1714: ni tradició ni modernitat

Els historiadors catalans i espanyols continuen obsessionats a parlar de la modernitat i a demostrar que Espanya, o Catalunya, van ser moderns en un moment o altre de la història. Amb el Premio Nacional d’història d’enguany s’ha fet palès que la historiografia de l’estat espanyol encara cerca legitimitats teleològiques. Roberto Fernández Díaz i el seu Cataluña y el absolutismo borbónico són l’exemple més recent d’aquesta necessitat de reivindicar algun esdeveniment històric com “un exemple de modernitat” a Catalunya i a Espanya.

El llenguatge d’aquesta historiografia de lo que pudo ser o querríamos que hubiese sido s’obsessiona per buscar l’essència de progrés o de carcúndia en els processos històrics de modernitat o de tradició. En el fons, aquesta dialèctica solament busca justificar el que és bo i destriar-ho del que és dolent, amb pàtina objectiva. Així, la modernitat sempre és bona i la tradició sempre és dolenta. És una malura que afecta al mateix nivell tant historiadors catalans com espanyols.

Però diguem-ho clar: el 1714 tant l’opció d’ una tradició de l’austriacisme català com l’opció d’ una modernitat de l’absolutisme borbònic eren opcions políticament i socialment abominables, el pitjor de cada casa.

Si es vol fer una lectura política del 1714, que és el que repetidament fan uns i altres, caldria fer-la de manera honesta i amb la màxima claredat. El que no es pot pretendre és que s’escriguin coses en forma de seriosa — i no negaré que ben documentada — historiografia perquè després el poder espanyol i espanyolista digui que això és la veritat enfront del que el catalanisme historiogràfic escriu. La manera com Roberto Fernández Díaz presenta l’absolutisme borbònic és hereva de l’objectivitat històrica d’unicitat essencialista de la qual farda tant el nacionalisme espanyol. En realitat, no és cap cas aïllat, i entronca amb el gruix d’historiografia espanyola sobre el tema, que tendeix a la impulsivitat temàtica i a l’avorriment extrem dels tòpics sobre el reformisme de la modernitat borbònica que sembla que ho hagi d’acabar justificant tot. Naturalment aquesta justificació s’opera contra l’altre subjecte polític, que és el català separatista. Com sempre.

A la banda de la historiografia catalana i catalanista s’exerceix la rèplica reactiva, que significa esmenar la plana de les grans idees articulades per la historiografia espanyola i espanyolista. En comptes de canviar l’eix de la discussió i rebutjar les etiquetes d’una modernitat, la busquem en una tradició catalana, catòlica i tomista. I aleshores mirem al parlamentarisme anglès i el seu protestantisme i ens imaginem coses estranyes. El nostre futur com a nació independent no depèn ni de la imitació de l’essencialisme espanyolista en la història, ni de discernir qui era i qui no era modernitat el 1714. Continuem buscant bons i dolents en un relat històric que és camp de batalla d’espanyols. I si Roberto Fernández Díaz creu que els actes del Tricentenari no van aportar res, només espero i desitjo que gastés la mateixa equanimitat històrica amb els igualment fútils actes de la Guerra de la Independència espanyola i la Constitució de Cadis.

Els usos polítics de la història poden semblar nocius i a extingir. Entre l’ús polític i l’ús acadèmic de la història hi ha fronteres molt poroses, quasi inexistents. La tossuderia de l’objectivitat liberal ens ha anorreat la perspectiva del subjecte, que ha acabat inserit en narracions aparentment científiques però amarades de plena subjectivitat paradoxalment negada. Una saludable dosi de subjectivitat, manifestament política i ideològica, ens faria bé, especialment en una historiografia catalana i espanyola que és incapaç de sortir d’una verinosa objectivitat de tarannà essencialista. Tant Adorno com Zizek han escrit prou sobre subjectivitat marxista i objectivitat liberal per aprendre’n alguna cosa.

L’essencialisme que els catalans encara practiquem en la nostra història és una herència directa de les fòbies i obsessions de l’espanyolisme i la seva historiografia. Només així es poden entendre els tòpics del ¡Qué país!, el Mal de España o l’ España como problema. La independència també significa deixar enrere aquest essencialisme: la seva mentalitat, el seu model de nacionalisme i el seu essencialisme de personalitat fortament neuròtica. Aquest és l’únic camí pel qual ens deixarà d’importar aquest estèril debat mancat de tota objectivitat. Que la modernitat fos bona o dolenta, que els catalans del 1714 defensessin una tradició catòlica o no són qüestions irrellevants per al futur polític i social de Catalunya.

En el passat i en el present solament importa que els catalans del 1714 van patir una guerra internacional, una guerra interna i externa i van pagar-ne el preu màxim en una Catalunya hora zero. Fins i tot acceptant les bondats borbòniques que la historiografia espanyola i espanyolista ens vol vendre, aquesta Catalunya hora zero del 1714 és la que volem desfer per tornar a decidir nosaltres sols, amb encert o amb error, el que volem ser.