Un pla Marshall per als refugiats

Al Pròxim Orient i al nord de l’Àfrica encara no s’ha perdut l’esperança, per molt que en alguns llocs pengi d’un fil. L’esperança, però, comença a impacientar-se. Nosaltres hauríem de fer el mateix.

No fa gaire que he tornat del Pròxim Orient i de l’Àfrica oriental, on he visitat camps de refugiats, veritables aparcaments de persones. Hi he anat com a activista i com a europeu perquè els europeus hem pres consciència dolorosament que l’èxode massiu de països que s’han desintegrat, com Síria, no és un problema exclusiu d’ells sinó que és un problema europeu. També un problema nord-americà. Ens afecta a tots.

El meu compatriota Peter Sutherland, un alt funcionari de l’ONU que es dedica a les migracions internacionals, ha afirmat que assistim a la pitjor crisi de desplaçaments forçats des de la Segona Guerra Mundial. El 2010 en tot el món van abandonar la seva llar 10.000 persones al dia de mitjana. Sembla una xifra molt elevada fins que un s’assabenta que, quatre anys més tard, es va quadruplicar. Quan la gent es veu obligada a fugir de casa a causa de la violència, la pobresa i la inestabilitat, se’n va amb la seva desesperació a una altra banda. Aquesta altra banda pot ser qualsevol lloc.

Però en la desesperació d’alguns d’ells també hi ha una certa esperança. Parlar d’esperança en aquest context sona insensat o il·lús; i potser jo sóc totes dues coses. Però l’esperança encara no ha abandonat la majoria de llocs on paren els refugiats: l’esperança de tornar a casa algun dia, de trobar feina i una vida millor. Jo mateix vaig marxar de Kènia, Jordània i Turquia una mica més esperançat. Per difícil que sigui imaginar-se la vida d’un refugiat, podem concebre aquesta realitat d’una altra manera i reinventar la nostra relació amb els pobles consumits per conflictes o amb aquells que acullen els que n’han fugit.

Per encetar aquest procés cal desfer-se -com en el meu cas- d’idees equivocades sobre la crisi dels refugiats. Una és que els refugiats sirians estan concentrats en camps. No és cert. Els campaments àrids són tan extensos que es fa difícil fer-se a la idea que tan sols hi viu una petita part dels refugiats. En molts llocs la majoria viuen entre les poblacions dels països d’acollida. A Jordània i al Líban la major part de refugiats no viuen en camps sinó en centres urbans. Aquest problema no hi entén de perímetres.

Una altra fal·làcia és que aquesta crisi és temporal: no he conegut gaires refugiats que creguessin que estaven de pas (alguns viuen desplaçats des de fa dècades). Hi ha famílies que han passat dues generacions com a refugiats. S’han exiliat per topar amb un altre exili, en països que n’han acceptat la presència però no el dret de desplaçar-se o de treballar. Se sent l’expressió solució temporal permanent en boca de funcionaris, però no utilitzat amb la ironia que un creu que mereix.

La presa de consciència d’aquests fets hauria de donar forma a la nostra resposta. Els EUA i altres països desenvolupats tenen l’oportunitat d’actuar amb més intel·ligència, pensar més en gran i moure’s més de pressa per afrontar aquesta crisi i preveure la pròxima. Després de parlar amb refugiats i amb innombrables càrrecs públics i representants de la societat civil al llarg del viatge, veig tres àmbits en què el món hauria d’actuar.

En primer lloc, els refugiats i els països on viuen necessiten més ajuda humanitària. Això s’evidencia de manera descarnada al complex de Dabaab, a Kènia, prop de la frontera amb Somàlia, un lloc construït -per dir-ho així- amb estaques i làmines de plàstic. L’ACNUR acompleix una tasca noble i terriblement àrdua, però no pot arribar a tot arreu perquè està crònicament infrafinançada pels mateixos governs que esperen que s’ocupi d’aquest problema d’abast mundial.

En segon lloc, podem ajudar els països d’acollida a veure els refugiats com un benefici. La comunitat internacional podria fer molt més amb l’ajuda al desenvolupament i els acords comercials per fer que les empreses i els estats que acullen refugiats veiessin els avantatges que té que estiguin actius i no ociosos (en això, el Banc Mundial i les Escriptures coincideixen). Al seu país els refugiats eren comerciants, mestres i músics i volen tornar-ho a ser, o ser altres coses, si poden accedir a l’educació i el mercat de treball.

És a dir: necessiten un desenvolupament que els doni els mitjans per tirar endavant, que no els tracti com a receptors passius sinó com a líders i socis. El món tendeix a dotar els esforços humanitaris i els de desenvolupament d’estructures burocràtiques separades i de canals de comunicació interns, com si fossin dos àmbits independents. Tanmateix, han d’estar més ben coordinats i cal que els connectem i els financem tots dos. Els refugiats que viuen en camps necessiten aliments i aixopluc sense demora, però també necessiten els beneficis que els reportaran l’educació, la formació, els llocs de treball i la seguretat econòmica a llarg termini.

En tercer lloc, el món ha d’apuntalar l’ajuda al desenvolupament que brinda a països afligits per conflictes, la corrupció i una acció de govern deficient. Hi ha la possibilitat que aquests països es vegin arrossegats a una espiral que els condueixi a l’anarquia. Alguns governs occidentals han retallat l’ajuda exterior per destinar els recursos als sol·licitants d’asil que hi ha al seu territori. El cas és que surt menys car invertir en estabilitat que fer front a la inestabilitat. La transparència, el respecte de l’estat de dret i la llibertat dels mitjans també són crucials per a la supervivència de països que es troben a la perifèria del caos, perquè el caos, com sabem més bé del que voldríem, és contagiós.

El que no volem i no ens podem permetre és que països importants del Sahel prenguin el mateix curs que Síria. Si Nigèria, un país amb una extensió que multiplica moltes vegades la de Síria, es fracturés a causa de grups com Boko Haram, ens penedirem de no haver pensat més en gran abans de la tempesta.

De fet, ja hi ha gent que pensa més en gran. No deixo de sentir veus procedents d’una autèntica confluència de forces -d’africans i europeus, generals d’exèrcits i funcionaris del Banc Mundial i l’FMI- que reclamen que s’emuli la idea més brillant que han donat els EUA: el pla Marshall. Aquest pla va impulsar el comerç i el desenvolupament i va redundar en benefici de la seguretat en llocs en què les institucions estaven desballestades i s’havia perdut l’esperança. En tot cas, al Pròxim Orient i al nord de l’Àfrica encara no s’ha perdut l’esperança, per molt que en alguns llocs pengi d’un fil. L’esperança, però, comença a impacientar-se. Nosaltres hauríem de fer el mateix.