LA INICIATIVA DE LA CIUTAT de Barcelona, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, de crear una xarxa de ciutats refugi s’ha estès ràpidament a altres ciutats, amb un entusiasme que feia temps que no coneixíem.

Ja era hora. Per fi una idea raonable sobre una tragèdia humana que afecta milions de persones. Una tragèdia que fins ara s’ha volgut presentar d’una manera completament tergiversada, com si els que realment necessiten ajuda i un lloc segur per viure fossin, en realitat, una de les causes principals de tots els nostres problemes als països rics. És a dir, com si el problema el tinguéssim nosaltres i no ells, cosa que no només ens evita ajudar-los sinó que també ens autoritza a perseguir-los.

En una deformació perversa dominada pel llenguatge policial que tant agrada als ministres de l’Interior, l’argument sobre la “nostra seguretat” s’ha imposat amb cada vegada més força -i una gran tirada electoral- com l’explicació principal més convincent dels compromisos que no volem agafar davant un assumpte polític de dimensions globals -les guerres a l’Orient i a l’Àfrica-, en què tenim molta més responsabilitat de la que voldríem reconèixer i, sobretot, conèixer.

Ha fet falta la visió insuportable i continuada de la realitat, durant mesos i mesos, perquè finalment allò de què no es vol parlar hagi de ser i sigui discutit.

Quan els vius arriben caminant sobre la massa dels morts, com dibuixava fa uns dies El Roto amb una lucidesa que es troba a faltar en l’argumentari polític, es fa insuportable i deixa de ser creïble el debat al voltant de la nostra seguretat.

I el mateix passa amb la crònica criminal sobre màfies, tràfics, papers, targetes sanitàries i altres excuses. Per molt que es vulgui conduir la vista de la ciutadania europea cap al dit que assenyala la Lluna, la vista se’n va avui inexorablement en direcció a la Lluna. I ho fa completament astorada: perquè la Lluna són els nens morts a la barca en una platja turca, són les bodegues dels vaixells plenes de cadàvers, les famílies senceres travessant els Balcans davant de les càmeres de televisió de tot el món, les guerres, els interessos que fan que no les comencem i no les vulguem aturar... Ja no hi ha prou ministres de l’Interior per seguir emmascarant un debat polític que s’ha de tenir al Parlament i que ens hauria de comprometre a tots els europeus. Obligar-nos, de fet, a parlar del món d’avui tal com és. I veure què s’ha de fer per millorar-lo.

Aquesta iniciativa de les ciutats té, d’altra banda, la virtut de situar-se en la millor posició possible, de manera que es pugui capgirar la raó d’estat en favor de la raó del sentit comú i la voluntat popular: a l’estat se li ha d’exigir que estigui al servei de la ciutadania, que ofereixi els recursos necessaris perquè aquesta voluntat natural d’ajudar es converteixi en la possibilitat de fer-ho. Tot el contrari de les lleis cada vegada més restrictives que fins i tot penalitzen la solidaritat i regategen recursos.

Donat que ha sigut la ciutat de Barcelona la que ha llançat la iniciativa de les ciutats refugi -observem de passada la força que pot tenir la ciutadania davant la debilitat dels estats, una bona causa mobilitzadora davant de la indignació sense programa- val la pena recordar aquell moment gloriós dels Jocs Olímpics del 1992, quan el voluntariat, la participació ciutadana, l’energia col·lectiva compartida, van saber convertir la ciutat en un espai de convivència i un laboratori d’idees, cosa que es va fer sense girar l’esquena a la guerra que en aquells moments hi havia als Balcans.

En ple assetjament a la ciutat de Sarajevo, tot el món va poder veure desfilar a l’Estadi de Montjuïc la bandera de Bòsnia -ho feia per primera vegada-, i a l’espectacle de La Fura dels Baus s’hi va incloure un personatge, ensangonat, per tal de cridar l’atenció sobre aquesta guerra. També un dels convidats principals, situat al costat de les autoritats, era l’alcalde de Sarajevo.

Després, es crearia el Districte 11, dedicat a la solidaritat amb Sarajevo, on es va obrir una ambaixada, i ens vam comprometre en la reconstrucció d’una ciutat que avui reconeix Barcelona com a ciutat germana. De fet, encara molts dels seus habitants parlen català i castellà, després que aquí tot el país s’organitzés per acollir centenars de refugiats.

Si llavors Barcelona hagués girat l’esquena a Sarajevo, els Jocs haurien sigut indignes. La solidaritat amb aquella guerra els va fer grans. Com sempre, la ciutadania va tenir la capacitat i la voluntat d’obrir els espais humanistes que l’alta política era incapaç d’atendre, en aquella guerra com a les guerres actuals.

Sortosament, si hi ha l’Europa que manipula i se serveix de refugiats, desvalguts, migrants, pobres o estrangers, com a principal argumentari per a programes xovinistes i feixistes, i per a negocis bruts, també existeix una Europa capaç d’oposar-s’hi i comprometre’s amb el món, fidel a les idees humanistes. Les úniques idees mitjanament raonables quan caminem abocats un cop més a la barbàrie.