Cas Pujol: quina Catalunya volem?

Jordi Pujol ha estat un espècimen polític força original i fins i tot irrepetible. En primer lloc, perquè ha estat un dels pocs individus de procedència burgesa que a causa del seu activisme catalanista i antifranquista va ser condemnat per un consell de guerra l’any 1960 i va estar empresonat més d’un any i mig. Durant la Transició mostrà una gran destresa per esdevenir el pal de paller de l’oposició democràtica, i la seva victòria a les primeres eleccions catalanes, les del 1980, fou sobretot una victòria personal, el fruit de la seva capacitat de convicció i de la talla política que estava adquirint. Amb notable habilitat es presentà com el candidat útil del centredreta, davant la possibilitat d’una Generalitat d’esquerres, i com el candidat útil del catalanisme enfront dels reals o suposats sucursalismes. Després ha estat el polític que durant més temps, 23 anys, ha estat al capdavant de la Generalitat. La seva gestió, que no analitzem ara, és plena de llums i ombres, però en destaca la seva ferma obsessió per consolidar un poder català davant les constants pressions centralistes dels governs espanyols. Del 2003 ençà havia aconseguit un reconeixement polític força generalitzat i ja començava a formar part del santoral catalanista, al costat de Prat, Macià i Companys.

Un home que, com ell mateix havia reconegut, estava preocupat per com el tractaria la història, ara ha protagonitzat el seu propi suïcidi polític. La seva autoinculpació del fet que durant 34 anys ha tingut una considerable suma de diners en un paradís fiscal -amb el groller justificant que no havia trobat el moment de regularitzar-la- no és només un gran frau fiscal, és també un gran frau polític i ètic. No tenim encara dades concretes per avaluar la magnitud del frau i les implicacions que pertoquen als diferents membres del clan Pujol, ni sabem si això de l’herència és només una tapadora d’altres afers il·lícits. No entraré a valorar el sotrac que ha provocat aquest escàndol, ni la decepció i l’astorament en què es troben els seus seguidors. Tan sols vull fer algunes reflexions sobre les seves repercussions en la vida política catalana. Unes repercussions que seran ben fortes tant en el terreny personal com en el seu partit, Convergència Democràtica, i també en el procés sobiranista en què es troba avui Catalunya.

És evident que a partir d’ara Jordi Pujol i Soley ho tindrà difícil a Catalunya. No podrà sortir al carrer com si res no hagués passat, atès que la seva imatge ha quedat desprestigiada per aquest escàndol. La seva tolerància, o complicitat, amb les activitats sospitoses d’alguns familiars seus, que s’han aprofitat de la seva condició de president, és injustificable. Al marge de com acabi l’afer, tant des del punt de vista fiscal com des del punt de vista penal, Pujol ha dilapidat gran part del seu llegat històric i avui políticament està mort. Malgrat que alguns dirigents vulguin minimitzar-ho, el seu partit també quedarà força tocat. Aquest escàndol pot aparèixer com la culminació d’una sèrie d’irregularitats comeses per alguns polítics de Convergència, i de la coalició amb Unió, que no sempre han estat prou aclarides, i menys encara condemnades públicament. Davant d’un assumpte com aquest calen accions contundents i no simples paraules. Si Convergència vol tenir credibilitat política ha d’apartar la gent implicada en afers foscos, reconèixer les culpes, començant per l’assumpte Millet, i, tal vegada, refundar el partit amb uns plantejaments nous, menys personalistes, per acabar d’enterrar el pujolisme. Perquè durant més de tres dècades CiU i el seu entorn mediàtic i publicista han intentat apropiar-se del catalanisme divulgant un discurs que identificava Jordi Pujol amb la Catalunya de debò, amb els autèntics interessos del país, sovint acusant els seus adversaris polítics de poc patriòtics. I ara, aquesta imatge abusiva i mitificada, s’ha ensorrat.

De l’afer Pujol n’intentaran treure rendiment els seus adversaris de sempre. L’antipujolisme, sobretot el PSC, reaccionarà amb vehemència i recordarà el linxament a què va ser sotmès fa uns anys Pasqual Maragall per haver denunciat allò del 3%. Els excessos del pujolisme ara passen factura a CiU i al govern Mas. D’altra banda, l’anticatalanisme també s’està posant les botes amb aquest assumpte. El cas Pujol els permet tornar a engegar aquell demagògic i simplificador discurs que identifica la burgesia més especuladora amb el catalanisme en general i fins i tot amb Catalunya. Ja hi estem acostumats, però els polítics i els diaris anticatalanistes ara es veuen amb renovades forces per atacar també el procés sobiranista, Convergència i el govern Mas, com si fos un tot. El seu embolica que fa fort s’incrementarà si a Catalunya no es reconeixen les errades i es rectifiquen moltes coses. I, evidentment, també s’aprofitaran d’aquest escàndol els qui sostenen que tots els polítics són iguals, que tots volen forrar-se i que no et pots refiar de ningú. La mala imatge dels polítics, dels partits i, fins i tot, de la democràcia s’incrementarà. Avui, més que mai, i sobretot després del cas Pujol, els polítics no sols han de semblar honestos: han de ser-ho i demostrar-ho amb escreix.

El suïcidi polític de Jordi Pujol pot significar un entrebanc per a la causa sobiranista catalana atès que pot desanimar molta gent fastiguejada per aquest assumpte. Dependrà molt de com es depurin les responsabilitats i de la valentia que s’utilitzi per impulsar la revisió crítica sobre com ha funcionat i funciona el món de la política a casa nostra, fins i tot impulsant un autèntic pacte nacional contra la corrupció. Perquè l’aposta per una Catalunya sobirana sigui realment creïble i àmpliament seguida caldrà que aparegui descontaminada de patriotismes enganyosos i que proposi de manera explícita unes noves formes de fer política i uns objectius de progrés i de transformació social ben concrets. És imprescindible distanciar-se de les ambigüitats del pujolisme i aclarir quina mena de Catalunya volem construir.