Memòries: les trampes dels polítics
Molts dels escrits memorialístics dels polítics són decebedors perquè aporten poques coses noves, no ens aclareixen dubtes i, cosa que és pitjor, amaguen o distorsionen fets. Tot el que escriu un polític per ser publicat, i molt més si es tracta de les seves memòries, cal mirar-ho amb lupa i analitzar l'autèntica intencionalitat del text. Per això els historiadors ens veiem forçats a posar en quarantena bona part dels escrits autobiogràfics i a contrastar el que diuen, i el que oculten, amb altres fonts: unes poden ser orals, i d'altres, les més fonamentals, són documents -correspondència privada, textos confidencials, etc.
Fa anys que em dedico a seguir la vida política, financera i intel·lectual de Francesc Cambó i a mesura que localitzo més documentació confidencial -epistolaris, escrits privats, etc.- més tocades queden les seves Memòries i Meditacions a causa de les omissions i les versions interessades que hi trobo.
La llista de polítics que han escrit memòries qüestionables és ben extensa. Ramón Serrano Súñer, al llarg dels seus 101 anys de vida, va publicar diversos escrits memorialístics amb una característica bàsica: a cada llibre nou se'ns presentava com a menys feixista i més liberal, i finalment va tenir la barra d'aparèixer com un demòcrata de tota la vida. L'ínclit Manuel Fraga Iribarne, en els diversos records que ens ha deixat, passa per sobre de la seva gestió com a ministre de la desinformació dels anys 60 i de la Governació durant la Transició com si no hagués de rectificar res, ni penedir-se de res. Dels escrits publicats per Laureano López Rodó el més aprofitable per als historiadors no és pas el que diu -intranscendent-, sinó els documents interns del govern franquista que publica, tot i que haurien d'estar dipositats en els arxius públics, i no pas en un de privat. En el cas català també ens hem trobat els darrers anys amb memòries decebedores, des de les de Joan Reventós i Jordi Soler Tura fins a les de Jordi Pujol. Són textos massa previsibles, autojustificadors i correctes, elaborats per homes que sembla que al llarg de la seva vida han tingut pocs dubtes i que pretenen defensar uns itineraris vitals plens de coherència.
La tasca dels historiadors que vulguin introduir-se en la vida política dels personatges del temps present no serà fàcil. Des de fa unes dècades els polítics ja gairebé no escriuen cartes confidencials, els seus telèfons no deixen rastre i els seus correus electrònics quasi sempre son destruïts. És a dir, hi haurà poca documentació confidencial, que és la més sincera i autèntica. I si bé existirà la possibilitat de cercar testimonis orals, caldrà revisar-los molt a fons.
Paul Preston ha tingut una gran habilitat a l'hora d'elaborar el seu apassionat Santiago Carrillo. El penediment no existeix . Ha localitzat molta documentació pública i privada i ha pogut comptar amb molts testimonis orals, i de procedències ben diverses, per escriure un autèntic contrapunt a la imatge que Carrillo s'havia construït d'ell mateix en els nombrosos textos memorialístics que ens ha deixat.
Alguns comentaristes han censurat el llibre de Preston per haver carregat massa les tintes en els aspectes més tèrbols i polèmics de la vida de Carrillo, i no pas en aquelles actituds seves que van generar més consens i, fins i tot, més elogis. Tal vegada sí, però cal tenir present que el dirigent comunista al llarg de la seva llarga i complexa existència havia mostrat un escassíssim esperit autocrític i persistia a donar versions impresentables de molts fets en què havia intervingut -des del cas Paracuellos fins a les defenestracions de Monzón, Comorera, Claudín, Semprún, Pilar Bravo, Azcárate, etc.-. Davant d'això, un historiador honest ha de reaccionar amb rigor oferint documentades versions alternatives. Els textos memorialístics deixats per Carrillo són pèssims: hi ha massa omissions, simplificacions i mentides. ¿Que tal vegada Preston s'ha deixat anar un gra massa i ha fet finalment un judici implacable? Potser sí. Penso que l'historiador britànic hauria d'haver tractat més a fons el paper de Carrillo en la destrucció del PSUC i en la crisi final del PCE. I sens dubte manca finezza i, fins i tot, ironia en el seu llibre, que abusa un xic en l'ús del qualificatiu de traïdor. Però, què s'ha de fer amb un personatge la vida del qual, com molt bé comenta Jordi Amat, reflecteix sobretot ambició política i cinisme? Els historiadors tenim l'obligació professional de ser intransigents amb les memòries dels tramposos i de desemmascarar les versions interessades que sovint escriuen els polítics sobre el que fou la seva actuació pública. I en aquesta tasca no podem fer discriminacions.
