04/02/2018

Ascens i destronament de Chris Parker

4 min
Captura de vídeo de Chris Parker sortint dels jutjats de Manchester després d’admetre que el dia l’atemptat, a més d’ajudar els ferits, també els va robar.

Fa un any Chris Parker, un jove sense sostre de 33 anys, es va convertir en un heroi social durant l’atemptat del Manchester Arena del 22 de maig: el pobret indigent que ajuda les víctimes. Per fi un home bo enmig de tanta maldat!

Ara un jutge l’ha fet baixar del pedestal de la glòria amb una sentència que el condemna a quatre anys de presó, acusat d’haver robat a les víctimes mentre les ajudava: finalment, un lladregot sense cor, que viu al carrer i no té límits en la seva immoralitat. Ja ens estranyava tanta bondat!

El mateix entusiasme que la societat de l’espectacle té a l’hora de construir mites, màrtirs, referents, el trobem, doncs -multiplicat- quan arriba l’ocasió de destruir-los; moment gloriós, aquest, que acostuma a ser encara més excessiu que el de la raspallada i les medalles, sens dubte per la incomoditat que provoca acceptar que la bondat pot tenir alguna possibilitat de ser admirada en un món que troba la seva moralitat de l’èxit en els valors negatius: quin descans, finalment, per a tots plegats, posar el pobret sensesostre al seu lloc, a la seva natural posició de perdedor, i poder recuperar sense complexos la nostra mirada censora sobre els invisibles, els fracassats.

“No has sigut l’heroi que pretenies ser; només has sigut un vulgar lladre”, va sentenciar el jutge que l’ha condemnat.

El que sorprèn, però, d’aquesta catarsi col·lectiva d’ascens i destronament és que de Chris Parker, de la persona concreta, no en sabem pràcticament res.

¿Qui és exactament Chris Parker, l’heroi del Manchester Arena, avui condemnat a quatre anys de presó, més enllà dels fets pels quals ha sigut jutjat, uns fets que el situen casualment al cor de la tragèdia?

Les úniques informacions que han transcendit sobre Chris Parker, almenys d’una manera pública, són que té 33 anys i que viu al carrer; vivia -ara viu a la presó- a prop de l’estació Victoria.

La resta de la informació publicada a la premsa explica que l’ona expansiva de la bomba col·locada al Manchester Arena el va tirar a terra. I que Chris Parker, en comptes d’aixecar-se i fugir com acostumen a fer les persones corrents en una situació similar, el que va fer va ser caminar com un valent en direcció al lloc on hi havia hagut l’explosió, es va acostar fins als ferits i els morts -hi va haver 22 morts- i es va afanyar a ajudar-los. Sabem, concretament, que a una de les persones ferides, una nena que havia perdut les dues cames, li va lligar una samarreta a la ferida per contenir l’hemorràgia. I que aleshores es va dirigir a una dona que agonitzava estirada a terra i la va abraçar per acompanyar-la en el seu últim alè.

Quan aquell dia el van entrevistar a la cadena de televisió ITV, Chris Parker va dir: “Que sigui un indigent no significa que no tingui cor o que no sigui humà”. I va afegir: “M’agradaria pensar que algú m’ajudaria a mi en cas que ho necessités”.

Sobre la dona a qui va acompanyar en la seva agonia, va declarar a l’agència AP que l’havia impactat molt veure-la morir als seus braços: “Tenia només 60 anys i havia anat al concert amb la seva família. No ha deixat de plorar. El pitjor és que hagi sigut un concert amb tants nens”.

L’actuació i les paraules de Chris Parker van tenir una gran repercussió mediàtica i van provocar fins i tot que s’organitzés una campanya per ajudar-lo econòmicament. Es va arribar a recollir la suma de 30.000 lliures, que no va tenir temps de cobrar, abans de ser detingut.

Durant el judici, el que s’ha sabut gràcies a les càmeres de televisió i als testimonis -també amb la declaració prèvia de culpabilitat de l’acusat-és que Chris Parker, mentre aquell dia ajudava les víctimes, es dedicava al mateix temps a robar-los tot el que va poder.

A una de les dones ferides, concretament, li va robar el bolso i es va servir de la seva targeta de crèdit per menjar en un McDonald’s. A una de les nenes ferides a qui va ajudar li va robar el telèfon, i va seguir robant telèfons, que no paraven de sonar -ja que les famílies trucaven una vegada i una altra per saber com estaven els seus familiars-, però Chris premia el botó de penjar, sense contestar a les trucades. Fins i tot va tenir la sang freda de fer una foto d’una de les nenes que després moririen, Sorrell Leczkowsky, de 14 anys, amb la seva àvia, Pauline Healey, greument ferida, que va vendre per 100 lliures a un periodista (que la va comprar).

Durant el judici, la senyora Healey va recordar l’alleujament que li havia provocat la presència de Parker ajudant els ferits, i va afegir tot seguit que no podia comprendre “com algú era capaç d’aprofitar una situació com aquella en benefici propi, mentre vivia envoltat de tragèdia i patiment”.

L’advocat de Chris Parker va demanar perdó en nom del seu client. Però aquí s’acaba la història d’aquell heroi accidental convertit en lladregot sense ànima, del qual no sabem absolutament res més. Espurnes de glòria, fogueres de maldat, déus i dimonis sense relat, demà serà un altre dia.

stats