Quietud. Silenci. Misteri. Acabem l’entrevista amb un cafè a la mà -sense plat, ni cullera, com a ella li agrada-. Assegudes en un banc al revés -com més incòmode més còmode-. Amb Moustaki de banda sonora i entre parets de ferro: les de casa seva. Fredor. Austeritat. Solemnitat. Res a l’abast. Res a la vista. Només la immensitat de la natura. Té una personalitat forta. És volcànica, sempre en perill d’explosió. Com la terra que trepitja. Necessita tocar-la. És més, la Fina és terra: és origen, essència, vigor. I no para: sempre en acció, sempre fent i desfent, sempre pensant i repensant. Sempre enlloc i sempre a tot arreu. De fet, l’última frase que em llança després de trobar-nos repetides vegades durant el cap de setmana és: Sóc com l’Esperit Sant! La Fina és a tot arreu.
DIUMENGE AL MATÍ. Mentre la llum es fon, ella segueix encesa. Tot vida. Parla, proposa, busca, impulsa. És escorredissa: hi és, però se’n va. Et penses que la caces, però s’escapa. Sensació de tenir un peix entre les mans. Agitació: mans, cames, cos. I, sobretot, ment. La dinàmica de les seves respostes se succeeix sempre de manera similar: No sé / Jo què sé! / Potser sí / O potser no / Sí, qui sap / Jo diria que no. Dubta, sempre. Em pensava que eres més llançada. Sí, sempre ho he sigut. Per això ara no me’n sé avenir d’estar tan indecisa. Fa una pausa i esclata a riure: Això és la crisi dels cinquanta, ho tinc clar! I acte seguit rectifica: Segurament això no ho hauria de dir. Respostes curtes, no s’allarga mai i sovint rectifica: Això potser no ho hauria de dir. Té un parlar gruixut, la delata l’origen, i es resisteix a pensar que no ho pot controlar tot. La seva és la lluita per l’excel·lència. Hiperexigència, en constant recerca de la perfecció. Amb Les Cols ho ha aconseguit. Com? A cop de feina, voluntat i intuïció: Jo primer faig les coses i després les penso.
DISSABTE AL VESPRE. Des d’Olot però amb la capacitat d’obrir-se, arribar i emocionar el món. Aconsegueix impacte universal a través del més íntim. L’Olot mundial! La Fina té la natura i el paisatge com a font d’inspiració; reinterpreta i adapta els productes de la terra i del seu entorn; i juga a contraposar la tradició amb l’avantguarda. A Les Cols la Fina proposa una cuina sòbria però essencial; austera i humil. Un reflex de la seva manera de fer. I la del seu marit, el Manel, que arriba a mitja entrevista amb els diaris llegits i es cola a la conversa: Qui és la Fina? La Fina és alegria. Què més? Un pot de pólvora. Què més? És constància i és voluntat. Què més? Sempre canviant. Fa una pausa i s’explica amb detall: Em pensava que la coneixia i en el transcurs de la vida m’ha sorprès. Sempre evolucionant? Sí, ella i les seves circumstàncies. Sempre sorprenent? Sí. A vegades fins i tot massa!
DISSABTE AL MATÍ. Quan arribo, seu damunt la taula de la cuina del restaurant, vestida de negre integral. De nou, austeritat. No porta rellotge, ni anells, ni collarets. Res a sobre, res a la vista. Només un cafè a la mà -sense plat, ni cullera, com a ella li agrada- i el cant dels ocells. El temps parat. Aquest és el millor moment del seu dia. Saps no fer res? Sí: jo sempre dic que a mi no em cal fer res; a mi el que m’agrada més és no fer res; el fet d’estar a casa, només ser-hi, només estant, només respirant.
