El realisme polític de Puigdemont i la CUP

Durant el debat d’investidura, Carles Puigdemont va deixar clar que havia arribat un nou president: es va passar de les metàfores marineres i l’exaltació del pacifisme català de Mas al record de la Guerra dels Remences, part important de la guerra civil catalana del segle XV. El canvi no és banal, no se circumscriu solament a un canvi de figura presidencial. En la transmutació de referents s’opera el producte més refinat del realisme polític que els catalans hem recuperat durant aquests darrers tres mesos d’enterrament del processisme. Així, en una pulsió més afinada al real polític independentista, podem oblidar finalment les referències interessades i ensucrades a un passat català que no ens correspon: del pacifisme català al conflicte civil català, del sotmetiment català al poder a l’aixecament català contra el poder.

La tria de Puigdemont no significa un cant a la violència, però sí que apunta la direcció futura de l’independentisme i el seu govern. Hi haurà conflicte, hi haurà el xoc inevitable i llargament esquivat amb l’estat espanyol. Era el darrer pas de l’independentisme, el que li faltava per a la consecució de l’objectiu final. Tanmateix, Puigdemont també sap i ha de saber que el resultat final del conflicte civil català del segle XV no va acabar suposant cap victòria contundent de ningú; Catalunya va quedar devastada, i el poder establert, més o menys intacte.

El repte d’assolir amb èxit la independència no es pot deslligar de la revolució. Aquesta és l’altra part essencial que els catalans hem guanyat en els tres mesos de desvetllament polític més enllà del procés. No hi pot haver independència efectiva si no s’acompanya d’una transformació social. És il·lús i irreal pensar que d’aquí poc es restablirà el decret de col·lectivitzacions i passarem a un sistema polític de democràcia directa i control obrer. Amb tot, Puigdemont ha confirmat el gir socialdemòcrata de Convergència, encara que mantingui elements de l’antipolítica liberal de Mas, aquells punts que acusen la il·lusió de viure en el millor dels mons possibles, una crisi temporal del capitalisme global, i la tranquil·litat de la classe dominant. En aquest sentit, solament la vigilància i pressió de l’esquerra catalana, i notablement de la CUP, pot permetre garantir l’anomenat rescat social i, fins i tot, que es creuaran línies vermelles de la tolerància ideològica de Puigdemont i de Convergència.

Això no obstant, com ha quedat la CUP després de fer caure Mas?

Amb les declaracions de Mas i la lectura dels punts quart i cinquè de l’acord d’investidura, pot semblar que la CUP hagi estat disciplinada i domesticada. Al debat d’investidura, Anna Gabriel va vindicar l’urpa vigilant i socialista de la CUP. Així i tot, Gabriel no va anar més enllà de les línies mestres que han permès a la CUP de torpedinar l’antipolítica liberal, el processisme i Mas. Caldrà esperar a veure si la CUP anirà més enllà del rescat social i aplicarà transformació social. Semblantment, la cohesió interna de la CUP i l’obertura de la secessió a la resta de l’esquerra a favor del referèndum seran capitals per mantenir el pols del real polític en els propers mesos.

Puigdemont i la CUP són gairebé indissociables. El realisme polític i l’observació passiva de l’esdeveniment pervers i obscè de l’assemblea perfectament empatada dels cupaires han esberlat tota la il·lusió del fals esdeveniment històric en el qual hem estat incrustats d’ençà del 2012. Enfonsat el cabdillisme interclassista genuïnament mazzinià de Mas, la classe dominant ha consentit la petita burgesia independentista de comarques. La xarxa clientelar de la classe dominant de Barcelona deu estar vivint un moment intens. El retorn del real polític, en la seva obscenitat, ha colpit amb molta força.

Carles Rahola defensava que hi ha esdeveniments històrics que solament poden ser estudiats des d’un punt sentimental i emotiu -es referia als setges de Girona de 1808 i 1809-. L’emotivitat ha estat la gran aliada de l’antipolítica i l’objectivitat liberals que han vertebrat el processisme amb Mas. Tal volta, per connectar amb algun caràcter políticament més efectiu, s’hauria de reivindicar la subjectivitat. És justament la subjectivitat la que ens ha retornat al real polític, ens ha portat Carles Puigdemont i, ara potser de debò, un procés constituent.