CARRETERES SECUNDÀRIES

Bernardino Hernández i Yaarub Akram, seguint l’estela de Miguel Gil

L a llegenda del reporter Miguel Gil és ben coneguda: un dia de l’hivern del 1993 decideix no pujar a l’autobús número 6 que cada matí el porta fins al despatx on treballa. Agafa una moto de trial i condueix des de Barcelona fins a Zagreb, passant per Split. Té 25 anys. És advocat de professió. Ha decidit donar un tomb complet a la seva vida i fer-se reporter a la guerra de l’antiga Iugoslàvia.

El fotògraf Enric Martí, també advocat barceloní, també reconvertit al reporterisme, se’l troba acabat d’arribar a les oficines de premsa de les Nacions Unides, a Zagreb, on s’acreditaven aleshores els periodistes que volien entrar a les zones en guerra o que pretenien pujar a l’avió de l’ONU que aterrava a Sarajevo, sempre que les condicions meteorològiques o els assetjants serbis no s’hi oposessin. L’Enric i en Miguel acabaran convertint-se en dos grans amics. Però aquell dia a Zagreb encara no es coneixen. En Miguel, que havia estat rebutjat com a periodista -¡no té res de res que ho certifiqui, ni tan sols un petit article!-, aconsegueix finalment que l’acrediti la revista de Barcelona Solo Moto.

L’Enric al·lucina.

Al cap d’un temps, tots dos es trobaran a Sarajevo, on en Miguel arriba després de passar una temporada a Mostar. Condueix també la seva moto i accedeix a la ciutat assetjada circulant per la perillosa pista del mont Igman.

A Sarajevo, en Miguel passa per les diverses variants del periodisme de guerra - plumilla, xòfer, fixer, fotògraf-. Viu sense un duro a la butxaca. I com ja havia fet a Mostar, prefereix ser un habitant més de Sarajevo. Esquiva els hotels. Lloga un piset al centre de la ciutat. A poc a poc, va aprenent l’ofici i aviat es converteix en un dels càmeres més intrèpids, valents, professionals, humils, compromesos i eficaços d’aquella guerra; i també de les guerres que vindran -a l’Àfrica o Txetxènia-, fins que el 24 de maig de l’any 2000 és atrapat enmig d’una emboscada a Sierra Leone, juntament amb el periodista nord-americà Kurt Schork, que també morirà durant l’atac. En Kurt tenia 53 anys. En Miguel, 33.

Aquest dijous, justament el dia del divuitè aniversari d’aquell 24 de maig, es va entregar a Bernardino Hernández, periodista mexicà, el premi Miguel Gil Moreno en la seva catorzena edició, durant un acte celebrat a Barcelona.

La Fundació Miguel Gil Moreno ha volgut també incorporar al guardó -del qual soc jurat- un nou premi que, a partir d’ara, estarà dedicat a la figura del fixer, i que en aquesta primera edició ha recaigut en Yaarub Akram, un iraquià que ha treballat i continua treballant sobre el terreny, guiant i traduint per a nombrosos periodistes espanyols des del començament de les guerres a l’Iraq i a Síria.

Ni Bernardino Hernández ni Yaarub Akram responen a les figures del periodisme oficial, dels grans mitjans internacionals, sinó que també com en Miguel són periodistes que s’han fet professionals des de la realitat, des del terreny, motivats per l’empatia amb el patiment de la gent, i la voluntat de ser testimonis dels fets terribles que els envolten.

Bernardino Hernández, conegut a Mèxic com a Berna, és un fill de Chiapas que de petit es guanyava la vida venent oli de coco i samarretes a les platges d’Acapulco. Als 15 anys va començar a fer fotografies treballant com a aprenent d’Alfredo Sánchez Torrals, que li va ensenyar l’ofici al seu estudi de fotògraf de barri. Sánchez, quan va morir, li va deixar en herència una càmera, un flaix i una moto. Aviat en Bernardino va començar a treballar com a freelance per als diaris locals i a poc a poc s’ha convertit en un dels grans fotoperiodistes de l’estat de Guerrero, en un país on només l’any passat van ser assassinats 81 periodistes. Amenaçat de mort, avui viu sota protecció a la capital, després que la policia de Guerrero l’amenacés de donar-li una pallissa.

“Disfruto treballant sol. Procuro arribar sempre el primer -explicava en Berna a El Libertario -. El dolor aliè m’impregna. Em commou veure les dones, germanes i filles de les víctimes com s’abracen a un cos mutilat i el volen fer reviure”.

Yaarub Akram és hispanista i treballava com a guia turístic quan va començar la Guerra de l’Iraq. Torturat i empresonat pel règim, ha sigut els ulls i la veu de nombrosos periodistes espanyols, entre els quals Mónica García Prieto, Ricard García Vilanova, Javier Espinosa o Olga Rodríguez. “Les circumstàncies més adverses -ha escrit sobre Akram Mónica García Prieto- no el frenen a l’hora de fer la seva feina: buscar contactes, organitzar entrevistes i viatges i mimetitzar-se en l’ambient per poder comprendre els matisos més subtils del que està passant al seu voltant. La cautela no li impedeix participar en les missions més complicades: bombardejos aeris, combats o atemptats, trencar el setge de ciutats inaccessibles o contactar amb els extremistes més radicals”.

Bernardino Hernández i Yaarub Akram, un magnífic reconeixement, doncs, en memòria de “l’esperit” de Miguel Gil, dos periodistes que, també com en Miguel, s’han construït fora del periodisme oficial, i ho han fet amb el compromís personal que encara val la pena jugar-se la vida per explicar el món des dels ulls i el relat de les víctimes.