Què se’n va fer de la nació de nacions?

BORJA DE RIQUER
BORJA DE RIQUER Historiador

Durant la Transició espanyola i per a donar justificació al nou estat de les autonomies, configurat a la Constitució de 1978, es divulgà la idea que la nova Espanya democràtica era una “nació de nacions”. Aquesta fou una proposta sorgida en els ambients filosocialistes i en general en les esquerres espanyoles, encara que també fou acceptada per alguns polítics de la UCD. Hi ha qui atribueix la seva autoria al socialista castellà Anselmo Carretero; d’altres consideren que el primer a parlar-ne fou l’historiador Carlos Seco.

Es tractava, evidentment, d’una clara invenció ; d’una nova fórmula política que pretenia ser una visió conciliadora entre els qui rebutjaven la idea de la nació única i els qui no volien reconèixer la plurinacionalitat de la societat hispànica. Hom defensava l’existència d’una gran nació, Espanya, que era alhora política i cultural, que coexistia harmònicament amb unes subsidiàries nacions culturals -Catalunya, Euskadi i Galícia-. Els seus promotors sostenien que calia divulgar aquesta idea per a enfortir el model de l’estat de les autonomies i també per a justificar la presència del terme nacionalidades, inclòs, no sense problemes, dins l’article 2 de la Constitució. Fins i tot es deia que la nació de nacions era una idea compatible amb la tesi del patriotisme constitucional elaborada per l’alemany Jürgen Habermas, que tant predicament va arribar a tenir entre els socialistes espanyols. Habermas, com és sabut, diferenciava l’existència d’una nació política, que era l’únic subjecte de sobirania, d’unes hipotètiques nacions culturals que calia respectar.

La invenció, però, fou rebutjada per molts historiadors, que la consideraren una hàbil manera política de no afrontar el caràcter plurinacional de la societat espanyola. Tampoc no fou acceptada pel món del catalanisme i del basquisme, que van percebre de seguida que les seves societats serien considerades només nacions culturals, un segon nivell sense gaire capacitat política. L’ambigüitat de la idea era tal que cap dels seus promotors va acabar de desenvolupar-la, però durant anys restà com una certa visió de l’Espanya plural, clarament distanciada de la rància idea de la nació única, molt identificada amb el franquisme.

Doncs bé, aquesta forma ambigua, i fins i tot conciliadora, de definir Espanya fou liquidada radicalment per l’ofensiva nacionalista del Partit Popular, una acció que va comptar amb l’acceptació tàcita dels dirigents del PSOE. Només Gregorio Peces-Barba va aixecar la veu per protestar. En efecte, ja fa dotze anys, el febrer del 2004, en un article intitulat “ Las dos Españas ”, aquest polític i jurista blasmà amb vehemència la política del segon govern de José María Aznar per voler-se carregar la idea d’Espanya com a nació de nacions. Sostenia que la Constitució de 1978 respectava l’existència de diferents sentiments identitaris perquè “acull en el seu si nacions culturals i regions per formar l’estat de les autonomies”. I considerava que la política del govern popular estava desvirtuant el caràcter fundacional de la carta magna en imposar la vella idea de la nació única, fet que anunciava el trencament del consens constitucional i posava en risc la convivència política. A més, aquest pare de la Constitució denunciava que mercès a la política d’Aznar ressorgia l’enfrontament entre les dues Espanyes, perquè hom volia imposar “un integrisme espanyol excloent que rebutja l’existència d’altres nacions al seu interior”. Hi ha, en aquest article, frases que dubto que els actuals dirigents socialistes fessin seves avui, com la que sosté que “la idea d’Espanya com a pàtria única és preconstitucional i anticonstitucional”.

L’article és, com hem dit, de fa 12 anys, i des de llavors han passat moltes coses que mostren que el diagnòstic del polític socialista no era pas equivocat. El govern presidit per Mariano Rajoy ha seguit aquests darrers cinc anys el camí iniciat per Aznar, s’ha obsessionat a renacionalitzar el país, ha impulsat una política uniformista i centralitzadora i amb aquesta actitud ha trencat el pacte o consens constitucional, com anunciava Peces-Barba. Avui, dins la panoràmica espanyola, gairebé ningú ja no parla d’aquella ambigua idea de la nació de nacions. Ha estat abandonada pels seus promotors, que s’han deixat desbordar pels vehements propagandistes de la nació única, dels qui sembla que vulguin tornar als enfrontaments entre les dues Espanyes.

El terme nacionalidades i la mateixa idea de nació de nacions han estat formes equívoques derivades del pacte constitucional de 1978. Van ésser emprades per a denominar les nacions preexistents, i diferents de l’espanyola, a les quals no es volia reconèixer com a subjectes de sobirania política. Amb el temps, però, les ambigüitats queden desemmascarades i es retorna a una realitat que alguns no volen admetre. I així estem.