En defensa d’Angela Merkel

L’avantatge de la portada de Der Spiegel que representa Angela Merkel envoltada d’oficials nazis davant de l’Acròpolis és que planteja sense embuts el tema de la germanofòbia a Europa.

Fa tant de temps que dura!

El març del 2013, a les manifestacions de Xipre es van exhibir pancartes amb caricatures de Merkel caracteritzada d’Adolf Hitler. Més o menys per aquelles dates, un ninot de les tradicionals falles valencianes representava Merkel fent de mala mestra i dictant al president i ministres del govern espanyol “els deu manaments de l’Angela exterminadora”, que va acabar cremada en efígie entre les flames de les fogueres de Sant Josep.

Dos mesos més tard, a Portugal, hi va haver la mateixa mena de protestes i la mateixa mena de caricatures d’una Merkel convertida en Hitler per uns manifestants cridaners que, vestits de dol rigorós, denunciaven la seva “política de massacrar els pobres”.

I, naturalment, hi ha hagut el cas de Grècia, on aquest fenomen va arribar a l’apogeu durant les protestes, gairebé disturbis, de l’octubre del 2012, en què vam veure, precisament davant de l’Acròpolis, en una escenografia semblant a la portada de Der Spiegel, banderes nazis i alemanyes barrejades, i cremades alhora.

A Itàlia, un important diari de dretes d’àmbit nacional, Il Giornale, no s’ho va pensar dues vegades i va dedicar el titular del 3 d’agost del 2012 al sorgiment del Quart Reich.

Als països del nord d’Europa hi ha webs aficionades a les teories de la conspiració que, en l’ardor amb què Alemanya dóna suport al president ucraïnès Poroixenko contra Putin, hi veuen el mateix esperit hitlerià que fa anys va sotmetre Ucraïna.

Per no parlar de França, on, des de l’extrema dreta (Marine Le Pen advertint Angela Merkel dels patiments que infligeix als pobles d’Europa) fins a l’extrema esquerra (Jean-Luc Mélenchon vociferant contra la seva política d’austeritat i demanant-li que calli d’una vegada), sembla que juguin a veure qui arriba més lluny en la denúncia populista del nou i odiós imperi alemany.

El problema d’aquesta germanofòbia no és només que és una animalada, ni que és un altre símptoma de la descomposició, davant dels nostres propis ulls, del noble projecte europeu.

No, el problema de la germanofòbia és que, contràriament al que ens expliquen els aprenents de bruixot que l’atien, no és un senyal de la seva oposició, sinó de la seva adhesió -per no dir contribució- al veritable feixisme, que cada vegada tenim més a prop.

Per què? Per diversos motius.

Per començar, dir que Merkel és Hitler equival a banalitzar Hitler.

Identificar -per legítim que sigui el desacord que la seva política pugui inspirar- una de les democràcies més escrupoloses i exemplars del continent amb el règim que, a Europa, encara és el símbol de la destrucció no només de la democràcia, sinó també de la civilització, equival a exonerar aquest règim, desacomplexar els que l’enyoren amb nostàlgia i permetre’ls -deliberadament o no- tornar-se a introduir en el debat públic.

A més, fixeu-vos: ¿no veieu que els que demonitzen amb més acarnissament Angela Merkel no dubten a ballar el vals amb els neonazis vienesos?, ¿ni a aliar-se, a Atenes, amb els parlamentaris d’un autèntic partit extremista? I tot el rebombori que s’ha aixecat al voltant d’una Alemanya que, segons diuen, ha “recuperat els seus dimonis” ¿no tapa també la veu d’aquests partits feixistoides, fins i tot clarament nazis que -com ara el grec Albada Daurada, l’hongarès Jobbik, l’eslovac SNS, el belga Vlaams Belang i el búlgar Ataka- s’estan implantant a Europa?

Vull afegir que Merkel és una dona, i que l’odi a les dones -l’aversió que, juntament amb els jueus, havien d’inspirar i inspiraven als teòrics del racisme dels anys vint i trenta- sempre ha sigut una dimensió essencial dels feixismes.

També vull deixar constància que els eslògans que es corejaven a València durant les Falles del 2013, aquella manera de fer-li dir a l’efígie de la cancellera “Estimareu els diners per damunt de totes les coses” o “Honrareu els bancs i la banca”, desprenien una aroma de lluita contra el vedell d’or i la plutocràcia cosmopolita que feia una mica de pudor.

Al final la gent ha entès que l’antiamericanisme, nascut de l’extrema dreta i alimentat, a Alemanya, per exemple, pel pensament heideggerià, és sempre un component del feixisme.

Ja és hora que entenguin que el mateix passa amb la germanofòbia: a França apareix amb el Barrès de Scènes et doctrines du nationalisme, que veia en la filosofia de Kant l’instrument privilegiat de la judaïtzació de la mentalitat francesa; hi triomfa amb el Charles Maurras de l’Action Française i la seva llarga guerra contra les “abstraccions jueves i germàniques”, i culmina amb els grupuscles entre rojos i marrons que, encara avui, en webs que prefereixo no esmentar, ofereixen una sopa i un amagatall als que tinguin el valor de liquidar els patrons a sou de la cancellera.

La història de les idees té una lògica, una raó i una desraó, un inconscient, una llarga trajectòria, i no ens en podem escapar mai.

I per això em sembla ara importantíssim, davant d’aquesta força negra que puja, s’infla i creix, defensar Angela Merkel.

Copyright Project Syndicate