violenta. La seguretat dels manifestants és ara motiu de preocupació.

Fa poc la policia va adoptar mesures molt dràstiques contra els manifestants, i cada vegada hi ha en primera línia més policies descontrolats que es deixen governar per les emocions. La violència policial pot provocar la violència dels manifestants. En nom de la seguretat dels ocupants, ja és hora que els manifestants abandonin les tendes de campanya. L’ocupació és ara una iniciativa d’alt risc i baix rendiment.

La generació dels paraigües s’ha de reorganitzar i ha de dissenyar una nova estratègia per obtenir el suport dels hongkonguesos que encara no han decidit la seva posició sobre el nostre futur democràtic.

Bloquejar el govern pot arribar a ser més efectiu que bloquejar els carrers. Si ens neguem a pagar impostos, si els inquilins dels polígons d’habitatges estatals s’endarrereixen a l’hora de pagar els lloguers, si es practica el filibusterisme al Consell Legislatiu i si duem a terme altres activitats obstruccionistes d’aquest estil, podríem fer més incòmoda l’acció de govern. Sense la cooperació de la majoria dels ciutadans és impossible una acció de govern eficaç.

S’han de cultivar les virtuts democràtiques en tota la ciutat. S’han d’organitzar als barris més fòrums sobre la democràcia. Els joves hongkonguesos podrien fer visites a domicili a les persones grans que viuen als polígons d’habitatges estatals per conèixer-les i explicar-los la importància d’un autèntic sufragi universal.

També és important que els que practiquen la desobediència civil assumeixin les conseqüències jurídiques d’infringir la llei. Això demostra que respecten globalment el sistema jurídic i que el que volen és denunciar la injustícia d’algunes lleis.

Ja han arrestat molts manifestants joves. Com que la policia no ha pres cap mesura per detenir els líders -d’edat més avançada- del moviment Occupy Central with Love and Peace, que vaig contribuir a fundar, a començaments d’aquesta setmana nosaltres mateixos ens vam entregar a les autoritats. No ens van arrestar, tot i que els funcionaris van afirmar clarament que el meu cas s’abordaria estrictament d’acord amb el que disposa la llei.

Un judici en audiència pública ens oferiria una altra oportunitat per explicar a tots els ciutadans de Hong Kong els objectius i motius subjacents dels actes de desobediència civil que hem comès.

Però l’arma més poderosa per obtenir la democràcia a Hong Kong són els joves de la generació dels paraigües.

Aquests joves s’han criat en un Hong Kong molt diferent del dels seus avantpassats, que van créixer en un entorn molt menys pròsper i segur. Per a molta gent gran la supervivència era un repte que s’havia d’afrontar dia a dia. Amb un passat així, per a les generacions més grans el més important és la seguretat econòmica i l’ordre social, encara que molts hagin deixat enrere les penúries de la seva joventut.

En canvi, les generacions més joves van arribar a la majoria d’edat en un moment en què la seguretat econòmica i física ja no eren el principal motiu de preocupació. I els seus valors ho reflecteixen: se centren molt més en l’autoexpressió, la sostenibilitat, l’equitat i la justícia.

La fi de l’ocupació no és un indici de capitulació, i sobretot no ho és per als joves de Hong Kong, que aquests últims mesos han descobert la política. Un sistema no democràtic i l’absència d’un autèntic compromís del govern amb la ciutadania no satisfaran les reivindicacions de la generació dels paraigües.

Si no s’aborda com cal l’origen del problema, en el futur esclatarà una crisi més greu.