Misc 22/06/2013

Viure amb l'estat vigilant

i
Bill Keller
6 min

En un article recent, Thomas Friedman plantejava que l'amenaça més greu per a les llibertats civils no és l'Agència de Seguretat Nacional, sinó una altra catàstrofe de la magnitud de la de l'11 de Setembre, que podria fer que una ciutadania dominada pel pànic estigués disposada a endurir la política de seguretat, més enllà fins i tot dels excessos comesos després de l'últim gran atemptat per la guerra contra el terrorisme. A contracor, arribava a la conclusió que -encara que ens faci posar els pèls de punta- un programa ben regulat que se serveixi de la tecnologia per defensar la llibertat és el preu que paguem per evitar pagar-ne un de molt més car: el tancament de la societat més oberta del món. Fixeu-vos en aquest adjectiu: ben regulat.

La mineria de dades de l'Agència de Seguretat Nacional forma part d'un fenomen molt més ampli. En molts àmbits, ens estem adaptant per viure en un estat vigilant, de manera que renunciem a petites parcel·les de privacitat a canvi de la promesa d'unes altres compensacions. Experimentem una vaga sensació d'inquietud davant d'aquestes transaccions, però poques vegades aquesta sensació es tradueix en una reflexió seriosa sobre els límits que cal posar-hi.

Prova A. Al Times de dijous de la setmana passada, Joseph Goldstein informava que els organismes locals d'ordre públic estan creant, "gairebé sempre d'una manera subreptícia", les seves pròpies bases de dades d'ADN i, en general, no compleixen les normes fixades per a les bases de dades recollides per l'FBI i els laboratoris forenses estatals. Com a societat, hem acceptat les proves d'ADN com un instrument fiable per portar els culpables davant la justícia i exonerar els acusats injustament. Però ¿volem que la policia tingui total llibertat, per exemple, per agafar subreptíciament mostres del nostre ADN o el de persones que no estan acusades de cap delicte? ¿O per compartir la nostra informació biològica més privada? Barry Scheck, codirector de l'Innocence Project i membre de la Comissió de Ciència Forense de l'estat de Nova York, diu que els organismes reguladors han estat lents a l'hora d'emprendre accions contra el que anomena "bancs de dades deshonestos". I una sentència recent del Tribunal Suprem que considerava la recollida d'ADN com una pràctica policial legítima, comparable a la de les empremtes dactilars, fomentarà segurament aquesta mena d'activitats sense control. Scheck afirma que li fa por que el mal ús d'aquestes bases desvetlli les pors de l'opinió pública sobre una possible extralimitació del govern i desacrediti una de les eines més valuoses del nostre sistema judicial.

"Si preguntes al poble nord-americà si està d'acord que s'utilitzi l'ADN per atrapar delinqüents i exonerar innocents, tothom dirà que sí -em va dir Scheck-. Si els preguntes si confiarien el seu ADN al govern, tothom dirà que no".

Prova B. No hi ha res que recordi més el Gran Germà orwellià que els circuits tancats de televisió. A la Gran Bretanya d'Orwell, que segurament és el líder del món democràtic en la pràctica de la videovigilància, les omnipresents càmeres penjades d'un pal es complementen, en algunes zones, amb càmeres portàtils de visió nocturna que la policia fa servir per gravar tots els conductors ebris, les actuacions en trucades per violència domèstica i els tumults que es troba pel carrer. L'any passat l'Ajuntament de Nova York es va associar amb Microsoft per implantar el Sistema de Domini de la Consciència -un nom força inquietant-, que connecta 3.000 càmeres de circuit tancat de televisió (juntament amb lectors de matrícules i detectors de radiació) per tota la ciutat i permet a la policia creuar bases de dades de cotxes robats, delinqüents perseguits i sospitosos de terrorisme. Els seguidors de sèries televisives com Homeland , 24 i la britànica MI-5 (culpable, culpable i culpable) han arribat a considerar l'omnipresent càmera com un regal del cel per combatre el crim. Però ¿qui vigila els vigilants? En anunciar la instal·lació d'aquest sistema, l'Ajuntament de Nova York ens va assegurar que no es controlaria ningú per motius de raça, religió, estatus de ciutadania, afiliació política, etc., a la qual cosa un dels escèptics va respondre: "Això ja ho hem sentit altres vegades".

Prova C. El Congrés ha demanat a l'Administració Federal d'Aviació que fixi, de cara al 2015, unes normes sobre l'ús de drones (avions sense tripulació) espies a l'espai aeri nord-americà. És fàcil imaginar per a què servirà aquest nou àmbit de la vigilància: control dels incendis forestals, persecució de fugitius armats, operacions de recerca i rescat. Els drones Predator ja patrullen la frontera sud buscant immigrants il·legals i traficants de drogues. De fet, la vigilància a les fronteres podria ser fonamental per convèncer el Congrés que aprovés una reforma migratòria que fes extensiva la nostra valuosa llibertat a milions de persones que ara viuen a l'ombra. Jo, de la meva banda, ho consideraria un intercanvi equitatiu. Però ¿on són els límits? Al març, la revista Scientific American va publicar en un editorial: "Els defensors de la privacitat temen amb raó que els drones , equipats amb càmeres de vídeo d'alta resolució, detectors d'infrarojos i fins i tot software de reconeixement facial, permetran als tafaners introduir-se en esferes que durant molt de temps s'han considerat privades". Com l'eixida de casa teva. O el teu dormitori, si s'utilitza la mena de càmera tèrmica gràcies a la qual es va localitzar el terrorista fugitiu de Boston, que s'havia amagat sota la lona d'una barca.

I després hi ha internet. Pel que sembla, estem força tranquils, gairebé satisfets, amb l'explotació de les nostres dades amb finalitats comercials, mèdiques i científiques: una cosa tan trivial com l'algoritme publicitari que ens ofereix material de càmping perquè hem fet diverses cerques a la xarxa sobre viatges d'aventura; una cosa tan útil com la compartició digital d'historials que fa que tots els nostres metges sàpiguen quina medicació seguim.

L'altre dia, en un debat en línia sobre aquesta història de l'espionatge de l'Agència de Seguretat Nacional, Eric Posner, professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Chicago, va observar que ens hem acostumat que l'Agència Tributària ho sàpiga tot de les nostres finances, que els empleats dels hospitals públics ho sàpiguen tot dels nostres historials clínics i que els mestres de les escoles públiques ho sàpiguen tot de les habilitats i el caràcter dels nostres fills. "Molta gent parla com si féssim un gran sacrifici en revelar informació privada a tercers -va dir-, però en realitat és així com obtenim els serveis que volem: serveis comercials en el camp de la medicina, les companyies d'assegurances, els proveïdors de serveis d'internet, els empresaris, els terapeutes i d'altres, o serveis públics, com ara les prestacions socials i la seguretat". Els defensors de la privacitat contestaran que, quan entreguem aquesta informació, sabem el que fem, però en realitat la majoria de nosaltres ens limitem a deixar que ens l'agafin. No parem gaire atenció a la configuració de la privacitat ni a la lletra petita de les condicions del servei. Les dues contrasenyes més habituals són "contrasenya" i "123456".

De tant en tant, ens arriben proves inquietants d'un mal ús de les dades. Però en la majoria de casos, els avantatges de la tecnologia intrusiva són tangibles i els abusos són més que res potencials. Les filtracions d'Edward Snowden sobre la mineria de dades de l'Agència de Seguretat Nacional no han aportat de moment cap prova d'abusos concrets.

El perill, crec, no és la vigilància per se . Gairebé tots ja hem decidit que la vida a la xarxa comporta un cert grau d'intrusió. I el perill tampoc és el secretisme, que, com assenyala Posner, "és omnipresent en una sèrie d'entorns que no són objecte de polèmica": la promesa que fa el govern de protegir "els contribuents, els inventors, els delators, els informants, els pacients d'hospital, els diplomàtics estrangers, els empresaris, els contractistes, els proveïdors de dades i molts altres".

El perill és la falta d'una regulació rigorosa i independent i d'un control estricte per evitar que els possibles abusos de poder esdevinguin una veritable amenaça per a la llibertat. Els fundadors del nostre país van crear un sistema basat en l'equilibri de poders, però les garanties no s'han adaptat al ritme de la tecnologia. En canvi, tenim un poder executiu obsessionat per perseguir les filtracions, un Congrés que considera el control com una modalitat de combat partidista, un clima polític que ha convertit la paraula regulació en un insult i una ciutadania impotent envaïda per un malestar generalitzat. Crec que no anem camí de caure en un estat policial, però penso que, si som massa despreocupats pel que fa a les llibertats civils, potser un dia ens despertarem i descobrirem que han desaparegut, no fulminades pel terrorisme nuclear, sinó com a resultat d'una rendició gradual i progressiva.

stats