Què té el jueu?

Hem viscut darrerament una allau de declaracions i opinions de tota mena sobre l’afer de Matisyahu i el festival Rototom. Quan es diuen tantes coses la repetició no solament és inevitable, sinó que és necessària. És per això que la millor paraula és el silenci. Però d’entre tota la corrua de paraules que s’han dit la que m’ha cridat més l’atenció és el comunicat de la banda de música La Gossa Sorda per informar que no participaria en el festival perquè Matisyahu hi participava.

En el comunicat, la banda de música fa servir un vocabulari carregat, contundent. Parla de drets, atrocitats, de racistes, de sionistes, d’Israel, i de Palestina. Però el moment de tensió culminant és al centre de l’escrit quan el terme “lobi sionista” apareix com la maldat suprema, superior a la vilesa d’Israel i la massacre del poble palestí. De sobte, en el terme “lobi sionista” s’acompleix la transmutació del llenguatge i apareix un retrat històric, tant de Catalunya i d’Espanya com d’Europa. El “lobi” com a tal, sense adjectiu, és històricament el “lobi jueu”, la conspiració d’abast mundial per dominar els pobles mitjançant tant el capitalisme burgès com el comunisme obrer. El “lobi jueu” d’ahir és el “lobi sionista” d’avui, la mà amagada que mou els fils per destruir tota societat. Així ho van percebre de Franco a Stalin, de Hitler a Gomulka.

El comunicat no esmenta en cap moment el “jueu”; només parla del “sionista”. I, tanmateix, el jueu hi té una presència aclaparadora. Tot el text empra el “sionista” com un eufemisme, com un artefacte políticament correcte per justificar discursos passats sobre el pèrfid jueu. El sionista avui és infinitament malvat, com el jueu era infinitament malvat en qualsevol proclama anticomunista o anticapitalista del 1920 i 1930. Si el sionista no és el sionista, i només queda el jueu, ¿què té el jueu per establir aquesta fixació occidental fins i tot després de la culpa absoluta de la civilització occidental que representa Auschwitz?

No puc respondre a aquesta pregunta. No arribo a comprendre la persistència de l’obsessió neuròtica, psicòtica i racista de l’europeu mitjà, a l’esquerra i a la dreta. És una persistència que ha tingut, té i tindrà un cost humà elevat i reiterat. Occident s’ha justificat ahir i avui per odiar el jueu sense cap base racional, només pseudocientífica. La conspiració secular del poble pària ha deixat pas a l’estat pària, en què prima la visceralitat del rebuig al sionista, tal com va primar el rebuig al jueu, els exilis massius històrics i el seu extermini final.

Així, els qui pensem que Israel necessita una reforma -fins i tot una refundació en la línia que uneix la idea d’un sol estat, de Jabotinsky a Judt passant per Buber- ens hem quedat sense veu. Qualsevol cosa que diguem és i serà utilitzada en contra nostra. La crítica legítima i necessària que un jueu i un no jueu podem i hem de fer d’Israel com a estat s’acaba convertint en una baula més d’aquest antisionisme que blanqueja antisemitisme. La paranoia permanent del proclamat antisionisme i dels radicals de causa única -la palestina- es complementa amb la paranoia permanent segons la qual els jueus hem de viure defensant Israel en comptes de participar en el debat de la seva transformació; una transformació que Israel necessita per convertir-se en el que, en efecte, el sionisme va imaginar per a jueus i per a àrabs en el seu utopisme radical.

La realitat que s’acaba imposant és que Occident no té cap interès que l’anomenat conflicte àrabo-israelià s’acabi. La guerra, que és el que és i és com jo sempre l’anomeno, durarà perquè beneficia Occident. La pulsió del conflicte permanent i la calamitosa imatge d’Israel com a ca Cèrber de les potències neocon i neoliberals és el millor servei que Occident podia fer per mantenir els països àrabs de genolls, en un servilisme absolut, una deshumanització atroç i lliurats als braços de l’islamisme. El gran pecat d’Israel i dels jueus ha estat confiar en les nacions occidentals i acabar servint, directament o indirectament, els seus interessos. Hem acceptat no resoldre una guerra que Israel ha acabat perdent en cada victòria militar. Israel va néixer per i per als jueus, exclusivament. I, en el diàleg de la seva pròpia construcció, Israel va haver de tenir present l’altre, l’àrab, fins i tot quan aquest no volia -ni vol- participar-hi.

Quan Israel passi -sí, l’existència d’Israel no està gens assegurada-, l’antisionisme d’avui acabarà reinventant-se en una altra representació útil de la maldat del jueu. I així successivament. Occident no aprèn ni vol aprendre. La culpabilitat d’Occident es projecta en la denigració permanent de l’altre, el jueu. Sempre quedarà el “lobi”, que és el que en el fons té el jueu: nosaltres sols.