20/11/2016

La canya de pescar vots

4 min
Els algoritmes, el cervell de la màquina, són els nous controladors dels humans  i els creen un món que comença i s’acaba en les seves preferències.

Hi ha un document intern de Facebook del juliol passat (sobre el qual ha fet referència el diari Le Monde) on s’expliquen algunes de les claus que ens haurien d’ajudar a entendre una deriva que semblava incomprensible en l’anomenada era de la comunicació i el coneixement global: ¿som cada vegada més rucs, més gregaris, menys lliures? ¿Caminem definitivament com un ramat d’ovelles?

El document en qüestió explica com la selecció dels continguts -a Facebook i també a Google- es fa a partir d’un cervell informàtic que treballa amb algoritmes: “La nostra missió és oferir a cada persona el tipus d’històries i d’informacions que més desitja, a partir de les nostres indicacions”. És a dir, si la màquina, el Cervell Central de Facebook, detecta que vostè és, per exemple, un aficionat a la pesca perquè punxa una vegada i una altra informacions sobre pesca, cada vegada que entri a la xarxa la màquina reconduirà cap a la seva pàgina informacions de pesca.

Aquesta deferència del servidor universal es deu a la convicció que és “una bona cosa per a vostè” però, sobretot -com explica el citat document-“és bona per al nostre negoci”, ja que només si el client està content la publicitat, que és la mare dels ous, flueix abundantment... a un ritme de sis mil milions d’euros de beneficis per trimestre!

Aquest sistema d’informació a la carta servint-se de les matemàtiques i les màquines s’ha convertit avui en l’ànima, el cor, el cervell, de la majoria de la informació que circula pel món sobre qualsevol matèria; des de l’apicultura fins a la política. Fins i tot els diaris digitals adjudiquen als algoritmes la responsabilitat de valorar les informacions, tenint en compte els gustos -el consum- dels clients. Un diari progressista, davant d’una qüestió com pot ser, per exemple, l’avortament, es decidirà per pujar una notícia sobre la mortalitat de les dones que avorten clandestinament, mentre que un diari conservador preferirà pujar-ne una sobre la despesa pública destinada als avortaments de la Seguretat Social. Sempre al gust del consumidor.

La conseqüència lògica i més visible d’aquesta distribució de la informació a la carta és que, en comptes d’ampliar la visió de les persones informades, el que es fa és construir comunitats bombolla, cada vegada més aïllades i desinformades les unes de les altres. Cadascú a casa seva, i el fusell penjat darrere la porta. La màquina, el cervell algorítmic, té, a més, la capacitat de detectar la manera com amplies el teu cercle d’amistats. Cada vegada que, per exemple, fas un nou amic a Facebook, la màquina incorpora la personalitat de l’amic, els seus gustos i les seves opinions a la teva comunitat bombolla.

De manera que la idea segons la qual amplies amistats i obres nous horitzons acaba sent un miratge: els horitzons entre els quals vius no són el món, són el teu món. Un món que comença i s’acaba en les teves preferències, s’adoctrina a si mateix, s’aïlla, i ignora i menysté l’altre.

Apliquem-ho, per exemple, a les recents eleccions nord-americanes: l’ambient a Europa era que això que ha passat no podia passar, perquè aquesta era la percepció que hi havia dins de la bombolla pròpia, tots plegats ben envoltats d’amics i coneguts. El mateix ha passat amb el Brexit, el referèndum sobre la pau a Colòmbia i tantes altes sorpreses que, si hi hagués connexió entre les bombolles, entre les diferents realitats, probablement no sorprendrien ningú, perquè, de fet, són la realitat que no veiem o no volem veure.

A més del fracàs estrepitós per a la informació i el coneixement que això significa, les conseqüències per a l’exercici de la política són inquietants, perquè no pot haver-hi política sense la capacitat de posar-se en la pell de l’altre, d’aprendre a compartir, respectar, ser empàtics amb els diferents i trobar un llenguatge comú en la paraula. L’estigmatització dels musulmans després de l’11-S és l’exemple més pertorbador d’aquesta dificultat.

Així doncs, no ens hauria d’estranyar que els fets, la veritat comprovada, contrastada, tinguin cada vegada un espai més reduït i menystingut a la taula de la realitat. Els debats electorals entre Clinton i Trump han escenificat perfectament aquesta defunció de la veritat. Ja no cal argumentar amb xifres, considerar els fets. No: n’hi ha prou a confondre, mentir, deixar anar el rumor. I com més bèstia sigui tot plegat, millor. A l’elector ja no se l’ha de convèncer de res. Protegit com està dins de la bombolla, arraulit pel ramat, el que li sobren són conviccions, i el que ara reclama és sentir la presència del cap de colla, el múscul del líder aixecant l’espasa, assenyalant el camp de batalla.

Llegeixo que a Macedònia, durant la campanya nord-americana, ha actuat una web dedicada a crear notícies falses sobre Clinton que s’han propagat amb fluïdesa per la xarxa. Preocupats, a Google i Facebook han dit que milloraran els controls propis i deixaran d’oferir publicitat a les webs víriques que infecten el sistema. Caldrà veure com aniran totes aquestes correccions en mans dels algoritmes, els nous controladors dels humans.

stats