CARLOS FRANCISCO CABELLO HA TORNAT A LA GUERRA DE SÍRIA, DESPRÉS D’UN PETIT DESCANS DE NADAL. Hi va arribar com a treballador humanitari de Metges Sense Fronteres fa sis mesos i s’hi quedarà encara sis mesos més. Aquesta guerra siriana, però, no és una guerra com les altres guerres que ha viscut des que va entrar a MSF, l’any 2008. Aquesta guerra és una guerra en què els estrangers occidentals -a part dels soldats voluntaris- no hi posen els peus. Una guerra “per control remot”, com diu ell mateix referint-se a la seva feina.

Fins ara el Carlos Francisco estava acostumat a viure la guerra al costat de la gent que la patia directament. Durant els sis darrers anys ja ha tingut temps d’experimentar-ho a Darfur, a Líbia, al Sudan del Sud, a la RD Congo i a la República Centreafricana. Quan en aquests països li tocava viure un bombardeig, un atac armat o qualsevol altre acte de guerra, el Carlos Francisco ho podia sentir en la pròpia pell; el soroll de les bombes, els crits dels ferits, els morts, el plor dels infants, el relat de les dones i les nenes violades una vegada i una altra, vexades, tractades com a bestiar. Els podia parlar a tots a cau d’orella, sentint l’alè i el gemec, la proximitat de qui confia, la fuetada de l’odi. Compartir la tensió paralitzant de la por. Tastar el gust del mateix menjar i de la mateixa aigua. Mirar directament als ulls de les víctimes i, sovint, dels seus assassins.

A Síria, la guerra per control remot de Carlos Francisco Cabello i de 25 companys occidentals més que viuen en un lloc que no identificarem a l’altre costat de la frontera siriana és una guerra que poden seguir a través d’un ordinador. Ho fan en temps real, a qualsevol hora del dia o de la nit. Quan el Carlos Francisco polsa la icona de videoconferència de l’ordinador, un dels seus treballadors humanitaris a Síria, tots sirians, apareix a la pantalla per explicar a través d’aquest sistema de videoconferència com van les coses, quants ferits hi ha hagut, quins combats s’estan lliurant, quin material i medecines necessiten, quants ferits greus s’haurien d’evacuar a través de la frontera fins als hospitals de Turquia. I Carlos Francisco Cabello i l’equip occidental s’ocupen de gestionar aquestes necessitats.

Es tracta d’una situació estranya, inquietant: com si la guerra siriana passés a dins d’una peixera aïllada per un vidre. Els combats, els morts, la destrucció, tot ho veiem perfectament just davant dels nostres ulls, però els que pateixen dins de la peixera viuen en un univers completament separat dels que els observen protegits de qualsevol perill.

No només el Carlos Francisco i els treballadors humanitaris viuen aquesta experiència de la guerra per control remot que trastoca completament l’experiència del camp de batalla. També els periodistes occidentals informen avui des de fora, basant-se en els missatges que els transmeten els presoners de la peixera. I també els exèrcits occidentals hi fan la guerra sense posar-hi els peus, sense el contacte físic que alguns exèrcits occidentals han tingut durant les guerres que han infestat aquesta regió i que ara culminen en la devastadora guerra siriana per control remot.

Pel que fa als treballadors humanitaris com el Carlos Francisco o els periodistes occidentals, hi ha motius suficients, sostén Cabello, per no entrar a dins de la peixera. Molts dels que ho han provat ho han pagat amb segrestos, com ha passat amb un equip de MSF i força periodistes, o execucions sumàries. Avui, diu el Carlos Francisco, és pràcticament impossible que un occidental a l’interior de Síria es pugui protegir dels grups armats o dels gàngsters. Els occidentals són un ostatge perfecte per a la política, a més d’un bon negoci. L’interior de la peixera està ple de gent disposada a localitzar-los.

Quan el Carlos Francisco va venir de Síria per passar les vacances de Nadal, la ciutat d’Alep, la segona més gran del país, estava a punt de ser assetjada completament per l’exèrcit governamental d’Al-Assad. Alep és la ciutat on treballen els equips que coordina el Carlos Francisco. Si aquesta ciutat, que també té un altre front de guerra al nord amb l’Estat Islàmic, és encerclada pel govern, no hi ha dubte que patirà el mateix que ja li va passar a Homs, on els civils van ser condemnats a passar gana i se’ls va bombardejar salvatgement fins que es van rendir. De moment queda un petit corredor, una petita escapatòria, la Ruta Castello, que encara controla la resistència. A dins de la peixera, però, on la gent està perfectament informada de tot el que passa a dins i a fora, no saben si els països occidentals han decidit sacrificar-los, quina és la seva agenda secreta, els interessos, els pactes, ni quin destí els està encomanat. Avui el Carlos Francisco obrirà una vegada més l’ordinador. Des del camp de batalla del control remot, ben col·locat darrere el vidre de la peixera, escoltarà les víctimes i mirarà d’ajudar-les; centenars de milers de persones ordinàries, els oblidats de sempre.