05/06/2016

Adéu al lletraferit

4 min
L'actriu Jean Seberg i l'escriptor Romain Gary l'any 1967

Fa molt de temps que el Lletraferit, el bar llibreria del carrer Joaquim Costa, té la persiana abaixada. ¿És un tancament definitiu?

Cada vegada que passo per davant del local pregunto als veïns què en saben. I no en saben pràcticament res. Rumors. A la botiga de matalassos que hi ha uns quants números més amunt, entre el bar i el portal de la casa on va néixer el Terenci Moix, un noi, nét del fundador de la botiga, recorda haver venut uns coixins i unes fundes fa més d’un any als propietaris del Lletraferit. “Els francesos”, diu, encara que ella -“una dona rossa, molt elegant, molt guapa”- no és francesa, sinó russa de Lituània.

Es veu que l’última vegada que va parlar amb la dona ella li va comentar que potser marxarien a viure a París. Que el negoci no rutllava i que el seu marit passava una mala temporada. El seu marit és Alexandre Diego Gary. Fill de l’actriu Jean Seberg i de l’escriptor Romain Gary. L’any 1999, Alexandre Diego va venir a Barcelona seguint les traces de la seva mare, que, abans de suïcidar-se, havia fantasiat amb la idea d’obrir-hi un restaurant. Un any després del suïcidi de Jean Seberg, Romain Gary, el pare, es va disparar al cap amb l’arma que guardava de la Resistència francesa.

Hi ha encara altres circumstàncies que van fer viatjar Alexandre Diego fins a Barcelona. Una és el record de l’Eugenia, la dona espanyola que el va criar. “Que ha estat com una mare. La meva mare”, escriu al llibre S. ou l’espérance de vie. I també el fet inversemblant d’una identitat falsejada. Perquè Alexandre Diego, encara que als seus papers francesos hi figuri el naixement en un poble on mai va viure, va néixer, en realitat, a Barcelona un any i mig abans del seu registre oficial. Segons ell mateix ha explicat, la seva mare tenia un contracte amb Hollywood on hi deia que no es podia quedar embarassada. Se la va obligar a treballar amb una cotilla de guix que dissimulava l’embaràs. I al moment de tenir el fill es va venir a refugiar a Barcelona, amb l’Eugenia.

Abans d’obrir el Lletraferit, l’any 2003, Alexandre Diego vivia en una pensió del barri del Born i va tenir a Barcelona una vida erràtica, de llargues nits de borratxera, prostíbuls, soledat. “Buscava -ha explicat- afecte, tendresa, més que sexe. Necessitava estar borratxo per parlar cara a cara amb el fantasma del meu pare”.

Un dia, en un d’aquests clubs, al carrer Escudellers, hi va conèixer -com explica a S. ou l’espérance de vie- una noia russa, de Lituània. Se’n va enamorar. S’hi volia casar. La noia no tenia papers. La propietària del local la tenia atrapada. Alexandre Diego va decidir comprar el local. Es va quedar amb la noia. S’hi va casar. Heus aquí la llegenda, la seva fantasia literària: tancar un dels últims “prostíbuls de la paraula” del Barri Xino, un barri que desapareixia tal com havia estat; deixar enrere la seva vida errant de puter, un altre mort que sumava a tots els seus morts, per emportar-se, aquesta vegada, la noia russa, Ludmilla, “la cosa més preciosa del barri”, i la promesa d’un futur, “l’esperança d’una vida”.

Més endavant, Alexandre Diego explicaria -ho llegeixo en una entrevista feta per Isabel Bugallal- que a la seva dona la va conèixer en realitat al bar Schilling, i que la compra del prostíbul és una fabulació inspirada en la novel·la de Steinbeck Dulce jueves. De fet, la va seduir regalant-li aquesta novel·la i un ram de flors. Però ella encara va trigar tres mesos a acceptar-lo perquè no volia saber res d’un alcohòlic.

Després va venir el Lletraferit. I el llibre S. ou l’espérance de vie. Contràriament als pitjors rumors que circulen pel barri, Alexandre Diego no ha seguit el camí dels seus pares. I si ha deixat Barcelona és perquè ha decidit marxar a viure a París, amb la dona i les filles després de tancar definitivament el Lletraferit. M’ho explica el Txiqui, el llibreter de La Lluna, al carrer Ferlandina, on a més a més de vendre llibres de segona mà disposa d’un altell amb el teatre més petit del món, un teatre de 14 places. Diu que abans de tancar el Lletraferit Alexandre Diego li va vendre les llibreries i li va regalar un parell de cadires antigues. Ho té anotat a l’agenda: octubre del 2014.

De França també ens arriben bones notícies d’Alexandre Diego: el seu nou llibre, Monsieur, ha sorprès positivament els crítics. Monsieur és el relat d’un home que s’asseu en un banc públic i parla al seu veí compulsivament, provant d’escapar de si mateix, de ser un altre. L’escena ens porta al final del llibre S. ou l’espérance de vie, on Sébastien Heayes s’asseu, també en un banc, al costat d’Alexandre Diego, el seu alter ego, i li diu: “Tenim tantes coses per explicar-nos...”

M’agradava el Lletraferit. Diuen els veïns que fa uns dies s’hi va celebrar una festa infantil amb la persiana mig abaixada. Aquestes coses que ara estan de moda: llogar un local, comprar globus, serpentines, bufar un pastís, els nens, els pares, però sobretot ben lluny de casa, una cosa neutral, que no se’ns ompli de gent la vida.

stats