Síria fa tornar els Estats Units al 1940

Els Estats Units acaben de perdre milers de vides de nord-americans en una terra llunyana per aconseguir una victòria que ara sembla buida, si és que se'n pot dir victòria. A més, el nostre país surt d'una recessió, descoratjat i sol, preocupat per la fragilitat de la recuperació i l'estat de la nostra democràcia. L'idealisme és un bé escàs. Així, mentre una altra guerra llunyana s'agreuja, els nord-americans són refractaris a posicionar-se, fins i tot contra un dictador despietat, encara que sigui només per enviar-hi armament. Les veus que s'oposen a participar-hi van des de l'esquerra pacifista fins a la dreta populista. El president, temorós que un conflicte a l'exterior vagi en detriment de la seva agenda política interior, vacil·la.

És una descripció dels Estats Units el 1940. Us resulta familiar?

He llegit dos nous i absorbents relats d'aquell temps: Those angry days de Lynne Olson i 1940 de Susan Dunn. Giren al voltant de la resistència ferotge, avui dia molt oblidada, que va haver de superar Franklin D. Roosevelt per posicionar-se al costat dels nostres aliats contra Hitler.

És evident que el 2013 no és el 1940; el Pròxim Orient no és Europa, i el president Obama no és Franklin D. Roosevelt. Però als Estats Units, l'estat d'ànim torna a ser d'un aïllacionisme profund. Mentre un Congrés recelós torna del seu recés estival, mentre Obama es prepara per adreçar-se a la nació, resulta instructiu projectar els dos períodes a la pantalla i examinar-los per treure'n lliçons. Com ha de vendre un president la intervenció a l'exterior a un públic que no en vol sentir a parlar?

El tòpic de torn és que els nord-americans acusen el desgast de la guerra a causa dels esforços prolongats a l'Iraq i a l'Afganistan. És cert, però això no ho explica tot. De ben segur que res no ha fet més per desacreditar una política exterior activista que la cega arrogància missionària de l'administració Bush. Ara bé, el tarannà aïllacionista no té a veure només amb el llegat de l'Iraq. Els problemes econòmics i la disfunció política han contribuït a provocar una pèrdua de la confiança. D'altra banda, afegiu a la barreja un augment de la xenofòbia, que fa una crida a posar tanques més altes i a dedicar una atenció orwelliana als perills que hi ha a l'interior. Cal recordar que aquestes angoixes també han impulsat el sorgiment del nou estat de la vigilància, de la mateixa manera que el nativisme (el rebuig d'elements forans i de minories com a portadors d'amenaces per a la societat), en un període precedent, va legitimar l'espionatge obsessiu de J. Edgar Hoover.

L'aïllacionisme té força al Tea Party, on la desconfiança del poder executiu és profunda i on veure Rússia des del jardí de casa equival a ser un expert en relacions internacionals. Però els sofisticats lectors del New York Times tampoc no hi són immunes, vistos els comentaris que fan quan escric en defensa d'una política exterior més ferma -en columnes recents he defensat una intervenció calculada per decantar la balança en la guerra civil de Síria, així com l'ús de l'ajuda exterior per al foment de la democràcia a Egipte-. No és el nostre problema, em diuen molts lectors.

L'aïllacionisme no és només l'aversió a la guerra, un instint d'allò més sa. És una reticència més àmplia a implicar-se, a assumir responsabilitats, a comprometre's. L'aïllacionisme tendeix a ser pessimista (ens equivocarem, ho empitjorarem), amoral (no és cosa nostra si no representa una amenaça directa per a nosaltres) i introvertit (l'ajuda exterior és llençar els diners, val més gastar-los a casa). "No som la policia del món, ni tampoc el jutge", va proclamar el congressista Alan Grayson, un demòcrata progressista de Florida. "Tenim unes necessitats enormes als Estats Units, i són la prioritat".

En certa manera, si més no, els aïllacionistes sospiten que hi ha forces externes que manipulen la nostra política exterior. L'any 1940, com documenta el llibre d'Olson, els contraris a una intervenció reprovaven els astuts "plutòcrates" i "imperialistes" britànics, que ens havien persuadit de participar al bany de sang que va suposar la Primera Guerra Mundial i que ara ens incitaven a ficar-nos en un altre conflicte. El 2013 se suposa que són els israelians els que ens volen entabanar perquè lluitem en lloc seu.

La setmana passada, molts grups jueus i proisraelians van donar suport a un atac a Síria, però només després de donar moltes voltes a una probable reacció violenta. Com era d'esperar, el primer comentari que es va penjar a la versió de la notícia del Washington Post deia: "Quants nord-americans moriran per Israel aquesta vegada?" I això són menudeses comparat amb el 1940, quan l'aïllacionisme estava amarat d'un antisemitisme colpidorament manifest, com exemplifica la retòrica del cèlebre aviador Charles Lindbergh.

Tant Lynne Olson com Susan Dunn es mostren reticents a l'hora d'establir massa paral·lelismes. El Pròxim Orient, assenyalen, és molt més complicat. "El 1940 tot era blanc o negre, no hi havia grisos", comenta Dunn. "D'una banda, Adolf Hitler i la guerra despietada i bàrbara; de l'altra, la democràcia, l'humanisme, la moralitat i la mateixa civilització humana". Sí, això sembla, almenys en retrospectiva, però el 1940 l'elecció no estava tan clara. Tots dos llibres ofereixen molts exemples de persones assenyades que tenien dubtes veritables sobre si Hitler era una amenaça que valgués la pena combatre: membres del gabinet presidencial, generals, editors de diaris, líders empresarials. A la Universitat de Yale, explica Dunn, un moviment estudiantil contrari a la intervenció, del qual formaven part futures figures destacades com Gerald Ford, Potter Stewart i Sargent Shriver, va redactar una petició en què s'exigia al Congrés: "Que s'abstingui d'intervenir en la guerra, fins i tot si Anglaterra està a punt de ser derrotada".

Olson em comenta que es va sobresaltar en sentir el secretari d'Estat John Kerry criticant durament "l'aïllacionisme de butaca" la setmana passada en les seves declaracions sobre Síria. "Crec que ser escèptic en aquest moment no vol dir ser aïllacionista", assegura Olson, que es declara escèptica sobre el posicionament a favor d'un dels bàndols a Síria. "La paraula ha passat a tenir connotacions negatives". Entesos. Ara bé, ¿som capaços d'apaivagar les pors i les consignes derrotistes de l'aïllacionisme irreflexiu i de mantenir un debat seriós sobre els nostres interessos i les nostres alternatives pel que fa a Síria i la regió tumultuosa que l'envolta?

El fet que finalment va acabar amb els que fins llavors havien estat aïllacionistes va ser, evidentment, Pearl Harbor. Però, fins i tot abans de l'atac japonès, l'opinió pública començava a cedir gradualment en la seva reticència, permetent l'entrega de destructors als britànics, el Programa de Préstec i Arrendament, l'acumulació d'armament com a precaució i l'inici de la lleva militar. I un factor que va decantar l'opinió pública a favor de la intervenció va ser el desvergonyiment de l'amenaça que representava Hitler. Nord-americans que mai s'havien interessat pels Sudets van quedar colpits en veure nazis desfilant per París. Un altre factor va ser el debat substancial sobre la qüestió que recorria tots els Estats Units i que, en darrer terme, va ultrapassar les divisions partidistes i els prejudicis.

La majoria d'historiadors i la memòria popular atribueixen el canvi de parer del país al lideratge de Roosevelt, però Olson assenyala que, durant gran part d'aquell període, Roosevelt liderava des de darrere, per fer servir una expressió contemporània. L'any 1936 prometia durant la campanya electoral: "Evitarem els compromisos polítics que ens puguin enredar en guerres estrangeres". I també: "Intentarem aïllar-nos totalment de la guerra". És una promesa que va renovar reiteradament mentre Hitler conqueria un país rere l'altre: no hi hauria botes nord-americanes sobre el camp de batalla.

Olson sosté que, per bé que Roosevelt va decidir-se aviat a enviar ajuda al Regne Unit, no queda gens clar que hagués portat els Estats Units a entrar a la guerra si Pearl Harbor no l'hi hagués obligat. Tanmateix, del desembre del 1941, escriu Olson: "El poble nord-americà havia estat exhaustivament informat sobre els pros i els contres de l'entrada del seu país en el conflicte i era molt menys contrari a la idea d'anar a la guerra del que diu la creença popular". "És evident que hi vam entrar per Pearl Harbor, però el debat va ser crucial per canviar les coses", em comenta Olson. "I crec que és el que cal ara mateix", afegeix.

El Congrés no s'ha guanyat gaire el respecte com a fòrum per al debat polític. Tot i això, sentir com la setmana passada els dirigents dels dos partits anaven una mica més enllà de l'obstruccionisme curt de mires i del partidisme irreconciliable i s'instaven a debatre la qüestió seriosament va ser reconfortant.

Espero que aquesta setmana el Congrés pugui obtenir del president una exposició clara i sincera sobre els interessos vitals dels Estats Units a Síria, així com una estratègia que alci la vista més enllà del moment actual. Espero que el president sigui capaç de convèncer el Congrés que els Estats Units encara tenen un paper important a exercir al món i que, de vegades, cal dotar la diplomàcia d'una certa fermesa d'ànim. També espero que els nord-americans escoltin sense prejutjar.