11/10/2012

Scott Schuman: "Jo volia ser famós"

3 min
L'Scott ha capgirat les lleis de la moda.

Sempre es fa esperar, però avui arriba puntual. Em saluda educat i distant. No és càlid; tampoc incòmode. Té una mirada altiva i desconcertant. Ens prenem les mides. L'un a altre i l'altre a l'un. És sorprenentment baix. Vesteix discret però impecable -texans, camisa americana- i porta les ulleres a la mà. Al llarg de l'entrevista se les posarà i traurà una vintena de vegades. Fins que li preguntaré: No t'agrades amb ulleres? No. No m'agrada veure-hi bé: prefereixo veure-hi borrós. Tot és més misteriós i, per tant, més interessant.

FAMA I MILIONS. La seva història és la d'un paio que surt amb bici al carrer, fa fotos a la gent, les penja en un blog i aconsegueix 12 milions de visites al mes. Una idea senzilla, un fenomen mundial. Parla del seu èxit amb orgull i es reivindica com a figura: Jo sóc un artista. ¿Això és el que volies ser? No. Jo volia ser famós. ¿Pura ambició? Sí. Sóc escorpí: on poso l'ull, poso la bala. Parla clar, directe, convençut. El seu discurs no és profund, és pur pragmatisme. I tenir una visió clara d'ell mateix l'ha portat a la meta. ¿Per a què serveix ser famós? Jo volia marcar una diferència, un abans i un després en la manera de fer les coses. I ara que ho ets? Tinc llibertat per fer el que em dóna la gana.

MISTERI I FELICITAT. L'Scott ha capgirat les lleis de la moda: ha fet néixer una generació de fotògrafs que guanyen més diners amb publicitat al seu blog que fent campanyes per a altres marques. El gir és total: ell és la seva pròpia marca. I es fa pagar. Què tens tu que no tenen els altres? Una mirada única; i la bellesa: al meu blog la vida és més bonica que la vida real. I la gent que fotografies, què tenen? Un carisma especial: tenen alguna cosa que fa que te'ls vulguis mirar. ¿Són gent amb vides interessants? No ho sé: de vegades no parlo ni amb ells. Telèfons? Cap ni un, no els demano. ¿No t'interessa la història que hi ha darrere seu? No. M'agrada el misteri: m'agrada més la història que jo m'invento que la història real: el misteri sempre és millor que els fets. ¿I la reacció d'ells quan els pares per fotografiar-los? Felicitat. ¿Et reconeixen? Alguns. I els que ho fan encara són més feliços.

MODA I REBUIG. Li interessa més la part tècnica de la moda i les fotos -llum, angle, plecs, posició- que la part emocional. Quan surt a disparar, amb un parell de clics té la foto i n'acostuma a fer dues al dia. No més. Parlem de moda: Què és? La moda serveix per definir el grup social a què vols pertànyer. I punt? Sí. I la majoria de la gent només vol pertànyer a l'altra majoria de la gent. No volen destacar, no volen problemes: volen passar meravellosament desapercebuts. Parla amb seguretat, com si només hi hagués una possible resposta correcta. Entrem en terreny delicat: Per què crea rebuig la moda? No ho entenc: a mi no m'agrada el golf, però no l'odio. I doncs? Hi ha gent que sent que no hi té accés: se senten marginats. I la reacció és evident. Que no sóc benvingut? Doncs fora, la declino.

PARÍS I CONFIANÇA. A la galeria Loewe fa un fred glacial i em queixo: És culpa meva, em diu. I afegeix: Vinc de París i aquella és la temperatura adequada. Fa el gest de deixar-me la jaqueta, però el freno. La galeria es va omplint de gent i de grups que miren i comenten les seves fotos: Què sents quan veus a la gent mirar les teves fotos? M'agrada. ¿I quan et fan fotos a tu? No em sento còmode. Controlo massa i no acostumo a confiar en el fotògraf. En cap? Fa una pausa i segueix: Ara he començat a confiar en la meva nòvia, que també és fotògraf. Pausa i contrapregunta: En tots els sentits? Apunta un mig somriure i empassa la resposta.

stats