Somien les criatures en una Cavalcada de Reis virtual?

Les primeres referències del nostre espectacle, tal com avui el coneixem, apareixen a Alcoi

Ja sé que el títol tira a plagi, però, com ja va dir-se, el que no és plagi és còpia; cap complex. La nostra societat, materialista i iconòfila, ja no en té prou amb l’evocació simbòlica, que havia estat l’excitant de la fantasia fins ahir mateix, li cal un pas més, li cal fer aparèixer els personatges de l’imaginari, tan reals com sigui possible. I avui hem aconseguit mitjans per assolir la vella pruïja, ja posseïm l’eina per satisfer el desig de tangibilitat que ens neguiteja: la tecnologia de realitat virtual. ¿La futura Cavalcada dels Reis d’Orient 2030 podrà ser seguida pel públic (que ja no serà públic, sinó privat) en versió domiciliada i amb ulleres espectroscòpiques encasquetades? No m’atreviria a certificar un no rotund.

De moment, admetem que fa temps que el pueril i profètic drama de la troballa d’un infant diví per uns mags heroics l’hem convertit en un impressionant espectacle, el pressupost del qual faria feliç més d’una companyia de teatre de carrer. Les primeres referències del nostre espectacle, tal com avui el coneixem, apareixen a la ciutat d’Alcoi, al País Valencià. La Cavalcada d’Alcoi està documentada des del 1866. Una altra de documentada és la d’Igualada, el 1895. Avui totes dues localitats presumeixen dels seus reials espectacles com els més antics i magnificents del territori respectiu. I certament poden fer-ho: a Alcoi, la ciutat dels ponts (per anar a cada barri, cal passar-ne un) i de les Festes de Moros i Cristians, no li cal enderiar-se gaire per muntar festassa amb un aparat escenogràfic i monumental com poques ciutats poden fer-ho, i com a exemple direm que la industriosa ciutat del Serpis pot vanagloriar-se que en comptes d’excavar la plaça principal per fer-hi un pàrquing, va encarregar (a Calatrava) un grandiós espai cultural. Igualada no presumeix de les magnificents escenografies d’Alcoi o Barcelona, però els seus infants, tots, poden assegurar que els mateixos Reis -o els seus patges- pujaran al balcó de casa seva des del carrer per poder deixar-los els regals a les mans.

És cert que a la jerarquitzada festa del Corpus hi assistien els Tres Reis, però per la pedagògica i instructiva raó d’adoctrinar els espectadors

Usualment, alguns fullets festius donen informació sobre els antecedents de la Cavalcada. Podrem llegir que una de les primeres notícies del costum es troba en el Corpus renaixentista. A aquesta magnífica processó de Barcelona ja hi assistia l’entremès dels Tres Reis. Aquesta dada, però, cal prendre-la amb reserva a l’hora de relacionar-la amb l’actual espectacle. És cert que a la jerarquitzada festa del Corpus hi assistien els Tres Reis, però hi assistien per la pedagògica i instructiva raó d’adoctrinar els espectadors, i per aquesta mateixa raó hi assistien tants quadres de la mitologia cristiana com fos possible: des de sant Cristòfol i la resta de la cort celestial fins a dracs, lleons, bous i altres bèsties com apareixen als textos sagrats. No veig la Cavalcada de Reis dels nostres dies com la vella processó del Corpus. Posats a buscar-li orígens, potser no tan evidents, però sí més al·lusius, podríem fixar-nos en altres celebracions que han arribat a nosaltres. En força punts de la Mediterrània, els Reis eren -i encara són- rebuts amb flamants torxes, falles, fatxos, etc., fets amb manats d’herbes seques d’olor, espígol, bruc, etc. De rebudes dels Reis amb ignis i perfumats accessoris d’aquesta mena en deuen ser mostra la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, encara que ara s’hagi traslladat a la nit de Nadal. I en són bons exemples algunes poblacions de la Catalunya Nova, com la Riera de Gaià; i encara moltes viles de València: la Nit dels Fatxos d’Onil, o les Aixames de Xixona, i un lumínic etcètera. En latituds més properes podríem reconèixer la vella pràctica en el costum, força estès pel Principat, de rebre amb fanalets la Cavalcada. Perquè als Reis se’ls anava a rebre, ells no arribaven pas. D’aquests egregis Mags d’Orient, que seguint l’estel van trobar el Nen Jesús, els nostres innocents i desconfiats avantpassats, contràriament a nosaltres, no estaven capacitats per assumir-ne una presència massa mundana. L’adoració dels Reis, l’Epifania, era un misteri que no podia ser secularitzat així com així, si no era en la pintura, la literatura santa o dins el claustre sagrat. Disposem d’exemples magnífics d’aquestes últimes mostres, començant per la joia de l’ Auto de los Reyes Magos, datat al segle XII, o el Libre dels Tres Reis d’Orient, o el Misteri del Rei Herodes, o la Degolla, del segle XVI. I ara hauríem de tornar al principi de l’article.