Descoberta in fraganti menjant una empanada
M entre els grans escàndols ens distreuen i ens exciten, la petita història, el patiment i la vida de les persones ordinàries passen desapercebudes, si de cas una petita nota a peu de pàgina, com si la societat de l’espectacle hagués renunciat a la defensa dels seus membres més febles, més vulnerables, quan són precisament ells la veritable història de les nostres distorsions com a societat. Les seves víctimes més destacables. La primera línia dels conflictes col·lectius de la vida i de la política.
El món laboral és avui un d’aquests grans escenaris de l’oblit i una de les vergonyes més escandaloses de la nostra societat.
Heus aquí la història d’una senyora de Còrdova, d’una quarantena d’anys, mare de família, empleada del bar de l’hipermercat d’una gran cadena multinacional, que va ser acomiadada per menjar-se una empanada en hores de treball.
El “delicte” que justifica l’acomiadament el va filmar una càmera oculta, després que la direcció de l’hipermercat encarregués a una empresa de seguretat privada el seguiment de la treballadora a qui volien acomiadar.
Val la pena reproduir el que van descobrir els segurates després de tres dies de videovigilància, tal com està escrit a la carta d’acomiadament que se li va enviar a la treballadora:“El dia 15 de novembre del 2017 -tradueixo del castellà-, sent aproximadament les 11.25 hores, mentre estava prestant servei a l’ snack bar, vostè va procedir a agafar una empanada del taulell i a dipositar-la seguidament a la mateixa taula del taulell. Posteriorment, durant aproximadament els següents 12 minuts, i mentre estava atenent els clients, vostè va procedir a consumir a poc a poc la dita empanada (el preu de la qual no havia abonat en cap moment) introduint-se els dits a la boca en diverses ocasions, i va continuar manipulant aliments sense rentar-se les mans en cap moment, tal com és exigible”.
Aquesta “prova del delicte”, que es va aconseguir d’una manera il·legal -la normativa europea no només no permet la videovigilància secreta, sinó que tampoc permet que no s’informi el treballador que se l’està filmant- és l’únic fet que l’empresa té com a “prova” en contra de la treballadora per argumentar l’acomiadament.
Un cop les càmeres van haver documentat la ingesta de l’empanada, val la pena ressenyar les conclusions que figuren a la carta d’acomiadament: “Finalment aquests fets evidencien, en si mateixos, una clara transgressió dels deures bàsics de bona fe i mútua confiança que han de presidir tota relació laboral [...] vostè ha posat en perill la salut dels clients [...] vostè ha infringit l’article 55, apartat 2, on es diu -no s’especifica de quina llei es tracta- que el frau, acceptació de recompenses o favors de qualsevol altra mena [...] i el furt o robatori tant a l’empresa com als companys de treball [...] amb independència del fet que tingui o no valor de mercat [...] la falta ha de ser qualificada en el seu màxim grau, per la qual cosa procedim en conseqüència al seu acomiadament”.
Bona fe mútua! Acceptació de recompenses! De favors! Furt a l’empresa i als companys! Quin gran escàndol, doncs, en un país que disposa d’una classe dirigent i d’uns empresaris tan abnegats, honestos i solidaris, fins al punt que, inclús, s’ocupen de la dignitat i de l’honor “dels companys” de la menjadora d’empanades en hores de treball. Una empanada sencera. Mastegada durant dotze minuts. Sentint, potser, un gaudi intolerable que demostraria premeditació i traïdoria.
¿I si se la va menjar perquè tenia gana? Ens trobaríem aleshores davant d’un fet molt més complex i perillós que, ben documentat -valdria la pena que una d’aquestes associacions que pixen aigua beneita tan en voga ho anessin a denunciar a la fiscalia-, ens podria oferir indicis d’activitat política destinada a subvertir el sistema establert, ja que la gana s’encomana.
Diu Chomsky -i perdonin la insistència: ja el vaig citar fa unes setmanes perquè considero una lectura imprescindible el seu últim llibre sobre el Somni Americà- que quan els polítics parlen de “crear llocs de treball” ho fan per no dir la paraula impronunciable, beneficis, que ens obligaria a parlar de com es reparteix la riquesa i quines són les necessitats importants d’una societat.
L’empresa que volia acomiadar la treballadora de l’empanada forma part d’aquestes cadenes que deslocalitzen les compres i els beneficis, amb una activitat orientada a maximitzar els guanys dels accionistes i els salaris dels seus directors generals mentre el benestar de la majoria de les persones amenaça d’estar en caiguda lliure i el treball és una mena de beneficència que va camí de convertir-se en una nova esclavitud.
Sortosament, la jutge de Còrdova a qui li ha tocat decidir sobre aquest acomiadament ha resolt a favor de la treballadora, i l’empresa l’haurà de readmetre o indemnitzar-la, que és el que probablement farà, ja que les noves lleis laborals fan que desfer-se d’un treballador sigui avui un inconvenient menys important del que significaria per a un alt executiu desfer-se d’un xiclet a la sola de la sabata mentre travessa el passadís d’una universitat, camí del despatx del director del màster en direcció d’empreses.
