10/01/2019

Feminisme dit i fet

4 min

Fa uns dies, la Tina Vallès comentava a Twitter que perdia seguidors cada cop que s’emprenyava per una qüestió feminista. En aquest cas, per l’assassinat de la Laura Luelmo, un tema que bé mereixia ràbia i pena tant a les xarxes com a la vida.

A les feministes ens passa sovint això, especialment des que el feminisme s’ha posat de moda i qualsevol espai que no vulgui semblar carrincló ha d’incorporar no només la paraula als seus discursos, sinó també un parell de fetitxes feministes a les seves fileres. Per què ens anomeno fetitxes? Doncs perquè això és el que s’espera de nosaltres: que figurem, que legitimem l’espai amb la nostra presència i que fem un discurs feminista però abstracte o prou abstracte que no acabi de fer nosa a les dinàmiques de poder. Que diguem feminisme sense fer feminisme.

Hem d’assumir que el feminisme s’ha posat de moda i que això és una gran finestra d’oportunitat amb un munt de paranys. La moda ens dona accés a uns llocs de poder mediàtic que fins ara ens estaven vetats i tot de sobte s’han obert. Alguns dels més evidents entre aquests paranys són la picabaralla identitària, la captura –perquè el poder demana servituds– i el messianisme –ben arrelat a la cultura mediterrània.

La moda i el poder que se’n deriva faciliten l’aparició d’una identitat. Tothom, o gairebé tothom, vol i pot dir-se feminista i, en paral·lel, dediquem infinitat d’hores i esforços a definir les fronteres exactes d’aquesta identitat. Tots els debats sobre “el subjecte del feminisme” van per una línia identitària que perd de vista el que per a mi és realment transcendent: que el subjecte del feminisme no és una persona o una identitat, sinó que són les nostres vides, el seu subjecte. Les nostres existències. Totes. Hi ha moments que semblaria que el patriarcat és allò que succeeix mentre ens barallem per veure qui pot ser o no ser feminista.

Aquesta és una novetat relativa, entenent la novetat en termes de dècades, i que apunta al fet que dir-se feminista ja no tanca portes en espais de poder, sinó que n'obre. Quan totes les portes es tancaven davant de l’oprobi, vam crear altres espais, i és gràcies a aquesta construcció col·lectiva d’espais feministes que, finalment, algunes hem arribat a llocs de poder mediàtic. I és necessari ser-hi, però hem de recordar que no hi som per mèrits propis sinó com a efecte d’una consciència col·lectiva que ens demana responsabilitat en l’ús d’aquest espai. Siguem clares: les travetes, les punyalades per l’esquena, el 'bullying' i l’individualisme són pràctiques del poder de les quals no ens deslliurem les feministes. I com més poder té l’espai que ocupem, més temptadores són aquestes pràctiques.

En la cultura messiànica, la cultura dels herois, donem per fet que el discurs porta unes pràctiques incorporades. Però això no passa així necessàriament i em sembla important entendre-ho com una realitat sense més drama pel mig. Cada cop que cau un mite feminista per males pràctiques sostingudes en el temps, no per errors sinó per autèntica connivència amb les dinàmiques del poder patriarcal, sembla que ens caigui a sobre la decepció última amb el feminisme mateix.

Eixuguem-nos les llàgrimes. El centre de la qüestió és la dinàmica mitificadora. El feminisme no és més que un conjunt bastant aleatori de perspectives, pràctiques i discursos, que ni totes ens han d’agradar, ni totes han de respondre a allò que cadascuna entén per feminisme. És ben sabut que existeix un feminisme trànsfob, i un feminisme racista, i un feminisme islamòfob, i un feminisme que no se’n diu feminista però que comporta pràctiques i mirades amb les quals ens podem sentir plenament identificades.

Les pràctiques feministes són bastant més invisibles que les identitats, justament perquè no van d’individualitat, i són pràctiques de vida, de manera d’estar, de decisions incòmodes, de construir comunitat. En un context molt marcat per la cultura d'heroïcitat, una cultura animada per les xarxes socials i per la retribució immediata de dir allò que toca dir, hem de recordar que tot moviment de pensament crític va més aviat de dir allò que no toca dir. I el feminisme que a mi personalment m’interessa, perquè és el que he vist i sentit com a més transformador, va de reconèixer la feina de totes les heroïnes anònimes, va de cuidar els vincles amb les companyes, va d’eixamplar els espais amb moviments estratègics que ens pensin de manera comunitària, va de posar-nos al servei d’allò que és més important que nosaltres mateixes i la nostra carrera. I va de no deixar-nos enlluernar pels cants de sirena i recordar que els nostres espais són espais amb unes altres dinàmiques. Quan el patriarcat interioritzat ens porta a construir-nos l’autoestima en confrontació amb la resta de dones, és un gran moment per recordar que la nostra resistència és construir-nos plegades.

stats