Llibertat, justícia i referèndum d’independència

La immensa capacitat transformativa de l’independentisme popular ha quedat diluïda per un processisme que no és de veres

Quan una nació no pot tenir llibertat i justícia es refugia en la moralitat i la virtut. Tant la llibertat com la justícia impliquen responsabilitats, un risc de maduresa humana que difícilment molts poden assumir. I, tanmateix, llibertat i justícia són ferment imprescindible de democràcia.

La força maniquea entre els pols llibertat-justícia i moralitat-virtut s’expressa amb tota la seva cruesa i contradicció en el revolucionari francès Maximilien Robespierre. Robespierre volia obtenir la democratització de França, que per a ell era possible només en la virtut -la categoria màxima de perfeccionament moral-. Robespierre va barrejar la virtut -la seva manera d’entendre una moralitat revolucionària- amb les necessitats democràtiques de justícia d’una nació i el seu poder popular. Havia oblidat que la justícia, és a dir, els principis d’igualtat i redistribució, només es poden aplicar des de la llibertat, no pas des de la virtut. Si hi ha virtut i moralitat, només quedarà el recurs del terror.

Com pot ser que la moralitat i la virtut siguin ressorts de violència totalitària?

La concepció que tenim de la moralitat i la virtut és errònia. Pensem que són alts models ètics als quals aspirar, que perfeccionen l’home i la societat a partir d’una doctrina i un dogma fixos. La moralitat estableix què és bo i què és dolent a partir d’uns criteris arbitraris que uns grups o societats hauran codificat per al disciplinament social en pro de l’ideal o de l’objecte. Al seu torn, la virtut és la consecució d’una moralitat excelsa per la superació del que és humà i l’obtenció d’un estadi superior, quasi angelical. Es poden revisar sistemes morals, teístics o ateístics: tots acaben al mateix lloc. I tots s’apliquen a base de foc i sang.

Per contra, la llibertat i la justícia no s’interessen per reformar l’home i la societat ni per dir-los què han de fer, sinó que volen que s’emancipin perquè puguin decidir què volen fer i com fer-ho. La llibertat és el trencament de tot sistema que empresona l’home i la societat, mentre que la justícia els dóna els instruments necessaris perquè es puguin desplegar de la manera màxima i òptima.

La llibertat i la justícia no s’interessen per reformar l’home i la societat ni per dir-los què han de fer, sinó que volen que s’emancipin perquè puguin decidir què volen fer i com fer-ho

En el moment que Robespierre i la Revolució Francesa no van poder continuar construint llibertat i justícia, van dedicar les seves energies a cercar el perfeccionament humà i social per mitjà de la moralitat exterminadora del terror -les execucions sumàries massives a la guillotina-. Era més fàcil i més barat la creació d’una unanimitat moral i les matances indiscriminades que construir una democràcia afermada en la llibertat i la justícia.

Totes aquestes reflexions banals tenen un alt valor per als catalans i la necessitat democràtica del referèndum unilateral d’independència.

Catalunya és una nació annexionada a un estat espanyol que, en els diferents canvis de règim, ha estat incapaç de dotar-la de plens drets i plena llibertat. Hem viscut en un persistent terror, de 1714 a 1939, i avui en una guerra que suposa una lenta asfíxia. En aquesta relació colonial entre Catalunya i Espanya s’han forjat moltes actituds útils per a la subsistència. Catalunya no ha pogut construir llibertat i justícia -i això ha estat la constant dels darrers tres-cents anys- i ha acabat refugiant-se en la moralitat i la virtut com a instruments que preservaven intacta la dominació castellana sobre Catalunya. És molt més barat de discutir si som millors o pitjors que els castellans o espanyols que encarar el preu de la llibertat. Quan Catalunya ha volgut pagar aquest preu de veres, el terror s’ha desfermat sobre nosaltres.

És molt més barat de discutir si som millors o pitjors que els castellans o espanyols que encarar el preu de la llibertat

El clímax de la Catalunya moral i virtuosa va encarnar-se amb Artur Mas i les seves estratègies polítiques evasives i ambigües, la creació d’un Quasimodo anomenat procés, i la celebració de la fanfària participativa del 9-N. La immensa capacitat transformativa de l’independentisme popular ha quedat diluïda per un processisme que no és de veres. Com que construir llibertat i justícia era difícil i calia pagar un preu, un cop més ens vam dedicar a l’estèril moralitat i virtut. La moral processista ha estat la pitjor de les violències contra nosaltres mateixos i la nostra nació.

La Catalunya real, la dels empats assemblearis obscens de la CUP i la del fulgurant president Puigdemont, pot posar les bases prometedores d’una llibertat i justícia futures únicament si se celebra un referèndum amb plenes garanties i legitimitat. Puigdemont té la missió de sostenir el referèndum i perseverar en la llibertat i la justícia. El seu lideratge polític, legitimat per un legislatiu que governi -com ja vaig defensar- ha de construir democràcia i independència. L’únic mecanisme vàlid és un referèndum unilateral d’independència. La resta només serà moralitat vana i mortífera virtut.