Ajuda humanitària per control remot

Estan atrapats enmig del desert al sud de Síria des de fa gairebé tres mesos. Són 75.000 sirians. No poden avançar endavant per arribar fins a Jordània, perquè després de l’atemptat terrorista que hi va haver al pas fronterer de Roukhban, el 21 de juliol -amb set militars jordans morts-, la frontera s’ha segellat i s’ha convertit en una zona de seguretat militar. Inaccessible per a qualsevol civil. Tampoc poden tornar enrere, perquè és precisament d’on fugen: els seus pobles són avui un territori assetjat pels bombardejos i els combats. En diuen els refugiats de Berm, els refugiats de les dunes, i com ha explicat el responsable de les operacions humanitàries de l’ONU a Jordània, Stephen O’Brien, “la majoria són nens i dones”.

Durant aquests mesos hi ha hagut alguns intents de fer-los arribar aigua, aliments i ajuda mèdica. El Programa Mundial de l’Alimentació (PAM) una vegada fins i tot va aixecar una grua des la part jordana de la frontera i va passar caixes de menjar i d’aigua per sobre de la reixa. També s’han introduït aliments a través del filat i s’està estudiant la possibilitat de tirar-los menjar i aigua utilitzant drons. “Es una situació completament incomprensible, una bogeria”, es queixa el Luis, el responsable de la secció holandesa de MSF, que pressiona aquests dies per poder accedir fins als refugiats.

D’ençà que les organitzacions humanitàries, incloent-hi l’ONU, van treure tots els seus cooperants del territori sirià per raons de seguretat, l’atenció a la població que viu assetjada, aïllada, presonera a l’interior del país, s’està fent per control remot, és a dir, des de l’altre costat de la frontera, especialment des de Turquia i Jordània. Aquest fet estrany, inconcebible en altres conflictes -amb l’excepció de Somàlia, en alguns dels moments més complicats-, s’ha convertit en una norma en el cas de la guerra siriana, sobretot a causa del perill dels segrestos i la inseguretat dels equips d’expatriats sobre el terreny.

“Si bé per la resta del país estem obligats a treballar amb aquest control a distància, pel que fa als refugiats de Berm -explica el Luis- no és acceptable, ja que els tenim a tocar de la frontera, a l’altre costat de la tanca, aïllats entre dunes, en un territori on no hi ha res de res”. D’ençà que Jordània va tancar tots els passos fronterers -al país ja hi ha en aquest moment 600.000 refugiats sirians-, aquesta ajuda per control remot s’ha convertit en una norma. A la ciutat siriana de Bosrà, per posar un exemple, els equips de la secció espanyola de MSF donen suport a un hospital, però ho fan des d’Amman, la capital jordana, i la relació amb els treballadors de Bosrà, encara que sigui quotidiana, fins i tot diària, només pot tenir lloc a través de la pantalla, per Skype, o per telèfon. Els metges, infermeres, equip mèdic de l’hospital, expliquen la situació, les seves necessitats, i els equips de la capital els donen suport i hi envien els materials necessaris amb combois que no poden travessar la frontera i han de passar la càrrega als vehicles que els esperen a l’altre costat.

Aquesta relació no física, sense contacte real, és completament xocant, com si els sirians visquessin dins d’una peixera, un aquari, una presó. Sense que ni tan sols se’ls pugui abraçar, estendre una mà, quan durant el seu relat quotidià de la vida de presoners sota les bombes expliquen les pèrdues, la destrucció de les pròpies cases, els problemes familiars, la fam, la soledat. Malgrat que totes aquestes persones faci mesos, anys, que parlen des d’un costat a l’altre de la pantalla, mai s’han trobat realment, físicament.

El tancament de les fronteres, d’altra banda, fa que algunes de les instal·lacions que s’han aixecat per ajudar i atendre els fugitius de la guerra estiguin avui perfectament preparades, però inoperatives. He viatjat, concretament, fins a la població de Ramtha, a la frontera amb Síria, on MSF té diversos centres mèdics, entre els quals un modern hospital de cirurgia de guerra. Abans que es tanqués la frontera, en aquest hospital s’hi feien nombroses intervencions. Ara els metges esperen amb els quiròfans buits, mentre els ferits moren sense assistència a l’altre costat de la frontera. He caminat per la línia de la frontera. Aquí no hi ha tanques. Res que faci pensar que sigui una frontera. Tot està controlat per una sofisticada tecnologia que permet detectar qualsevol moviment, escalfor humana. I qualsevol que vulgui avançar serà ràpidament localitzat i eliminat, com passa diàriament. Visualment, a l’altre costat, veus les cases, els arbres, fins i tot un camí amb una filera de pins. Un gran dipòsit d’aigua. La gent de Ramtha, on la població és avui majoritàriament siriana, passeja per aquesta frontera amb la mirada cap a l’altre costat. Assenyalant aquí i allà, sense poder ajudar ni rebre els seus familiars separats al costat vulnerable per un escàs quilòmetre. A la nit, els combats il·luminen el cel i les explosions són perfectament audibles. Saps que hi ha gana, por, morts, ferits. Són a tocar. Presoners a dins de la peixera.