Més enllà del president

En les darreres setmanes, Catalunya ha viscut un dels episodis més intensos d’emotivitat política més que no pas de realisme polític al voltant del lideratge polític de la independència. La història occidental està plena d’exemples de realisme polític, sovint presentats amb un biaix negatiu, de Maquiavel a Kissinger. En la tradició filosòfica xinesa existeix la idea que la millor pràctica de realisme polític és la implicació mínima del lideratge en els afers polítics. El buròcrata xinès Shen Buhai, del segle IV BCE, va aplicar al lideratge polític el concepte taoista del wu wei, la inacció o observació passiva: el governant assoleix els seus objectius per mitjà d’una implicació mínima en els afers de govern, gràcies al funcionament mecanicista de la burocràcia estatal i la seva jerarquia.

Aquest wu wei polític té una retirada al que ha fet i fa Rajoy davant els problemes de govern. A l’altre costat de la palestra, l’independentisme s’ha vist erosionat no pas per la divisió interna, com s’ha dit fins a l’avorriment, sinó per la incapacitat de no saber incorporar aquesta inacció o l’observació passiva com un element vàlid i útil per al mateix independentisme. Tal com s’ha plantejat la mobilització permanent de l’independentisme, hi ha una absoluta manca de capacitat analítica més enllà de la consigna de “continuar endavant perquè hi som a tocar”. Llevat d’algunes excepcions, hi ha hagut molt poca voluntat de pensar la independència, i molt de voluntarisme pel simple fet d’agitar. Això és exactament l’emotivitat instrumentalitzada que ha interessat a Mas i al seu govern: mentre s’agita hi ha menys marge per pensar i debatre, i així l’acció de govern i les vergonyes passen més inadvertides.

El gran problema no és que Mas sigui president, o que ho sigui algú altre de la candidatura de Junts pel Sí -curiosament mai es proposa un nom d’ERC-. El gran problema és que per primer cop una força política, la CUP, ha decidit pensar i debatre l’herència de govern, el govern futur del país, i la constitució de la Catalunya independent. Ho fa més enllà del president i la seva emotivitat. El debat teòric i de pràctica de govern que la mobilització i agitació permanents han estat evitant, ara ha aparegut amb tota la seva cruesa: després de viure ancorats en la il·lusió, el que és real ha colpit de manera exagerada una societat saturada d’emotivitats polítiques.

Tota la quantitat d’immundícia política que sectors més o menys rellevants de l’independentisme han estat llançant contra la CUP és el reflex de la gran frustració que viu latent en la indefinició teòrica i manca de rumb de l’independentisme sentimental i emotiu. Mas, el perfecte Mazzini català, ha sabut exacerbar la mobilització i agitació interclassista per a un radicalisme (social)liberal molt estratègic, però mancat de tota força constituent en el debat teòric. A l’altre costat, la inacció del lideratge espanyol s’acompanya de manera quasi perfecta d’una maquinària estatal burocràtica encarregada d’anihilar-ho tot. I al bell mig, els sectors del socialisme revolucionari independentista, disposats a arribar a les últimes conseqüències en mobilització nacional i de classe i en debat ideològic per al nou país a construir, en una correlació marxista leninista molt precisa. I això que en la CUP també hi pesa l’ànima anarquista de la tradició política catalana.

El debat de l’independentisme ja no se situa en una societat catalana exhausta de mobilització i agitació; se situa en el si de la CUP, en tant que única plataforma que pensa la independència. Amb un Consell Assessor per a la Transició Nacional absolutament minoritzat, la CUP omple el buit indispensable. L’habilitat per retrobar el debat sobre com ha de ser la independència és segurament l’element més perillós per a Mas i Convergència: es passa de l’agenda neoliberal incontestada a un gir socialdemòcrata de ganyota forçada. Torna el debat polític fins avui segrestat que cal dur al terreny ideològic experimental i creatiu. Mentre es proclama la traïció de la CUP en l’esterilitat de la investidura, l’anticapitalisme de la CUP ens ha retornat a la política del que és real, la justa dosi d’observació passiva que necessitem per pensar i dissenyar estratègies. Encara no som conscients de fins a quin punt això significa un canvi positiu per a l’independentisme i la independència de Catalunya.

La victòria que ens falta ha de superar l’enèsim moviment presidencial(ista) de Mas d’apostar-ho tot al seu nom, en un cant de cigne a l’estil de l’ après moi le déluge. Fins i tot en aquesta estratègia, Mas és fidel a Mazzini, que va intentar aferrar-se al lideratge a l’ombra de la Primera Internacional fins que Marx i Bakunin van acabar desplaçant-lo en tot. En aquest sentit, encara que Mas torni a ser president, ja hem anat més enllà del president i, gràcies a la CUP, hi comença a guanyar novament l’eix polític que l’independentisme permanentment agitat havia obliterat. És en aquest punt on realment exercim el realisme polític de debò.