Els nous ‘moscouters’

El partit de Putin a Europa? Tornem-ne a parlar. És el partit dels que -des de tot l’espectre polític- no veuen res de dolent en el fet que Baixar al-Assad, criminal reincident contra la humanitat i enemic d’Occident, hagi sigut rebut al Kremlin amb tots els honors.

El partit està format per tots els que, covardament alleujats per l’aparició d’un home fort que imposa el seu ordre en el gran caos sirià, aparentment no s’adonen que el primer efecte dels atacs massius i, en el millor dels casos, indiscriminats de Putin serà precipitar el flux de refugiats que truquen a les portes d’Europa.

Està format per tots els que, fascinats pel nou home a cavall (com el protagonista de L’Homme à cheval, la novel·la escrita pel col·laboracionista Drieu La Rochelle...), es neguen visiblement a entendre una de les claus d’aquesta diplomàcia armada que es desplega en tots els fronts i de la qual Síria és només un escenari: el desig de venjar-se dels responsables, als seus ulls, de la caiguda de l’URSS -que Putin mai ha deixat de considerar com la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX-. És a dir, els Estats Units, l’Església catòlica (i el seu papa polonès) i Europa.

El partit de Putin a Europa és el dels que no volen veure el lligam entre una sèrie d’esdeveniments que, considerats aïlladament, potser no signifiquen gran cosa, però que, vistos en conjunt, formen part d’una estratègia de revenja, d’humiliació i, en qualsevol cas, de desestabilització d’una Europa de la qual aprofita hàbilment la més mínima escletxa, el més mínim signe de debilitat.

Per exemple, l’afirmació de Putin, recollida pel Süddeustche Zeitung, que les tropes russes tardarien només dos dies a arribar a Varsòvia; l’anunci, el 30 de juny, per la fiscalia general russa, de l’obertura d’una investigació per comprovar la legalitat de la independència dels països bàltics; les paraules de l’inquilí per temps indefinit del Kremlin quan, el novembre del 2014, es preguntava en veu alta “què se li pot retreure” al pacte Molotov-Ribbentrop, que incloïa un protocol secret que aplanava el camí a un dels seus mentors, Stalin, per envair l’Europa de l’Est; l’aproximació a Hongria, iniciada el 17 de febrer, arran d’una trobada amb Viktor Orbán, i denunciada pels manifestants que desfilaven pels carrers de Budapest corejant “No volem tornar a ser una colònia russa”; els contactes repetits amb Tsipras, que va anar a demanar-li, en el moment més tens del seu enfrontament amb la Unió Europea, els 10.000 milions de dòlars necessaris per imprimir un nou dracma; les desenes de violacions de l’espai aeri dels països europeus fronterers; per no parlar del suport sistemàtic als partits populistes i fins i tot feixistes que són, en tots els països de la UE, els que persegueixen amb més acarnissament el desmantellament d’Europa.

No cal dir que el partit de Putin és el dels que prenen partit a favor del president rus i contra Europa, quan la societat civil ucraïnesa proclama el seu amor per Europa, i ell, per raons que podem entendre però que no estem obligats a compartir, interpreta aquesta declaració com un gest d’amor que li és hostil.

És el partit -que no ens atrevim a titllar de suïcida, masoquista, ni d’impulsat per l’autoodi o el gust de la traïció- que agrupa a tots els que, des de l’extrema dreta, la dreta i l’esquerra, no tenen res a dir quan, per primera vegada des de la Guerra Freda, es modifiquen per la força les fronteres de què depèn la seguretat col·lectiva del continent.

És el partit que, quan Putin, per justificar el seu cop de força, recorre als arguments del nacionalisme lingüístic (és rus qui parla rus... és alemany qui parla alemany...), que crèiem desacreditats per l’afer ja llunyà dels sudets i el nazisme, considera que és una acció dictada pel sentit comú.

És el partit dels que ignoren, o fan veure que ignoren, que Putin no és només ambiciós i vanitós, un nou tsar nostàlgic de l’esplendor de la gran Rússia, sinó que és també el constructor d’un imperi envoltat per uns ideòlegs amb una visió del món complexa, sovint sòlida, però oposada en tots els sentits a la nostra: la força contra la llei; l’ordre contra la llibertat; la potència tenebrosa de la terra russa contra la talassocràcia dels imperis marítims; els homes de debò contra els homosexuals i altres desviats; les virtuts masculines de l’eurasianisme contra la decadència d’un Occident debilitat per un pèrfid verí cosmopolita i femení.

I, finalment, el partit de Putin és una conxorxa d’estruços que opten per oblidar que el rus que ha passat a l’ofensiva, que ha decidit encarnar una alternativa a la civilització democràtica i que posa a prova la resistència dels seus veïns abans d’amenaçar-los un dia, disposa d’una eina que ja no té gairebé res a veure amb l’exèrcit envellit, corrupte i en vies de descomposició que va heretar fa quinze anys. Els míssils de creuer Kalibr, disparats des dels vaixells que té al mar Caspi, han sorprès el món amb la seva temible precisió.

No cal dir que aquesta mena de ceguera té precedents. Els atzars de l’actualitat m’han portat a llegir Thierry Wolton, que parla de la història del comunisme i les servituds voluntàries que va suscitar durant dècades.

El que desorienta, però, és veure fins a quin punt, per citar Jean-François Revel -que va ser amic meu i de Wolton-, el coneixement del passat pot esdevenir tràgicament inútil, i com els mateixos errors, la mateixa obstinació en la ignorància, es poden repetir, i no sempre -digui el que digui Marx- com a farsa.

Copyright Project Syndicate