L’ALCALDESSA DE PARÍS, ANNE HIDALGO, andalusa, filla i néta de republicans, exiliada econòmica quan tenia només dos anys, va declarar dimarts que sentia “una gran ràbia”. Ho va dir en una entrevista radiofònica en què es discutia sobre la proposta del govern que pretén retirar la nacionalitat francesa a les persones condemnades per terrorisme. “Aquest debat -va afegir Hidalgo- el trobo insuportable. Em treu completament de polleguera”.

Menys d’una hora després d’aquestes declaracions, la senyora Hidalgo inaugurava amb el president de la República, François Hollande, una placa en memòria de les víctimes de l’atemptat terrorista perpetrat l’any passat als locals de la redacció de la revista Charlie Hebdo. I una mica més tard se’ls afegia el primer ministre, Manuel Valls, per descobrir al bulevard Richard-Lenoir una segona placa en homenatge al policia també assassinat aquell mateix dia, Ahmed Merabet. La jornada dedicada a les víctimes dels atemptats del mes de gener del 2015 la va tancar el mateix Hollande inaugurant una tercera placa davant del magatzem Hyper Cacher, a la porta de Vincennes.

A les imatges on Anne Hidalgo i Manuel Valls coincideixen al costat del president Hollande, les cares serioses dels dos polítics naturalitzats francesos no desentonen amb la solemnitat de l’acte. Més aviat hauria de ser una imatge d’èxit sobre les identitats, ja que no és un fet normal a Europa que dues autoritats polítiques d’un nivell tan important, un primer ministre i l’alcaldessa de la capital del país, siguin tots dos d’origen estranger.

Però el fet és que el català Valls, nacionalitzat francès als 20 anys, s’ha convertit en el principal promotor de les noves lleis antiterroristes que l’executiu pretén imposar amb una reforma del Codi Penal que vol enfortir el ministeri de l’Interior en perjudici de la institució judicial i de la seva independència, i que té com la proposta més xocant precisament la pèrdua de nacionalitat dels condemnats per terrorisme.

Anne Hidalgo no és l’única que sent “una gran ràbia” per aquesta deriva de la llibertat que pot convertir la República en una “fàbrica d’apàtrides”. Una mesura jurídica, d’altra banda, que viola la Declaració Universal dels Drets Humans, en què el “dret a la nacionalitat” es considera un dret fonamental. També la Convenció de Nova York de l’any 1960 prohibeix explícitament la creació de persones apàtrides.

La reacció en contra de la proposta de Valls, presentada pel president Hollande, ha provocat una gran oposició en bona part de l’esquerra francesa, que s’escandalitza davant de les pèrdues de llibertat i dels drets humans que proposa un executiu més obsessionat en els sondejos d’opinió i l’amenaça de la ultradreta que a repensar el món actual a la llum de l’humanisme i els principis de la República.

Aquest debat sobre la pèrdua de nacionalitat va començar amb una primera proposta segons la qual només els binacionals -els francesos amb doble nacionalitat- perdrien la nacionalitat francesa en el cas de ser condemnats per terrorisme. Ràpidament s’hi va argumentar en contra -amb un gran consens dins del mateix Partit Socialista- dient que aquesta proposta discriminava els francesos en dues categories de ciutadans.

Però en comptes d’anar aleshores al fons de la qüestió -és a dir, a la pèrdua de nacionalitat i la possibilitat de crear ciutadans apàtrides-, es va decidir ampliar la proposta a tots els francesos, tinguin la doble nacionalitat o no. És a dir, tots al mateix sac, la barbaritat sense discriminacions, com una norma en nom de la igualtat.

Què pensa fer la República amb els francesos que converteixi en apàtrides? ¿Els enviarà a lluitar en contra de la mateixa República als camps de batalla de l’exterior? ¿Se’ls vendrà als països pobres, disposats a fer-se’n càrrec a canvi d’uns quants diners com han fet els EUA amb els presos de Guantánamo que, després de torturar-los i detenir-los durant anys, han descobert que no havien fet res i s’han venut a països tercers perquè no els volen tenir a casa? ¿Els enviaran a l’altre costat de les tanques europees perquè facin amistat amb els refugiats? ¿Els deixaran caure als deserts africans a canvi d’ajuda bilateral per fer pous, abans de fer noves intervencions humanitàries per estabilitzar regions prèviament desestabilitzades?

Hi ha, esclar, una idea que es vol imposar amb aquestes mesures. I és la idea que tot el mal que tenim a casa ve de fora. Que nosaltres, amb el terrorisme, no hi tenim res a veure, com si les guerres, terroristes o no, fossin d’una altra galàxia. És una idea coneguda. Una idea suïcida i absurda. Perquè pot passar, i ja passa, que parapetats darrere les tanques en nom de la puresa, tot esperant l’arribada dels bàrbars, descobrim finalment que els bàrbars viuen entre nosaltres. I que un dia poden guanyar les eleccions amb un vell i conegut programa que consisteix en noves subdivisions de les identitats, els drets, les races i la creació d’apàtrides. No sembla gaire recomanable amputar-se el cap per combatre el mal de cap.