La corrupció política, abans i ara

Des de fa uns quants anys els mitjans de comunicació no paren de donar notícies sobre casos de corrupció política descoberts i sobre els que ja estan en ple procés judicial. No sempre, però, es reflexiona sobre el fet que aquesta és una pràctica força vella i gairebé consubstancial amb la condició humana. Hi ha un munt d’exemples de corrupció política al llarg de la història, des la Grècia clàssica i la Roma republicana fins a l’actualitat. Avui aquesta és una temàtica tan viva i de moda que fins i tot hi ha diverses tesis doctorals ja confegint-se sobre la qüestió i, a més, ja ha sorgit la iniciativa de fer properament a Barcelona un congrés internacional sobre la història de corrupció política a l’època contemporània.

Per als historiadors, la principal dificultat ha estat i és trobar documentació que verifiqui realment les complicitats establertes entre els corruptors i els corromputs, perquè no sempre s’han deixat testimonis prou clars de les pràctiques irregulars i il·legals. A casa nostra hi ha alguns casos que requerien que es fes una investigació a fons. Així, per exemple, la construcció de la Via Laietana, a inici del segle XX, va ser una magna operació especulativa organitzada i dirigida pel Banc Hispano-Colonial, que presidia el segon marquès de Comillas, i que va comptar amb la complicitat generosa d’un Ajuntament de Barcelona integrat llavors per regidors lliguers, lerrouxistes i monàrquics. Allò va enriquir un bon grapat d’espavilats —polítics i no polítics—, sense que els diferents intents per aclarir els comptes poguessin avançar gaire. Hi va haver una mena d’ omertà total. Dècades després, durant el mandat de l’alcalde Porcioles, el fet de tenir informació privilegiada sobre les futures actuacions municipals va beneficiar uns determinats grups d’interessos bancaris i immobiliaris, i també no pocs regidors i el mateix batlle. Les denúncies, moltes d’elles incloses en l’excel·lent i gairebé oblidat llibret La Barcelona de Porcioles, no van poder arribar als jutjats per manca de proves documentals.

No ha passat el mateix amb la manera com es va enriquir ràpidament el polític catalanista Francesc Cambó. Sortosament hi ha proves nombroses de les activitats delictives de la companyia que ell va presidir durant més de vint anys, la famosa CHADE-CADE, tal vegada l’empresa amb més mala fama de l’Argentina: cal recordar que els portenys van inventar l’adjectiu cadista o chadista com a sinònim de trampós o estraperlista. La CHADE, tot i ser l’empresa que va proporcionar més divises al tresor públic espanyol durant més de dues dècades, també va aconseguir no pagar els impostos que li pertocaven gràcies a un descarat tracte de favor polític. Entre el 1924 i el 1937 la companyia només va pagar 48 milions de pessetes or al fisc espanyol quan li corresponien més de 127 milions; és a dir, es va estalviar gairebé dos terços dels impostos.

Sempre s’ha ocultat que els escàndols de la CHADE a l’Argentina van amargar els darrers anys de la vida de Cambó. La companyia va ser investigada a fons per una comissió governamental del 1943 al 1945, i alguns dels seus directius van ser detinguts i interrogats. El mateix Cambó va estar a punt d’anar a la presó, on hauria coincidit amb un altre exministre espanyol, Rafael Benjumea Burín, comte de Guadalhorce, que va estar tancat quatre mesos al penal de Villa Devoto de Buenos Aires per les estafes fetes per la societat que presidia, la CHADOPYF. La CHADE i Cambó van tenir més bona sort i van aconseguir salvar-se gràcies a la providencial intervenció del coronel Juan Domingo Perón. Com a compensació, la companyia espanyola va contribuir generosament, però d’amagat, a finançar la campanya electoral peronista. Un home de la CHADE, el català Josep Miquel Figuerola, convertit en un dels principals col·laboradors de Perón, va ser l’encarregat de lliurar una cartera plena de milers de dòlars als peronistes. Un cop elegit, Perón va ser fidel al pacte: dins l’orgia nacionalitzadora d’empreses del seu govern —ferrocarrils, telèfons, aigua, gas, petroli, siderúrgia, etc.— la CADE va ser la gran excepció i va ser respectada.

En la seva correspondència privada el polític catalanista presenta el matrimoni Perón-Evita com els grans “amics” de la CHADE, juntament amb Pepe Figuerola, convertit en ministre secretari general de la presidència i director del Pla Quinquennal peronista. L’amistat amb els peronistes devia ser tan gran que el setembre del 1946 Cambó va tenir l’atreviment de proposar que el govern argentí fes una declaració pública reconeixent que, com que la corrupció era una pràctica tan generalitzada al país, no es podien demanar responsabilitats a les companyies beneficiades pels tractes de favor rebuts; com que eren tantes les societats implicades, el fet d’investigar-les i de sancionar-les provocaria un colossal caos econòmic i el desprestigi internacional de l’Argentina. Era una manera de blindar la seva companyia davant qualsevol intent d’intervenció governamental.

Al final sempre acaba passant el mateix: els beneficiats de la corrupció pretenen salvar-se emprant el conegut argument que tothom ho feia, que allò era una pràctica tan habitual que no tenia sentit destapar-ho i buscar responsabilitats: no se’n trauria cap profit i es provocaria “el caos”. És trist veure com veterans polítics, ja retirats i al final de la seva existència, busquen justificar les seves pràctiques fraudulentes i il·legals amb tota mena d’arguments. Sabien perfectament el que estava passant al seu voltant, ho van tolerar i se’n van beneficiar econòmicament. I això és injustificable, fa 70 anys i ara.