DRET A DECIDIR, EL POLS AMB L’ESTAT

1918-2014: mobilitzacions, consultes i oportunitats

¿Haurem d’esperar, també, a una gran crisi espanyola perquè les demandes catalanes siguin realitat?

Des de fa quatre anys els catalans estem vivint una situació política excepcional i força inesperada. Tal vegada per això pot ser d’interès repassar alguns precedents històrics per teure’n lliçons, tot i les grans diferències de situació. Fa 96 anys, entre el novembre del 1918 i el febrer del 1919, el moviment catalanista va viure un dels moments més agitats i esperançadors de la seva història. L’assoliment de l’autogovern semblava una possibilitat: “Era arribada l’hora de Catalunya”, arribà a dir Francesc Cambó. Aquella fou una mobilització políticament molt més forta i cohesionada que la de Solidaritat Catalana de 12 anys abans, tot i que força efímera.

Durant aquests quatre mesos es produïren una sèrie de fets remarcables. En primer lloc, l’elaboració i debat de tres projectes polítics referents a Catalunya ben diferents, però prou reveladors de les posicions existents. Les proposicions anaven des d’una simple descentralització -text de la comissió extraparlamentària nomenada pel govern Romanones- fins a la defensa d’una cosobirania catalana i espanyola - Bases per l’autonomia -, passant per una proposta d’autonomia política -projecte d’Estatut del 1919-. En segon lloc, cal destacar el notable protagonisme polític jugat en tot el procés pels parlamentaris catalans, per la Mancomunitat i, sobretot, pels ajuntaments de Catalunya. També hi hagué, certament, una notable mobilització de la societat civil, atès que nombroses entitats, des del Barça fins a la Caixa de Pensions, donaren ple suport a la reivindicació autonomista. I, en tercer lloc, cal esmentar que en aquests mesos va tenir lloc el primer gran debat polític obert a la premsa, en mítings i al Congrés de Diputats sobre el significat de l’autonomia catalana. Mai com llavors s’havien emprat tant conceptes polítics com sobirania, llibertats col·lectives, dret d’autodeterminació, relacions bilaterals Catalunya-Espanya, etc.

No és fàcil sintetitzar què passà aquells quatre mesos apassionants. Tal vegada caldria destacar alguns trets significatius, com ara que la iniciativa catalana es veié afavorida per un marc polític internacional propici: el final de la Gran Guerra amb enfonsament dels grans imperis plurinacionals -Àustria-Hongria, Rússia, Alemanya i Turquia- i l’emergència de nous estats nació fruit de la doctrina Wilson sobre el dret d’autodeterminació dels pobles. I també la crisi política del règim monàrquic espanyol, iniciada l’any 1917, semblava favorable a les demandes autonomistes catalanes: divisió interna dels partits dinàstics, fi del sistema del torn en el govern, ofensiva política de les esquerres -republicans i socialistes- contra el règim monàrquic, malestar en l’exèrcit -juntes militars-, agreujament de la situació al Marroc, ofensiva sindical de la UGT i la CNT per la carestia de vida...

‘Bases per l’autonomia’

Cal remarcar la gran unitat política aconseguida a Catalunya, materialitzada en el sorprenent suport obtingut pel text més sobiranista, les Bases, que fou aprovat en un plebiscit pel 95% dels municipis de Catalunya. Aquest text fou lliurat el 28 de novembre del 1918 al president del govern García Prieto per una comissió mixta de la Mancomunitat i de parlamentaris de totes les forces polítiques de Catalunya. Aquesta gran unitat es renovarà dos mesos després amb el suport al projecte d’Estatut del 1919, com ho mostrà l’espectacular Assemblea de Municipis de Catalunya, celebrada al Palau de la Música el dia 26 de gener del 1919. Allà el projecte d’Estatut fou aprovat per aclamació per 1.046 alcaldes de totes les tendències polítiques: només 30 no hi anaren. Una altra mostra d’aquesta unitat excepcional varen ser els discursos favorables a l’Estatut pronunciats en aquest acte per polítics tan diferents com Francesc Cambó, Francesc Macià, Alejandro Lerroux, Marcel·lí Domingo, Miquel Junyent i Francisco Largo Caballero.

Les Bases per l’autonomia era el text més ambiciós i audaç, i també el més complex, elaborat fins llavors pels catalanistes. Era una proposta pratiana d’autogovern, nacionalista, però no independentista. Delimitava els àmbits de la sobirania espanyola i catalana de forma que les competències del poder català no podien ser fiscalitzades ni per les Corts ni per cap tribunal espanyol. Una comissió mixta dels dos governs era l’únic organisme que intervenia en els conflictes. A més, hi havia la possibilitat que s’integressin territoris veïns: era la “Catalunya gran” somniada per Prat de la Riba. La filosofia central del text significava la coexistència de dues nacions, la catalana i l’espanyola, que es reconeixien i es respectaven dins el mateix marc estatal, que de fet es considerava federalista.

La primera tercera via

En canvi, el text elaborat per la comissió extraparlamentària, redactat només per mauristes i liberals, era una proposta que no anava gaire més enllà del que ja tenia la Mancomunitat, donat que el govern de la Diputació de Catalunya, batejat també de “Generalitat” al text, estava força mediatitzat per l’existència d’un governador general que faria de quasi de virrei. La tercera via fou l’Estatut d’Autonomia elaborat el gener del 1919, també pels parlamentaris catalans i la Mancomunitat. Era un text més possibilista que implicava la renúncia a la sobirania catalana i acceptava la supeditació a les Corts i als tribunals espanyols. Atribuïa al govern català importants competències, des de l’educació fins a l’ordre públic, però es renunciava a la política social per pressió dels socialistes i de la patronal catalana, que s’estimaven més que depengués de Madrid.

La campanya autonomista catalana aviat fou contrarestada per una forta reacció espanyolista protagonitzada fonamentalment per la majoria de les diputacions provincials castellanes, que redactaren un manifest totalment oposat, lliurat al rei Alfons XIII i al president del govern, el comte de Romanones, el dia abans d’iniciar-se el debat al Congrés de Diputats. L’Assemblea de les Diputacions de Castella, amb el suport de la Unión Mercantil i de la Cambra d’Indústria de Madrid, fins i tot anunciaren que començaven una campanya de boicot “a los pedidos de las casas industriales catalanas ”.

Els debats que tingueren lloc al Congrés entre el desembre del 1918 i el febrer del 1919 sobre els tres textos esmentats abans no tenen preu. Hi aparegueren des d’apassionades mostres d’espanyolisme fins a sensates reflexions polítiques sobre les llibertats dels pobles, passant per tota mena tacticismes més o menys oportunistes. Així, el llavors liberal Niceto Alcalá Zamora defensà amb vehemència l’existència d’“ un sólo Estado nacional, con soberanía exclusiva ”, atès que aquesta sobirania “ no se negocia ”, mentre que el reformista Melquíades Álvarez defensava amb passió “ la unidad de España, la nación verdadera ”. Per la seva banda, el vell Antonio Maura, adreçant-se als catalanistes, sostenia amb severitat que “ no se elige la patria, como no se elige la madre ”. Menys transcendent fou el republicà Marcel·lí Domingo, que afirmava que “sólo la república federal hará una Constitución que dará libertad a Cataluña ”. El socialista Julián Besteiro precisava que el fet català “ no es un problema de soberanía, sino de libertad ”.

En el debat, Cambó va al·ludir al marc europeu de llavors: “ Un pueblo en pie, unánime, que formula una aspiración, que se refiere al régimen de su vida interior, ¿creeis que en 1919, cuando se está forjando la Sociedad de Naciones, no tiene derecho a lo que solicita? ” I també irrità els polítics dinàstics posant de manifest el seu rebuig a tota reforma amb frases clarament provocadores: “ Si Cataluña se separa de España, no pasaría nada, todo seguiría igual, pero con la autonomía de Cataluña se transforma España y por ello la autonomía suscita más reticencias que la separación ”.

La demanda d’un referèndum

El gener del 1919, davant les grans dificultats i l’ambient hostil creat per la demanda catalana, Cambó va recórrer al seu conegut tacticisme. Després de sostenir que els diputats espanyols s’espantaven massa davant d’una demanda com la catalana en què si bé “la música és revolucionària, la lletra és conservadora”, va proposar al president del govern, el comte de Romanones, que fes el mateix que havia fet Dato l’any 1913 amb la Mancomunitat: un decret que permetés iniciar el procés d’autonomia i, després, durant els tres mesos següents, ja n’acordarien el contingut. Davant la negativa de Romanones, Cambó demanà al govern que autoritzés fer un plebiscit a Catalunya per confirmar la voluntat popular en favor de l’autonomia. Dies després, el 19 de febrer, davant les afirmacions d’alguns diputats espanyolistes, com Alfons Sala i Enrique de Olano, segons els quals la Mancomunitat havia coaccionat els ajuntaments perquè votessin a favor de l’Estatut, es presentà al Congrés una proposta de set diputats -els regionalistes Cambó, Ventosa i Rodés; els republicans Pi Sunyer, Nougués i Moles, i el jaumí Trias- que demanava la immediata convocatòria d’un referèndum perquè els catalans opinessin sobre l’Estatut elaborat per la Mancomunitat. La total negativa del govern fou acompanyada, pocs dies després, el 27 de febrer, pel tancament de les Corts amb l’excusa de l’agitació social que hi havia a Catalunya. Així, tancades les Corts durant uns mesos, baixà la pressió autonomista i reaparegueren les divisions catalanes.

Els límits espanyols

De les moltes coses que van passar llavors podem treure’n no poques lliçons i reflexions. El primer lloc, una evidència: l’any 1919, la via legal i parlamentària espanyola es mostrà totalment estèril i l’autonomia catalana no fou possible a causa de l’oposició radical dels dos partits dinàstics espanyols. Les propostes autonomistes catalanes només tingueren el suport de les forces espanyoles contràries al règim monàrquic: els republicans i els socialistes. Era, però, un suport interessat i sense gaire convenciment sobre la natura autèntica del problema. Durant la Segona República es veuria fins on estaven disposats a arribar aquestes forces: negativa total a l’Estatut sobiranista de Núria del 1931 i acceptació resignada del retallat Estatut autonomista del 1932.

L’any 1919 el front català acabà afeblit també per divisions internes. Un primer trencament era ja previst per tothom: la defecció de la dreta més espanyolista, la Unió Monàrquica Nacional de Sala i Olano. L’altra divisió fou més greu: la fractura entre les esquerres i les dretes provocada per la crisi social. Com durant la Setmana Tràgica, de nou el 1919, amb la vaga de La Canadenca, la Lliga i els jaumins iniciaren el replegament per defensar aquell model social i polític, i donaren suport a la política d’ordre sense llibertats del govern de Madrid. I les esquerres catalanes restaren altre cop impotents a l’hora d’oferir una alternativa política pròpia. L’element polític més nou que sorgirà d’aquesta situació serà que l’independentisme de Macià abandonarà la marginalitat i començarà a esdevenir una causa que es veurà afavorida pel descrèdit creixent de la Lliga. De tota manera, haurien de passar 12 anys i esperar a la caiguda del règim monàrquic espanyol, l’abril del 1931, perquè aparegués una nova i gran oportunitat per a l’autogovern català.

Una nova oportunitat

Avui és evident que la conjuntura internacional, sobretot l’europea, no sembla tan favorable al dret d’autodeterminació dels pobles com llavors. Ara bé, la defensa del dret democràtic dels ciutadans a ser consultats sobre el seu futur forma part de l’ADN europeu. Per altra banda, la conjuntura espanyola comença a ser també força crítica. És ja notable la crisi política del règim creat l’any 1977 a causa de la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el desprestigi dels polítics i partits involucrats en nombrosos casos de corrupció, l’absència de polítiques públiques que aturin els greus efectes de la crisi econòmica, etc. Totes les enquestes comencen a manifestar que som a les acaballes del sistema bipartidista PP-PSOE i que sembla obrir-se un procés de canvis polítics ple d’incògnites, i també d’oportunitats.

El febrer del 1919, Francesc Cambó posà el dit a la nafra quan, en to pessimista, arribà “ a la triste conclusión de que un pleito de libertad colectiva no tenía solución jurídica, como nunca lo ha tenido, por desgracia, en España ”. Ara, 96 anys després, ens trobem en una situació similar: l’existència d’un marc legal espanyol, acordat fa molts anys i fruit d’una relació de forces ja obsoleta, impedeix que de forma democràtica un col·lectiu com el català pugui exercir el dret a decidir el seu futur.

¿Haurem d’esperar també nosaltres que una gran crisi política espanyola, com la d’abril del 1931, permeti que les demanades catalanes es facin realitat?