On és el ‘hillbilly’ català?

La Catalunya de poble és lluny de ser socialment i nacionalment harmoniosa

Un dels llibres revelació d’aquests darrers mesos als Estats Units ha estat Hillbilly elegy, de J.D. Vance. El llibre és el relat autobiogràfic de Vance -tenyit d’alguna cita acadèmica-. Podria semblar una banalitat intranscendent en el crepuscle de la vida d’un personatge famós. Però Vance només té 31 anys i no és famós. La seva necessitat d’escriure prové de l’excepcional normalitat de la seva vida en una família blanca i desestructurada de classe treballadora als estats d’Ohio i Kentucky. I encara més rellevant: Vance vol explicar les causes de la situació límit en la qual es troba aquesta classe treballadora blanca i per què donen suport massiu a Donald Trump.

No és cap sorpresa que els Estats Units vegin que la mobilitat social s’ha convertit en un bé escàs -en els llocs on es manté-. Als estats dels hillbillies que descriu Vance aquesta mobilitat ha desaparegut. L’àrea dels Apalatxes i els Grans Llacs contenen aquesta classe treballadora blanca, amb uns recursos semblants a la població negra i llatina, amb els mateixos problemes socials. Hi ha un tret que els diferencia: el hillbilly s’ha esfondrat en el més profund dels pessimismes i ha perdut la fe en les dues grans religions dels Estats Units: el Déu cristià i la nació. D’aquí Vance sentencia que Trump és un producte d’aquest white trash.

La major part del que es diu i s’escriu a la premsa d’àmbit nacional es diu i s’escriu per a Barcelona i la seva àrea.

Més enllà del que puguem assenyalar dels perills del populisme de Trump i el seu autoritarisme, els hillbillies de Vance ens poden parlar de nosaltres mateixos, els catalans que no som de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Una simple ullada a l’opinolatria de la nació ens presenta un retrat poc encoratjador: la major part del que es diu i s’escriu a la premsa d’àmbit nacional es diu i s’escriu per a Barcelona i la seva àrea. Hi ha el predomini demogràfic, certament. Però què passa amb la resta del país?

La qüestió és encara més angoixant si es té en consideració aquella subtil -i no tan subtil- opinió que presenta tot el que és de fora de Barcelona com si pertanyés a un món de cabres, de pagesos analfabets que haurien de morir esclafits per una barcelonització brutalista de tot el país. Aquest retrat pervers i fals es fa encara més angoixant pel fet de tenir un president de la Generalitat que és de poble i que hauria de cobrir l’abisme entre aquests dos mons.

Per si tot plegat no fos prou preocupant, el món acadèmic ha esmerçat temps i esforços a entendre el white trash de l’àrea metropolitana però ha mostrat un escàs interès en els genuïns hillbillies catalans, més enllà de la demografia i les migracions internes. Tampoc hem tingut una figura com J.D. Vance -i tants altres hillbillies -, que ha pensat el fet de ser classe treballadora blanca en una àrea rural, industrialitzada o no. Catalunya encara resol la qüestió amb una evocació a la menestralia de Jaume Vicens Vives.

Hereus com som del pujolisme, encara presentem el mal anomenat rerepaís amb una bonhomia inexistent

Es podria dir que el hillbilly és un producte genuïnament americà i que no pot existir a Catalunya. També es podria reivindicar l’existència de comunitats més homogènies sense el pessismisme i la desestructuració social que afecten els hillbillies. Fins i tot es podria dir que tenim una economia millor que la dels estats dels Apalatxes i els Grans Llacs, i que no pot existir una cosa com el white trash perquè el capital social dels de poble és més elevat que el de qualsevol hillbilly americà. És el cofoisme nostrat.

Amb totes les reserves que es puguin esgrimir, continuarem negligint la població catalana que cobreix la majoria del territori nacional. Hi ha massa menyspreu per voler caracteritzar, estudiar i comprendre els de poble. I tanmateix vivim permanentment inserits en aquesta dicotomia, l’esmentem, la fem servir en tant que arma política -especialment l’unionista progre de Barcelona- i no hi aprofundim.

Hereus com som del pujolisme, encara presentem el mal anomenat rerepaís amb una bonhomia inexistent. Aquesta bonhomia és una de les millors construccions intel·lectuals de les quals ha viscut el catalanisme autonomista. Hem pacificat la Catalunya de poble negant l’existència d’un conflicte social i nacional, fent-la harmoniosament catalanista i menestral i situant aquest conflicte a la maligna Barcelona obrera i bullanguista, i la seva àrea metropolitana aixarnegada -dins l’imaginari pujolista, esclar.

Així i tot, la Catalunya de poble és lluny de ser socialment i nacionalment harmoniosa.

L’Amer de Puigdemont no és gaire diferent de la meva Llagostera. Com Vance, en tenim les nostres històries personals, pròpies o del nostre entorn. Sabem què significa ser d’aquest poble o de l’altre, estudiar això o allò, viure aquí o allà. Els de poble no som un col·lectiu moribund i enfangat per problemes socials calamitosos, com els del hillbilly. Encara conservem una certa mobilitat social. Això no obstant, la relativa bonança del present no ens ha de fer perdre la visió de conjunt d’una situació molt més precària del que imaginem. En el fons, ser de poble, un hillbilly català, continua sent un problema de classe, en el sentit marxista, i tot el que això comporta.