Quibuts Anna Gabriel

El quibuts va ser un experiment emancipador i transformador de gran abast social, no pas una innòcua preferència personal de ressò postmodern

Actualment els Estats Units viuen un intens debat sobre el valor i la idealitat de les societats caçadores recol·lectores, ja sigui en la història humana, ja sigui en el present. Els ju/’hoansi, hazda, mbuti, efé, aka, batek, agta, nayaka, aché, parakana i yiwara són vistos com vius exemples d’aquesta organització social biològicament ideal. És un estadi més del debat sobre els estralls de les civilitzacions humanes aparegudes amb la revolució agrícola del neolític.

Una de les conseqüències més visibles d’aquesta admiració és la moda de la dieta paleo. Nova York viu un petit boom de restaurants d’aquesta mena: aliments biològics que eviten tot carbohidrat i ofereixen proteïna, greixos i moltes verdures. Se n’han publicat ja desenes de llibres, i la dieta sovint s’acompanya d’intenses propostes d’exercici físic. Després d’anys de funestes polítiques nutricionals i de saturació de sucres, carbohidrats, aliments industrials i sedentarisme, s’entén la passió amb què els americans busquen l’autenticitat de la vida caçadora recol·lectora en les societats contemporànies.

Tal com explicava fa unes setmanes, un altre dels àmbits que viu fal·lera caçadora recol·lectora és l’educació. L’educació lliure dels models Agile i Sudbury Valley se centra en l’autonomia de l’infant, l’absència de mestres i jerarquia, i la preeminència del joc en tant que mecanisme natural i evolutiu d’aprenentatge. L’educació lliure no és una novetat. Fins i tot Catalunya té algunes escoles que s’hi acosten, incloent-hi l’aposta experimental dels jesuïtes. Es tracta d’un model que va aparèixer al decenni de 1960 de la teoria del filòsof anarquista Paul Goodman i la pràctica del físic i pedagog Daniel Greenberg. Això no obstant, la recerca pedagògica i psicològica sobre el rol biològic del joc en l’aprenentatge ha rebut molta atenció de la recerca acadèmica en els últims anys.

La mirada admirativa i admiradora envers els caçadors recol·lectors és fruit de l’alienació i deshumanització de les societats postindustrials

La mirada admirativa i admiradora envers els caçadors recol·lectors és fruit de l’alienació i deshumanització de les societats postindustrials. Tots els prolífics defensors de la dieta i l’estil de vida paleo o de l’escola lliure assenyalen els mals civilitzatoris. En realitat, és una conseqüència més de la fallida emancipació humana contemporània per mitjà de la ideologia i la transformació social. Les societats anteriors al neolític són considerades “moments naturals” per a l’home, l’harmonia absoluta entre biologia, evolució i societat. Aquell passat es converteix en una edat d’or a imitar -i a recuperar-. La civilització seria, en el millor dels casos, un instrument de gran poder per a la transformació de l’home i el seu hàbitat, però també l’origen de tots els mals biològics i socials que pateix l’home.

És en aquest marc que cal situar les reflexions d’Anna Gabriel sobre la maternitat i la criança d’infants. Gabriel va explicitar una preferència personal per una altra característica de les societats caçadores recol·lectores. Gabriel es va expressar en l’estil peculiar del que els millennial marxists anomenen despectivament el folk-politics, és a dir, subjectivisme que no s’acompanya d’universalisme. El folk-politics és el grup d’opcions ideològiques típiques de la crisi de l’esquerra, profundament localistes, arrelades en qüestions sectorials, i sense cap abast d’emancipació totalitzant de la societat. Anna Gabriel pot criticar la família nuclear i la individualitat burgesa i optar per la seva opció personal, sectorial, de nul impacte social. En aquests casos, l’objectivitat liberal es frega les mans.

Gabriel es va expressar en el típic privatisme de l’era llibertària: la seva crítica era d’un abast massa individual, d’una identitat personal

Per contra, Gabriel hauria pogut proposar de retirar el concert econòmic a les escoles cristianes de Catalunya, i transformar la meitat de la xarxa escolar pública en escoles lliures experimentals que adoptessin el seu model de maternitat i criança. Això seria política d’esquerres autènticament emancipadora i transformadora.

En qualsevol cas, Gabriel es va expressar en el típic privatisme de l’era llibertària: la seva crítica era d’un abast massa individual, d’una identitat personal. Fins i tot en la manera d’expressar la seva preferència Gabriel va haver de recórrer a un terme tan folk-politics com la “tribu”. Així, queden lluny els grans experiments emancipadors i transformadors dels quibuts, les comunes jueves sionistes creades en els primers decennis del segle XX. En aquelles comunes de propietat i treball col·lectius autènticament socialistes, els infants eren criats de manera comunitària. Tenien pares, sí. Però creixien i vivien en comú amb la resta d’infants i membres de la comunitat. Justament el que Anna Gabriel vol. En els primers anys de l’existència de l’Estat d’Israel els quibuts representaven gairebé un 8% de la població. El seu impacte és innegable: una utopia real.

El quibuts va ser un experiment emancipador i transformador de gran abast social, no pas una innòcua preferència personal de ressò postmodern. És per això que per a l’ordre neoliberal és molt més perillosa l’evocació del quibuts que no pas el privatisme folk-politics d’Anna Gabriel.

En el fons, tot això ens passa per no esmentar el nostre gran tabú: socialisme.