Carrillo enllaunat

La mort de Santiago Carrillo m'ha sorprès a la tornada d'un viatge familiar a Suïssa i, enmig de la nebulosa de la memòria, m'he vist transportat a la primavera de l'any 1974, quan el dirigent del Partit Comunista, acompanyat de la Passionària, va fer un míting multitudinari al pavelló esportiu Les Vernets, a la ciutat de Ginebra. Feia només unes setmanes que a Portugal s'havia produït la Revolució dels Clavells. A Grècia, la Dictadura dels Coronels tenia els dies comptats. A Espanya, l'almirall Carrero Blanco havia volat pels aires el desembre del 1973 i tot feia pensar que el règim s'esvaïa, malgrat que Franco trigaria més d'un any a morir i la dictadura s'allargaria fins a les eleccions del 15 de juny del 1977.

Vaig arribar a Ginebra amb un vell Citroën Dyane-6 acompanyant un grup d'entusiastes militants del PSUC del Guinardó, entre els quals un capellà del barri i un matrimoni cominista -és a dir, seguidors d'Alfonso Carlos Comín-, que portaven penjada al coll una medalla de la Mare de Déu de Montserrat i a la maleta havien embolicat amb la bandera catalana una bandera vermella, ben amagades totes dues entre la roba per si ens escorcollaven a la frontera.

Enmig de discretes mesures de seguretat i la mirada de sorpresa dels suïssos, la ciutat de Ginebra es va omplir aquell dia de milers d'espanyols vinguts de tots els cantons de Suïssa i de França, la majoria treballadors immigrants o exiliats republicans que van ser prudentment dirigits fins al pavelló esportiu on s'havia de celebrar el míting. Els suïssos estaven espantats per aquella arribada massiva de treballadors convocats pel Partit Comunista en un país on els espanyols estaven obligats a passar més aviat desapercebuts, a treballar discretament sense cridar l'atenció, a no aixecar la veu, a cobrar i enviar els diners a casa, a resar perquè se'ls renovés el contracte, però que ara es mostraven exultants, cantaven cançons populars o cançons revolucionàries de la Guerra Civil, tronaven La Internacional , desfilaven sota la bandera republicana i les banderes vermelles, basques, andaluses, catalanes tot cridant consignes contra la dictadura franquista. Espantats, dèiem, per aquella demostració de força i la cridòria d'aquella gent normalment invisible, silenciada i silenciosa, els suïssos van estar a punt de prohibir el míting, però finalment van decidir que se celebrés a condició que no parlessin ni Carrillo ni la Passionària i que fossin els comunistes suïssos -una espècie estranyíssima en aquell país- els únics autoritzats a fer els discursos.

Discursos gravats

Els organitzadors -els suïssos acostumen a ser disciplinats, fins i tot si són revolucionaris- van acceptar les condicions imposades, però se'ls va ocórrer que podien gravar les veus de Carrillo i de la Passionària de manera que, encara que no parlessin durant el míting, els discursos se sentirien enllaunats a través de la megafonia. Podem imaginar l'escena: Carrillo i la Passionària asseguts amb la boca tancada davant de més de trenta mil persones que seguien les seves paraules prèviament gravades, mentre els comunistes suïssos s'esforçaven a modular el volum i les pauses dels discursos als crits i a les interrupcions entusiastes de la multitud. Recordo que abans de començar els parlaments, mentre s'esperaven uns autocars de treballadors que venien de França, la Passionària, nerviosa, es va aixecar i va dir que se li havia prohibit parlar però que ningú li havia prohibit cantar, de manera que va agafar el micròfon i va entonar una cançó de la seva joventut -sobre el proletariat, la bandera vermella i la causa de la humanitat-. Carrillo tampoc va ser capaç de seguir assegut en silenci fins al final i, interrompent el seu propi discurs gravat, va agafar el micròfon per cridar: " ¡Nadie puede ahogar la voz del Partido Comunista de España! ¡Nos vemos en Madrid! "

D'aquell míting de Ginebra el que m'ha quedat gravat com un record emocionant no va ser, però, la presència elèctrica de Carrillo o de la Passionària -uns oradors extraordinaris-, sinó la vivència de com els treballadors espanyols, els exiliats i aquella enorme massa emigrant anònima es feien visibles i omplien per un dia l'escenari d'una ciutat on vivien discretament a l'ombra. I aquella escena de la joventut em va transportar a una altra imatge de la infància de quan, també per motius familiars, viatjava a Suïssa amb el tren dels emigrants, un tren atapeït, amb més gent dreta que asseguda, on la bóta de vi corria de mà en mà -"Niño, bebe "-, s'obrien les carmanyoles -" Niño, come "- i es cantaven cançons plenes d'enyorança.

Aquell viatge i aquella alegria barrejada en plors s'acabaven de cop a l'andana de l'estació de Ginebra, quan els emigrants eren separats en una cua especial assenyalada amb el cartell "Espagnols ". Abans d'entrar al país, la policia suïssa escorcollava les maletes, comprovava papers i permisos i els obligava a deixar en una gran pila els pernils i els embotits que tots portaven a sobre. Era com si abans d'anar cap a la fàbrica et fessin despullar dels darrers signes d'identitat. Tot això passava abans de la Transició, quan els vianants de la història, " los peatones ", com deia Vázquez Montalbán, somiaven transformar el país, temps abans de l'aparició d'aquesta nova classe social individualitzada, silenciada i silenciosa, la dels aturats, que camina ara per la per la vorera d'una nova època i avança desorientada, sense banderes ni cançons.