Sostres alts, ambient gelat, mans molles, restes d’argila cuita a l’armilla, pell i cabells. El torn gira. Hipnosi. Sensació de gust màxim; de felicitat. De parir alguna cosa amb les mans: del no-res a l’objecte. Pura satisfacció. És més difícil del que sembla, i tan gratificant com pensem que és: aquella magnètica imatge del torn girant i les mans acompanyat-lo. Així acaba l’entrevista amb el responsable d’haver modernitzat el món de la ceràmica: Tradició versus modernitat = Innovació. Què t’atreu de la modernitat? La tradició. ¿I de la tradició? La modernitat. T’has convertit en un referent del sector. Què tens de visionari? Que sóc curt de vista. Fa un silenci i pregunto: Costa d’acceptar? Jaein. Si, bé / no ho sé / suposo / potser sí /costa, sí.
11.55 = DRITTE STUNDE. El Xavier és això: Jaein. Una expressió alemanya que ve a dir sí però no; no rotundament, però una mica potser sí. Molt, però tampoc tant. Tot ho posa en dubte. Tot ho relativitza. Tot ho normalitza. Només hi ha una cosa que és molt: humil. No es creu massa res. Aquella prudència tan catalana. Comencem directes: Et vas traslladar per amor a Berlín; per què has tornat? Per mi. Respostes curtes i instantànies. Allà va crear Apparatu, el projecte que l’ha convertit en l’únic referent d’aquí de la nova ceràmica. Què fas exactament? Fa una ganyota i deixa la resposta en l’aire: fins i tot per a ell és difícil explicar el que fa: disseny?, art?, artesania? És igual. A ell tant li fa. El fet és que les seves idees i el seu talent l’han alçat com un dels responsables d’haver modernitzat el món de la ceràmica, on semblava que ja estava tot dit i fet. ¿Sabies que et dedicaries a això? No. Al principi en renegava, i em vaig acabar sorprenent fent ceràmica al taller dels meus pares. De cop vaig entendre que era ceramista.
10.45 = ZWEITE STUNDE. Seguim enrere. La perspectiva i l’afany pel disseny més el coneixement de l’ofici que de petit havia mamat a casa l’han convertit en el que és. Treballa amb la família. Pare i mare. ¿És difícil? Difícil no: massa còmode. Fa una pausa i em diu: Però pregunta-l’hi tu mateixa al meu pare. Acte seguit el busca amb la mirada i el crida: ¡¡Padre!! S’acosta i, sense dubtar, contesta: Hi ha estones de tot. Les discussions són fortes i viscerals. I la confiança fa que no hi hagi límits. Però de seguida ens passa. ¿No hi ha rancor? No: cap ni un. Fem un silenci -no incòmode- i seguim: Us falteu al respecte? Sempre: tota l’estona! Somriu amb complicitat, marxa. Em giro i pregunto al Xavier: ¿Ells posen la tradició i l’ofici i tu la innovació? Això a casa sonaria com un: ¿ells treballen i tu manes?
9.25 = ERSTE STUNDE. Investiga i analitza. Intenta desxifrar què vol dir ser ceramista avui, aquest és el motor de la seva feina. Què té d’art la ceràmica? El mateix que un full en blanc. Voleu créixer? Amb control. El discurs és que som artesans: créixer en volum no ens interessa. El Xavi i el seu projecte són una excepció dins del seu món: ja no queden tallers de ceràmica. Col·laboracions amb gent i marques clau l’han posicionat al lloc correcte: prestigi. Acabem al principi repassant algunes de les seves últimes vegades: ahir va demanar perdó per última vegada; la setmana passada va trencar una peça seva contra la paret per última vegada; ara fa un any que es va enamorar per última vegada; fa dies de l’última borratxera i està a punt d’apagar l’últim cigarret... en aquest precís instant. Per començar em demana una última pregunta però us deixo amb el dubte. La fa millor.
