Teoria de la plena desocupació

Carles Boix publicava a l’ARA fa unes setmanes un article sobre una hipotètica quarta revolució industrial basada en l’automatització de moltes feines de treballadors no qualificats i, sobretot, de treballadors qualificats. Al final de l’article, Boix es pregunta si anem cap a un món sense ocupació. Semblantment, a partir d’un informe de dos enginyers de la Universitat d’Oxford que prediu l’automatització d’un 40% de les feines actuals en els propers decennis, Boix assumeix que anem cap a un mercat laboral polaritzat que suposa un repte. Naturalment, es tracta d’un repte polític.

Al meu torn, seguint les tesis de Nick Srnicek i Alex Williams en el seu darrer llibre, Inventing the future. Postcapitalism and a world without work, reivindico que l’automatització no és un repte, sinó una oportunitat. Des d’una perspectiva d’esquerres, aquest nou desenvolupament tecnològic ofereix la possibilitat d’aspirar a un món sense treball que alliberi la classe obrera -aquella classe que tant incomoda l’hegemonia neoliberal.

El sistema de l’estat del benestar de la postguerra europea no ha desaparegut del tot, però ha patit un desmantellament molt notable. Amb tot, el nucli essencial de la socialdemocràcia reformista perviu. Precàriament però perviu. En realitat, és una pervivència en declivi d’ençà del decenni de 1970, un cop es va esvair el consens keynesià de l’economia i el cicle econòmic del que a França s’anomenen les trente glorieuses. A partir d’aleshores, una nova força de teoria econòmica va començar a irrompre al món occidental gràcies a una extensa xarxa de think tanks i d’intel·lectuals orgànics. És el que s’ha anomenat neoliberalisme. Les polítiques neoliberals són a bastament representades en l’era Reagan-Thatcher i la tercera via de Clinton i Blair, o Nou Laborisme -partits socialistes o de centreesquerra adoptant un programa neoliberal.

Els anys de la postguerra europea no solament van experimentar un creixement econòmic i una ampliació del benestar social; van significar també, en paraules d’Adorno, la proletarització completa de les societats occidentals. No ha d’estranyar que mentre el salari real augmentava fins al decenni del 1970, s’afermés l’existència d’una classe obrera que ja no s’identificava com a tal. No debades, la combinació de la proletarització massiva de la societat, la pèrdua de la consciència de classe i l’augment del poder adquisitiu han estat el ferment perfecte per a la demolició neoliberal de l’Europa socialdemòcrata. Així, en el nostre present no solament trobem una socialdemocràcia minvant i minoritzada, sinó també l’aparició i l’augment notable d’una plusvàlua de massa treballadora -gent que té feines precàries i inestables, o que no treballa-, per l’efecte de la globalització i l’automatització. La creació d’ocupació s’alenteix i l’atur crònic augmenta. De la mà d’obra no qualificada a la més especialitzada, la combinació de globalització i automatització exacerba les condicions. L’estat ha d’idear nous mètodes de pau social, i no necessàriament passen per l’enfortiment de l’estat del benestar; al contrari. Tot plegat s’amaneix amb un creixement econòmic feble i alentit que nodreix aquesta precarietat estructural.

Què ha d’oferir l’esquerra en aquesta situació?

En una societat falsa -considerava Marx- el desenvolupament tecnològic és nociu. Aquest és el camí que seguim en l’ègida neoliberal. La resposta de l’esquerra és luddita, de resistència tecnològica, i d’enaltiment del treball. En el marc del marxisme, del mateix Marx a Paul Lafargue, aquest no ha estat mai l’objectiu. L’objectiu d’un moviment anticapitalista d’esquerres és l’abolició del treball. La solució a la globalització i l’automatització és política, com ho va ser a la postguerra europea. La resposta ha de passar per reivindicar i afavorir l’automatització -no resistir-la-. L’estat ha d’invertir en recerca que permeti d’aprofundir en aquesta “quarta revolució industrial.” La mesura s’ha d’acompanyar d’una progressiva reducció de la jornada laboral, alhora que es proveeix d’una renda bàsica universal, un salari per a cada habitant, pel simple fet d’existir. La renda bàsica universal va estar a punt de ser una realitat als Estats Units durant les presidències de Johnson i Nixon. La crisi del petroli ho va frenar.

Mentre l’esquerra continuï evitant d’entrar a repensar i transformar el món (post)modern i practicant el folk politics, polítiques fragmentàries, antimodernes i localistes, serà impossible enfrontar-se al consens neoliberal i encarar el repte de l’automatització i la globalització. L’esquerra, a més, ha d’abjurar d’una vegada de l’ètica de treball weberiana-stakhanovista de fanatisme laboral. Enfront de la “quarta revolució industrial”, només un nou consens econòmic, un programa polític per a la desocupació plena, i una nova ètica del treball permetran de garantir un futur menys alienat i desigual que el que tenim al davant.