Les aspiracions dels catalans

El monument a Parnell situat al capdamunt de la Rambla de Dublín (O’Connell Street), un obelisc alt i triangular de gairebé 50 metres, és tan conegut com la famosa estàtua de Colom que hi ha al final de la Rambla. En els seus carreus de granit hi ha inscrita una cita d’un discurs pronunciat al segle XIX pel líder polític Charles Stewart Parnell (“el rei sense corona d’Irlanda”, com aleshores li deien), partidari del Home Rule, en honor del qual es va erigir el monument va fa més de cent anys.

“Cap home té dret a fixar els límit al progrés d’una nació. Cap home té dret a dir al seu país: «Fins aquí has arribat i no aniràs més enllà»; i mai hem intentat fixar un non plus ultra al procés de constitució de la nació d’Irlanda, i mai el fixarem”.

D’aquí cinc dies el poble català intentarà exercir el dret a votar sobre el seu futur. El dret a votar és un dret humà fonamental que permet als ciutadans de tot el món influir en els poders públics i protegir els altres drets humans. El dret al vot i el dret a participar en el govern d’un país es plasmen en l’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

L’article 21.3 estableix:

“La voluntat del poble serà el fonament de l’autoritat del poder públic; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions autèntiques i periòdiques, efectuades per sufragi universal i igual, i per vot secret o un altre procediment que garanteixi la llibertat de vot.”

L’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) codifica aquests drets:

“Tots els ciutadans gaudiran, sense cap de les distincions esmentades en l’art. 2 i sense restriccions indegudes, dels drets i oportunitats següents:

a) Participar en la direcció dels afers públics, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

b) Votar i ser elegits en eleccions autèntiques i periòdiques efectuades per sufragi universal i igual, i per vot secret que garanteixi la lliure expressió de la voluntat dels electors.

c) Tenir accés, en condicions generals d’igualtat, a les funcions públiques del seu país”.

El dret a l’autodeterminació està unit al dret de vot. L’autodeterminació és un principi bàsic del dret internacional que emana del dret internacional consuetudinari, tot i que també és reconegut com un principi general del dret i ha sigut consagrat pels tractats internacionals. Es plasma en la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. A l’apartat 1 de l’article 1 -comú a aquests convenis- es disposa que:

“Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, defineixen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.

L’autodeterminació expressa el dret legal de les persones a decidir el seu destí en l’ordre internacional. És, en essència, un dret de tots els pobles.

No cal dir que cap poble té l’obligació d’exercir ni exigir l’autodeterminació però, si ho fa, hi té dret en virtut del dret internacional i, a partir d’aleshores, té dret que el deixin votar sobre aquest exercici d’autodeterminació.

Aquest és per mi el principi bàsic que fonamenta la petició “Deixeu que els catalans votin” i per això hi dono suport, juntament amb altres personalitats, com Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel. I també és per això que també hi haurien de donar suport els espanyols que estimen la democràcia i respecten el dret internacional.

Em sembla que, en impedir -o intentar impedir- que el poble català exerceixi el dret a votar sobre la independència, o sobre la modalitat que podria adoptar aquesta independència, el govern espanyol fa el mateix que els successius governs britànics van fer a la Irlanda del segle XIX. Vol fixar el non plus ultra, els límits, a l’aspiració d’un poble a la independència i a la seva sobirania com a nació.

Tots els pobles -inclòs, evidentment, el català- tenen dret a l’autodeterminació. Pot ser que al final la majoria no voti la independència -com ha passat fa poc a Escòcia-, però aquesta no és la qüestió. Això no és el que està en joc des del punt de vista del dret internacional i del respecte a la democràcia.

La qüestió i el principi fonamental és que a un poble amb una identitat pròpia, amb la seva història, llengua i cultura, a un poble que es considera diferent -i que té dret a considerar-se’n-, se li ha de donar el que es va donar als escocesos fa menys de dos mesos: el dret a fixar els “límits al progrés de la seva nació”, en paraules de Charles Stewart Parnell. El dret a decidir si volen anar pel seu compte o si volen continuar dintre del Regne d’Espanya, o una variant de qualsevol d’aquestes dues possibilitats.

Els espanyols, i els de fora d’Espanya, podem debatre i tenir unes opinions molt clares sobre la independència de Catalunya: si és encertada o si afavoreix els interessos d’Espanya, Catalunya o la Unió Europea. Però una vegada més, aquesta no és la qüestió. La qüestió és que això ho ha de decidir el poble català.

En última instància, el govern espanyol s’ha d’adonar (i confiar en la seva capacitat de guanyar-se el cor i la ment dels catalans, o no) que no es poden mantenir junts dos pobles si un dels dos no vol ser governat per l’altre.

L’exemple de les repúbliques Txeca i Eslovaca és molt pertinent. El divorci de vellut del 1992 potser va trencar el cor a molts txecs i eslovacs, com ara Václav Havel, aleshores president i líder de la Revolució de Vellut, que volia que les dues parts del país continuessin unides. Però els eslovacs van decidir que volien seguir endavant tots sols, i els seus veïns txecs van respectar la decisió i la voluntat del poble eslovac.

Catalunya no es mereix que la tractin d’una altra manera. Deixeu que Catalunya voti i deixeu que el poble català decideixi.