L’arrelament de la identitat catalana i el projecte del ministre Wert

Durant la primera meitat del segle XX, en el context dels inicis de la societat de masses, es van emprar instruments de nacionalització nous i més eficaços (premsa, ràdio, producció cultural escrita, etc.) al costat de l’escola. Llavors Catalunya va protagonitzar dues experiències nacionalitzadores, la de la Mancomunitat (1914-1925) i la de la Generalitat republicana (1931-1939), totes dues liquidades per dictadures militars amb descarades voluntats uniformistes.

La Mancomunitat, malgrat la precarietat de mitjans i les limitades competències, va començar a endegar una política de “nacionalització de Catalunya”, com reclamava Antoni Rovira i Virgili. S’avançà també durant la Generalitat dels anys trenta, gràcies a projectes ambiciosos com els del conseller Carles Pi i Sunyer durant la guerra. L’èxit d’aquestes experiències residia en la complementarietat existent entre els missatges transmesos des de les noves administracions catalanes i els valors que anaven fent seus tant la societat civil com bona part de l’esfera privada.

I això s’intentava endegar mentre persistien actituds hostils, o d’incomprensió, en la majoria de les forces polítiques espanyoles. Podríem recordar alguns episodis significatius d’aquestes actituds, com ara les mobilitzacions anticatalanes contra els dos projectes d’Estatut d’Autonomia, el del 1918 i el del 1931, totes dues acompanyades de crides al boicot dels productes catalans. O el fet prou revelador que més d’un centenar de diputats espanyols d’esquerres no anessin a les Corts republicanes per tal de no votar a favor de l’Estatut català del 1932. I també que la coneguda frase pronunciada per José Calvo Sotelo l’any 1936, “ Antes una España roja que rota ”, va anar seguida, dos anys després, d’una de ben similar de Juan Negrín, quan declarà que abans deixaria passar les tropes de Franco que tolerar una hipotètica Catalunya independent.

Els historiadors hem estudiat la “nacionalització negativa” que significà el franquisme. Llavors bona part de les associacions i entitats de l’esfera semipública catalana esdevingueren espais de resistència i de nacionalització alternativa enfront d’una política oficial que emprava instruments tan poc eficaços com la Formación del Espíritu Nacional, el No-Do, el cinema pseudohistòric i una incipient televisió en blanc i negre que combinava un adoctrinament tronat amb un costumisme antropològic d’estar per casa.

Des de la Constitució espanyola del 1978 el discurs nacionalista espanyol, si bé ha adoptat uns plantejaments democràtics, continua basant-se en els elements més tradicionals del nacionalisme exclusiu: ferma defensa de la nació única i persistència de la identificació del que és nacional amb el que és castellà -llengua, cultura, història, etc.-. No hi ha hagut, així, cap proposta política oficial que acceptés realment la pluralitat d’identitats existent a l’estat espanyol, ni tan sols s’ha admès aquell equívoc ben intencionat de la nació de nacions.

Per la seva banda, i des del 1980, la Generalitat de Catalunya ha creat uns instruments propis que han actuat com a agents de catalanització, especialment en sectors tan sensibles com l’ensenyament i els mitjans de comunicació (TV3, Catalunya Ràdio, etc.). Així, s’ha construït una esfera pública catalana en clara competència amb una esfera espanyola. L’acció de la Generalitat ha estat força transcendent, atès que no sols es tractava de substituir una llengua per una altra, sinó, i sobretot, de canviar els missatges sobre el país, la seva cultura, la seva història i la seva identitat. Perquè en aquest terreny és tan important o més el contingut -el missatge- com el mateix instrument -la llengua.

Durant aquests darrers 34 anys l’activa esfera semipública catalana, la societat civil, ha continuat tenint un notable protagonisme com a espai de reforçament de la identitat en ampliar-se el consens envers la consciència de catalanitat, i ha estat una privilegiada instància del desenvolupament de les formes de nacionalització qualificades de “banals” o informals, com són les derivades de l’oci, l’esport, la música o l’art (cançó, Barça, castellers, excursionisme, etc.). A més, dins l’esfera privada, per exemple, s’assumia amb total normalitat la immersió lingüística com a factor clau per a la integració i l’ascens social dels nouvinguts.

Avui el discurs nacionalista espanyol és poc acceptat per una bona part dels catalans perquè consideren que no s’adapta a la seva realitat. De forma cada cop més majoritària, l’esfera semipública, i també bona part de l’esfera privada (família, amistats, etc.), refusa els trets més essencialistes adoptats pel nacionalisme espanyol perquè no encaixen amb el conjunt dels seus valors i de les seves experiències vitals. El resultat de tot aquest procés és prou clar. Només cal veure els canvis experimentats aquestes tres darreres dècades en les enquestes sobre la identitat dels catalans: mentre que els qui s’afirmen només o majoritàriament espanyols han minvat del 15% a menys del 6%, i els qui manifesten que tenen una identitat compartida han passat del 45% al 38%, el percentatge dels qui se senten exclusivament o majoritàriament catalans, en canvi, ha pujat del 40% a més del 55% (dades de l’enquesta de setembre-octubre del 2013).

És a partir d’aquesta realitat com podem entendre el nerviosisme de diferents ministres d’Educació del PP, força obsessionats per la feble espanyolització de la societat catalana. Primer Esperanza Aguirre i Pilar del Castillo, i ara José Ignacio Wert, tots han manifestat la seva voluntat d’emprar diferents mesures de la política educativa i cultural per tal de reespanyolitzar els catalans. Ara bé, sorprèn la ignorància que aquest darrer manifesta respecte al que pot ser avui, a inicis del segle XXI, una política nacionalitzadora eficaç, quan estan en plena decadència els instruments més tradicionals, incloent-hi l’escola. La campanya d’espanyolització que pretén Wert difícilment podrà reeixir, perquè, malgrat la utilització a fons de l’esfera pública de titularitat estatal, ha perdut bona part de la seva capacitat d’influència i de credibilitat tant a l’esfera semipública com a la privada de Catalunya i, a més, està en clara situació de competència amb els instruments públics de la Generalitat. Perquè les batalles entre projectes identitaris distints es guanyen bàsicament dins la societat civil. El ministre Wert hauria d’adonar-se que ho té negre si pretén espanyolitzar a base d’imposicions administratives i de missatges tan tronats com els que apareixen en els projectes de nous plans d’estudis. En el temps de l’era digital, amb internet i les xarxes, ja és impossible adoctrinar la gent. I encara ho és més si resulta que el discurs que hom pretén divulgar recorda massa el ranci espanyolisme de la postguerra. I és que, ideològicament, la dreta espanyola gairebé no s’ha renovat i pensa que es poden espanyolitzar els nens d’avui a base de sublimar la “ unidad nacional ” forjada pels visigots. Ara bé, com que es tracta de “ la nación más antigua de Europa ”, potser la cosa podria funcionar, vés a saber...