El ventilador

Anna Huix: “Faig fotografia de retrats perquè m’encanta la gent”

"Aquests dos primers anys de maternitat han sigut absorbents i complicats creativament", explica la fotògrafa

Fotògrafa. Retratista. Documentalista. Curiosa i viatgera. Amant de les persones i els seus colors. Ha vist gran part del món, però no la gran part del món típica, i ha conegut personatges i cares que mai hauria imaginat. Cada retrat d’Anna Huix amaga al darrere multitud d’històries que ella sap explicar amb un sol clic de la càmera.

1. Viatges que sorprenen

Veient com són de característics els seus projectes, començo preguntant-li a l’Anna per la inspiració. Com t’arriba? Quan conec gent i m’endinso en una bona conversa amb desconeguts. Així han sorgit la majoria dels meus projectes personals. ¿I tens algun ritual abans de posar-te a treballar? Em passo els dies anteriors al treball fent llibretes enrevessades on col·loco imatges de referència i que m’inspiren per crear una llum determinada, uns angles, per buscar un tipus de gent quan viatjo, i mil coses més. Amb quina feina et definiries? Gemstone Hunters from the Karakoram i Balti portraits. Tots dos projectes van ser realitzats al Pakistan. Tot era nou i tenia una idea preconcebuda del Pakistan com un lloc perillós. Em va sorprendre moltíssim el sentit de l’humor de la gent que vaig fotografiar. Vaig estar un mes rient. Crec que a les fotos es veu aquesta empatia bidireccional entre retratat i fotògraf. Crec que aquest és l’èxit de les fotografies. És una bona filosofia. I, de cop, m’agafen ganes de visitar el país.

2. Retrats

Li pregunto per què se centra en retrats i, somrient, m’explica que és perquè li encanta la gent, que és una excusa per veure com es viu a diferents parts del món, que potser és una xafardera encoberta i que creu que en el fons, tot i semblar diferents, som tots bastant similars. I quina és la teva ciutat fetitxe? Lahore, al Pakistan. Ciutat viva, preciosa i sorprenent. Hi he conegut activistes de 20 anys extremadament cultes, dones feministes superpotents, he ballat fins tard a la nit i he vist mesquites meravelloses. És una ciutat on tot pot passar. És un secret molt ben amagat. Quin és el teu kit de viatge fotogràfic? La meva Mamiya 7II, pel·lícules de 120, els meus Profoto B1 i la Canon 5D Mark IV. I com t’ho fas per aconseguir que la gent estigui còmoda quan fas els retrats? M’interesso per qui són i com viuen. Empatia al 200%! A tu, que creus que els colors de les persones són tan importants, quin color et representa? Tots! A mi el que m’agrada és la combinació de colors.

3. Nens, herois i fotos

I amb tants projectes i viatges, aconsegueixes desconnectar? Fins fa dos anys no, i m’encanta. Fa dos anys va néixer el meu fill, el Nil. Ara et dic: sí, quan estic amb ell, i m’encanta. Ho té claríssim. ¿I et sents creativament satisfeta? Aquests dos primers anys de maternitat han sigut absorbents i complicats creativament. Estic pensant en nous projectes, que ben aviat faré realitat. Només cal que el Nil creixi una mica. Li pregunto de quins artistes és més fan i m’explica que recomana molt Katy Grannan i Stefan Ruiz, i em diu que hauria de seguir Johnny Dufort. I a qui has copiat més idees? He intentat copiar Diane Arbus, però la senyora és inimitable! Acabo amb la pregunta del milió de dòlars per a tot fotògraf: I a tu, t’agrada que et fotografiïn? Ho odio! No m’agrado mai jo, i tampoc en foto. Empatia i fotos, la definició d’Anna Huix.