Les altres cares del 1714

La historiografia catalanista i l’espanyolista responen molts cops a justificacions ideològiques, però hi ha un gran silenci sobre dos fets clau: el paper de la religió a Catalunya i l’organització de l’exèrcit

La comprensió que els catalans tenim del 1714 es defineix exclusivament per una emotivitat i càrrega nacional positiva que exerceix l’esdeveniment històric. En una intensitat similar, els espanyols aborden el 1714 amb una sentimentalitat antagònica -manifestament hostil i negativa-. Enmig dels dos pols nacionalistes, el debat historiogràfic no ha fet altra cosa que buscar un alineament amb una o altra facció, amb les sempiternes vindicacions d’objectivitat històrica.

La Guerra de Successió Espanyola cobreix més d’un decenni de diferents teatres bèl·lics internacionals, amb grans i variables aliances, i una lluita pel balanç de poder europeu continental. A Catalunya s’hi afegeixen dos factors més: una guerra civil i una lluita pel poder català dins la monarquia catòlica espanyola. Amb el Tractat d’Utrecht del 1713 i la fi de la Gran Aliança -Gran Bretanya, Àustria i les Províncies Unides (Holanda) com a principals pilars- Catalunya va transformar la lluita per l’hegemonia imperial espanyola en la supervivència de les seves institucions, tot esperant un hipotètic canvi de rumb que reviscolés la Gran Aliança contra França i Felip d’Anjou.

Les historiografies catalanista i espanyolista han bregat a bastament per emfasitzar una o altra característica de la guerra i del paper de Catalunya. En últim terme, han provat de buscar una justificació ideològica de la guerra i de la causa dels catalans. Així, la historiografia espanyolista tendeix generalment a presentar l’absolutisme borbònic com la representació del progrés i la modernitat inevitable, mentre que la historiografia catalanista busca referents democràtics en la defensa de les llibertats i constitucions del principat de Catalunya, a més del “parlamentarisme” i “constitucionalisme” de les nacions aliades de Catalunya. Ni l’absolutisme borbònic va ser l’única modernitat possible per a la monarquia catòlica espanyola, ni Catalunya va tenir institucions assimilables a la Gran Bretanya del set-cents, ni totes les nacions de la Gran Aliança eren epítoms de parlamentarisme i constitucionalisme -l’absolutista Àustria imperial n’és l’exemple més clamorós.

El debat ideològic en forma d’historiografia sembla que continuï fermament enrocat en les línies exposades. La bibliografia catalanista encara genera comparacions entusiastes de Catalunya amb la Gran Bretanya, mentre que l’espanyolista malda per reivindicar tant com pot l’absolutisme reformista borbònic. Mentre s’escriuen pàgines sobre quina visió ideològica hauria de prevaldre, un silenci eixordador s’estén sobre dues temàtiques capitals per entendre el 1714: el paper de la religió a Catalunya i l’organització de l’exèrcit català del 1713. La seva omissió serveix per ocultar aspectes ideològics controvertits difícilment assumibles tant per l’espanyolisme com pel catalanisme.

Quan la historiografia catalanista presenta les institucions polítiques del 1714 com a “parlamentàries”, “constitucionalistes” i “democràtiques” ha d’obviar el ferment intel·lectual que vertebrava l’entramat polític català. En primer lloc, aquestes institucions procedien de les complexes sobiranies i acords medievals entre rei i corts. En segon lloc, l’actualització de les institucions catalanes durant els segles XVI i XVII havia estat més aviat baixa a causa de l’enrocament oligàrquic català, el conflicte amb la monarquia i els propis referents intel·lectuals d’aquesta oligarquia.

Catalunya era un bastió d’una mena de catolicisme. Tant el dret i les Constitucions catalanes com les seves institucions eren amarades de l’escolàstica tradicional de base tomista. El substrat català i la seva elit més representativa es basaven en la tradició filosòfica de sant Tomàs d’Aquino, amb tot el que això significa. No debades, Joan Tomàs de Rocabertí, mestre general dels dominics entre el 1670 i el 1677, va ser el rival i antagonista de Jacques-Bénigne Bossuet, teòleg de Lluís XIV, fervent defensor de l’autonomia del catolicisme a França, de l’absolutisme francès i el dret diví del rei. El carlisme i tradicionalisme catalans han buscat una identificació amb aquest substrat intel·lectual tomista de la Catalunya del 1714, mentre que l’espanyolisme historiogràfic hi veu el reaccionarisme caduc, tant de les idees com de les institucions catalanes. La importància del tomisme institucional català allunya de la realitat les tesis d’historiadors que parlen de Catalunya com si fos la protestant Gran Bretanya.

Tal com explica l’exiliat austriacista Francesc de Castellví a les seves Narraciones históricas, un dels primeríssims incidents del conflicte a Barcelona van ser les batusses i pedregades entre els estudiants de l’Estudi General de Barcelona (tomistes) i el Col·legi de Cordelles (jesuïtes, filosofia moderna). Hi havia combat ideològic i fractura social -si hi havia vigatans, també hi havia botiflers-. No es tractava que una facció abracés la modernitat secular més pròpia del llegat de la Revolució Francesa i que l’altra volgués preservar el feudalisme. Les dues faccions eren devotament catòliques però encarnaven projectes i idearis polítics i eclesiàstics oposats.

Encara que la historiografia disserti sobre la natura de les institucions, obvia massa vegades que les institucions catalanes abolides per la Nova Planta eren un autèntic estat. En tant que estat en guerra, Catalunya es va dotar de l’instrument imprescindible: un exèrcit. Signat el Tractat d’Utrecht, la Generalitat va aixecar tot un exèrcit sufragat per la nació. Els historiadors, ja d’ençà de la romàntica Renaixença, han tendit a representar la lluita catalana del 1713 i 1714 com la d’un “poble en armes”. Així, miquelets -tropes irregulars d’infanteria lleugera- i Coronela -la milícia gremial de Barcelona- es van convertir en els “únics” combatents del 1714, tot ignorant o ocultant la resta.

La imatge falsa del “poble en armes” s’ha resistit llargament a marxar. Avui, gràcies a la tasca d’historiadors militars, es coneix detalladament l’aixecament i organització dels distints regiments regulars de l’exèrcit de Catalunya, les seves ordenances, la seva justícia militar, els seus salaris, les reclutes, els inventaris i, sobretot, el seu complexíssim estat major. Les tropes catalanes eren professionals i ben nodrides per soldats d’altres nacions interessats en la soldada o l’aventura. Fins i tot la Coronela tenia un enquadrament més militar del que la historiografia ha explicat. Barcelona, tot i el setge, produïa armament i veia la creació de l’espectacular Regiment de la Fe, cavalleria pagada pel prohom Sebastià Dalmau. L’artilleria catalana que protegia la ciutat del setge borbònic era considerada de les millors del continent.

Més enllà del setge de Barcelona, Catalunya va ser testimoni de dures batalles arreu de la nació. Lentament, els regiments van anar perdent efectius. Es disposava de poca capacitat de reposar tropes amb nous homes. En la defensa decisiva de Barcelona es va haver de recórrer a la milícia gremial de la Coronela i a tot civil capaç de lluitar. Alguns regiments regulars comptaven amb una escassa dotzena d’homes, i alguns ja només existien sobre el paper. En tot cas, delmat o no, regular o irregular, l’exèrcit de Catalunya va mostrar un dels més ferotges heroismes, davant la sorpresa i admiració de tot Europa.

Com va ser l’heroisme del 1714? La Barcelona assetjada, bombardejada, de les bretxes obertes a les muralles. La Barcelona de les conjures polítiques per gestionar la ultrança i la fallida imminent. La Barcelona del tragirament frenètic de canons, armes i munició, de soldats ferits, mutilats o caiguts. La Barcelona de les mil misses, de les processons, dels rosaris, i del penó de Santa Eulàlia -l’amulet fetitxista i idolàtric del 1714-. Aquesta barreja crea una hipertròfia del real: l’esfondrament “fins a la darrera gota de sang” de tota una weltanschauung. Això és l’heroisme final dels catalans. El 1714 van confluir l’agonia d’un estat i la seva oligarquia, l’epicentre d’una guerra mundial, la confrontació de català contra català, d’idea contra idea, rei contra rei, i el clímax expirant de la indústria militar catalana. Les altres cares del 1714, perdudes ahir i avui en el combat historiogràfic, reflecteixen el món que va ser esborrat en l’hora zero dels catalans.