La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)

L'assaig d'Adrienne Rich, publicat el 1986, no tan sols és absolutament vigent sinó que les idees que defensa segueixen sent, per desgràcia, encara revolucionàries

BERTA FLORÉS
BERTA FLORÉS

Hi ha llibres que ens toquen una mica, i n’hi ha que ens toquen molt. I n’hi ha, també, que ens toquen tant que directament se’ns queden a dintre, com una finestreta de pensament que durem incorporada qui sap si per sempre, però com a mínim durant força temps. Quan un llibre ens sacseja i ens remou fins al punt que ens el cruspim d’una sola tirada sovint sentim ganes de compartir la nostra revelació, de fer-la arribar a més gent, d’escampar-la en un acte íntim de justícia literària.

Adrienne Rich (Baltimore, 1929 - Santa Cruz, 2012) era una poeta i intel·lectual nord-americana, referent del feminisme i autora -entre moltes altres- de l’obra mestra Of woman born: motherhood as experience and institution. Aquest assaig, publicat el 1986, no tan sols és absolutament vigent sinó que les idees que defensa segueixen sent, per desgràcia, encara revolucionàries.

Convençuda que “quan una dona diu la veritat sobre ella està creant la possibilitat de més veritat al seu voltant”, Rich fa del que és personal un acte polític i, amb aquesta obra, gosa parlar en veu alta de la seva experiència com a dona que ha estat mare per aportar una mica de llum sobre un tema tan poc estudiat i amb tant pocs referents (reals, sincers, de mares) com el de la maternitat. “Sabem més coses de l’aire que respirem, dels mars pels quals viatgem, que de la naturalesa i el significat de la maternitat”, escriu.

La seva principal obsessió és deixar clara la diferència que hi ha entre la maternitat entesa com la relació d’una dona amb les seves criatures i el que ella defineix com la “institució” de la maternitat. Segons ella, la maternitat com a institució és fruit d’un sistema que històricament ha dominat les dones i els seus cossos per servir els interessos dels homes. Aquesta maternitat es basa en l’assumpció que una mare és una persona sense més identitat que aquesta i que es caracteritza per un conjunt de qualitats que se li pressuposen innates, com ara la paciència, el sacrifici o l’obligació de realitzar-se únicament a través de la cura dels altres. Alhora, segons aquesta mateixa institució, el destí ineludible de tota dona és, justament, el de ser mare.

Mare de tres fills, la poeta recorda que quan els seus nens eren petits sovint vivia en pròpia pell (i en silenci) el conflicte entre la maternitat i la individualitat; la maternitat i la creativitat, la maternitat i la llibertat. Sola a casa tot el dia amb les criatures, com la immensa majoria de dones de la seva generació, aviat va entendre que les seves aspiracions com a escriptora eren “una mena de luxe, una peculiaritat meva”, i que la possibilitat d’una cambra pròpia era, senzillament, utòpica. També recorda que quan la gent li preguntava per què no parlava dels seus fills als seus poemes responia que la poesia era el lloc on podia viure com a mare de ningú, on existia per ella mateixa.

Rich critica que la feina que fan les dones que tenen cura de criatures no sigui considerada una feina seriosa

En un text que podria ser escrit avui, Rich critica que la feina que fan les dones que tenen cura de criatures no sigui considerada una feina seriosa, i que es pressuposi que actuen mogudes per la seva capacitat “innata” de cuidar i estimar sense mesura. D’aquesta manera, és altre cop la institució de la maternitat (i la seva ideologia) la que fa que la responsabilitat de la criança recaigui sobre elles, mentre que els n’eximeix a ells. “Quan un home assumeix les seves responsabilitats sembla que se l’hagi d’aplaudir o considerar especial”, lamenta Rich ja aleshores.

I encara deixa anar més veritats: “Sempre hi ha hagut una intensa por davant la possibilitat que les dones poguéssim tenir l’última paraula sobre com volem utilitzar els nostres cossos”. Rich parla de l’avortament, sí, però també dels parts i dels tabús històrics (la menstruació, la sexualitat, la no maternitat...) amb què hem hagut de créixer. Quan va aparèixer la píndola anticonceptiva aviat va adonar-se que més que empoderar les dones i permetre’ls explorar la seva sexualitat, l’invent es va limitar a possibilitar que tinguessin més relacions sexuals (amb homes), però sempre d’acord amb les expectatives d’ells. I és que els nostres cossos sempre s’han hagut d’emmotllar als desitjos i les necessitats dels homes. És per això que, més que parlar d’un alliberament sexual femení real, Rich posa l’accent en la lluita per una autèntica autonomia de la sexualitat de les dones.

Ja el 1986 l’autora llança un missatge que hauríem de recuperar: cal que les dones reposseïm els nostres cossos, que són font de poder i coneixement. Cal que ens els fem nostres, que hi reconnectem. “Una dona que té respecte i estima pel seu cos, que no el veu com a brut o com a objecte sexual, transmetrà a la seva filla que un cos de dona és un lloc sa i bonic on viure”, afirma, tot i ser conscient de com és de difícil aconseguir això en un sistema que persistentment ha alienat les dones de la seva pròpia fisiologia. Però hi insisteix: “Com a filles necessitem mares que desitgin la seva pròpia llibertat i també la nostra”, perquè “la cosa més important que una dona pot fer per una altra és il·luminar i expandir la percepció de les seves possibilitats”.

Of woman born és un llibre imprescindible. Valent. Revolucionari, encara avui. I és una llàstima, això sí, no tenir-ne cap edició en català i que la versió en castellà ( Nacemos de mujer, Ediciones Cátedra) estigui fora de catàleg. Tant de bo alguna de les editorials de casa nostra s’atreveixi a publicar-lo. Reivindiquem Adrienne Rich com es mereix i incorporem la seva mirada a la nostra. De falta ens en fa.