Les habilitats polítiques d’Adolfo Suárez

L’operació Tarradellas va ser una maniobra perversa per neutralitzar la victòria de les esquerres

Quan el 3 de juliol del 1976 Adolfo Suárez va ser nomenat president la notícia va causar una sorpresa general atès que era una figura menor de l’anterior govern (ministre del Movimiento). Per acabar-ho d’adobar, va formar un executiu que no semblava el més adequat, ja que estava ple de gent jove i poc experta: era de segon ordre, de penenes [professors no numeraris], es va dir. Hom dubtava que aquell jove polític pogués afrontar la difícil situació en què es trobava el règim postfranquista, i la mateixa monarquia de Joan Carles I, després del desastre que havia significat el govern Arias-Fraga.

Suárez havia d’esforçar-se a aconseguir dotar aquella monarquia d’una legitimitat que no tenia i per això havia d’elaborar ràpidament una proposta política que aconseguís el suport de bona part de l’ establishment franquista i que també fos acceptada per bona part de l’oposició democràtica. Però per a fer això calia actuar amb una habilitat que fins llavors cap polític dels provinents del règim franquista havia manifestat tenir.

Ben aviat Adolfo Suárez va mostrar que posseïa una capacitat d’iniciativa i una destresa política que van agafar a contrapeu bona part de les forces d’oposició democràtica. A partir de la tardor del 1976 la iniciativa política a Espanya la va portar, amb no poques dificultats, el govern Suárez i les forces que venien de l’antifranquisme es van veure forçades a actuar davant situacions inesperades i a donar resposta a les diferents propostes que el govern Suárez plantejava. Es va equivocar sovint, però tenia una gran capacitat de reacció per a contraatacar i per a mostrar perícia política.

Relacions amb Catalunya

Repassem algunes de les seves habilitats més destacades, especialment les referents a Catalunya. El seu govern va autoritzar que se celebrés legalment, per primer cop des de la Guerra Civil, la Diada de l’Onze de Setembre, però havia de fer-se a Sant Boi. No es va desanimar davant el fet que la majoria de l’oposició catalana rebutgés el seu pla de reforma política i que propiciés l’abstenció en el referèndum del 15 de desembre del 1976, perquè sabia que tard o d’hora podria negociar amb una part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, com va passar.

Després, pel febrer de 1977, no va poder colar aquella proposta de fer una mena de mancomunitat, el Consejo General de Cataluña -una idea de J.A. Samaranch-, però no per això va deixar de negociar, primer discretament i després obertament, amb l’oposició catalana. També va ser prou hàbil per a legalitzar el PCE i el PSUC, però no fer el mateix amb ERC, ni amb el Partit Carlí, ni amb els grups d’extrema esquerra i els independentistes. Va mostrar després la seva traça política en integrar dins de la seva UCD el grup creat per Samaranch, Concordia Catalana, i a ell fer-lo ambaixador a Moscou perquè es treballés la futura presidència del COI.

I, evidentment, la mostra més clara de les seves habilitats va ser l’operació Tarradellas. Va ser la manera més destra i perversa de neutralitzar els resultats de les eleccions del 15 de juny del 1977 a Catalunya. Davant la victòria de les esquerres (52% dels vots) i de les candidatures que reclamaven el restabliment de l’Estatut del 1932 (75% del vots), Suárez va reaccionar ràpidament i va propiciar una negociació directa entre el seu govern i Josep Tarradellas, l’exiliat president de la Generalitat.

Desconcert de l’oposició

La jugada va desconcertar les forces democràtiques catalanes, que es van veure forçades a no desautoritzar Tarradellas i a seguir des de lluny, com a espectadores, unes negociacions tan rellevants com les del restabliment de la Generalitat. Amb aquest acte de genialitat política, Suárez va aconseguir també desactivar el potencial desestabilitzador que suposava la imatge d’una Catalunya “ rojo-separatista ”.

Les habilitats de Suárez van continuar amb la redacció de la Constitució del 1978, on va imposar com a qüestions absolutament innegociables la monarquia, la no exigència de responsabilitats polítiques i la sobirania única espanyola. I després va saber vendre aquest invent de l’Espanya de les autonomies, del cafè per a tothom, i així diluir la qüestió catalana.

Crec que va ser la revista Por Favor que en una de les seves portades va dibuixar Suárez com un equilibrista de circ que caminava per un cable per sobre del mapa d’Espanya, evidentment sense caure. Suárez va ser un polític més hàbil que intel·ligent, més astut que ètic. Va saber vendre, ensarronar i sortir-se amb la seva. Davant d’una situació política realment molt difícil, ens agradi o no el resultat final, va mostrar una habilitat prodigiosa.