FRIDAY I’M IN LOVE
Misc 15/03/2019

Florence Welch: ¿o amb qui creus que parles?

L'excessiva cantant i compositora de Florence + the Machine porta el dimecres 20 al Sant Jordi el seu treball més recent, ‘High as hope’ (2018), on exorcitza els seus dimonis interiors

i
Borja Duñó
3 min
Florence Welch torna a Barcelona tres anys després de l’última visita.

“Vols que t’estimi amb moderació / ¿et semblo moderada? / ¿amb qui creus que estàs parlant?” Florence Welch, de Florence + the Machine, és una persona d’extrems i així ho fa saber a Moderation (2019), el seu recent single. Segurament, Welch és l’última gran estrella de pop clàssic, si entenem el pop clàssic com aquell que es fa amb els instruments tradicionals del rock o del soul i que només coqueteja de forma tangencial amb el R&B o l’electrònica. Ritmes marcials, arranjaments orquestrals, melodies èpiques reforçades per cors de gòspel i el drama sempre a punt d’explotar. Així és la música d’aquesta londinenca de 32 anys que tornarà a omplir aquest dimecres el Palau Sant Jordi tres anys després de la seva última visita.

Pàl·lida i espigada, Welch sembla l’antítesi de l’estrella del pop actual. És més aviat una Ofèlia acabada de ressuscitar a la vora del riu on va ofegar-se, envoltada de fulles de tardor, que s’alça i giravolta, descalça, amb els cabells de foc tapant-li la cara, estirant uns braços i uns dits llarguíssims com si fossin branques del salze de l’obra de Shakespeare. No canta per seduir-te sinó per agitar-te. T’agafa per les solapes, t’aixeca, t’empeny contra la paret, et deixa caure i et gira l’esquena per tornar un segon després amb encara més virulència. T’estima amb la mateixa força que t’odia. La seva intensitat pot atabalar una mica, però és potser el tipus d’èpica que han necessitat alguns adolescents dels últims deu anys per sortir de l’apatia dels seus dormitoris. En el seu imaginari hi ha naufragis, accidents de trànsit i homes barallant-se a cops de puny, tot i que en el seu últim disc, High as hope (2018), mira més cap endins.

Welch explica que durant una bona colla d’anys estava fora de control. Solia fer baixar gola avall tres Martinis de cop, i així és com superava la seva timidesa, com saltava a l’escenari, com li semblava que ho tenia tot en ordre. L’alcohol, les drogues i els desordres alimentaris formaven part de la seva vida. Anava de festa contínuament i sovint es despertava en algun lloc desconegut vestida amb la roba d’algú altre. Trobava inspiració en la ressaca. Tot plegat formava part del fet de ser una persona introvertida que llegeix, dibuixa i escriu, però que no acaba de trobar-se al món real. Finalment va decidir deixar aquesta vida frenètica, i ho explica al seu últim disc, on fa exorcisme de tots aquests dimonis. A Hunger relaciona el fet de passar gana voluntàriament amb la idea adolescent que l’amor és “un tipus de buidor”. A Grace busca reconciliar-se amb la seva germana petita, a qui demana perdó per -col·locada d’àcid- haver-li espatllat la festa d’aniversari: “N’acabaves de fer 18 / el sol em va colpejar i actuava de manera estranya / les parets es fonien i hi havia sirenes per tot arreu”. I Patricia és una declaració d’amor a Patti Smith. Probablement, és de dones com ella que Welch ha heretat la seva força: entre les seves influències ha citat també Stevie Nicks i Grace Slick. La seva desmesura, la forta càrrega emocional que bolca en les seves interpretacions podria remuntar-nos també a Janis Joplin i, en definitiva, a totes les dones del rock que no s’han plegat a l’estereotip masclista i han lluitat per ser elles mateixes.

L’any 2012, quan acabava de publicar el seu segon disc, Ceremonials (2011), els Rolling Stones la van convidar a l’escenari de l’O2 Arena de Londres a cantar Gimme shelter, una cançó que retrata un escenari de violència, amb un cor femení i que en l’original comptava amb la impressionant veu de Merry Clayton. Val la pena veure el vídeo per adonar-se com Welch, que tot just era a l’inici de la seva carrera, no només no se sent intimidada per Mick Jagger sinó que se li encara, li planta cara i li acaba robant el protagonisme. Aquesta és Florence Welch, una bèstia escènica que va sortir d’una família benestant del sud de Londres per donar continuïtat al corrent més visceral i orgànic de la música pop, que es remunta als anys 60 i 70 i que, al segle XXI, s’ha anat perdent a favor del minimalisme electrònic del R&B i el hip-hop. Per cert, els Stones acaben de publicar nou single, una versió en directe de Wild horses. Endevineu qui hi canta?

stats