A LES DEU DEL MATÍ, a les escoles públiques de Dakar és l’hora d’esmorzar, la primera pausa del dia. Les portes s’obren i centenars de nens i nenes s’aboquen al carrer envaint l’espai públic enmig d’un gran enrenou de crits, rialles, curses i polseguera. Aquells que no s’han portat l’esmorzar de casa s’afanyen a fer cua i s’amunteguen davant de les petites parades, les “cantines escolars”, que les mamás han instal·lat a les voreres. O, com passa als barris humils, pobres, aixecades directament sobre la sorra. Una sorra tan fina que quan la trepitges sembla que caminis per la platja.

L’escena és d’una gran bellesa i si t’entretens a mirar què compren a les mamás, tot plegat té aparença festiva: alguns nens demanen un caramel, d’altres petites barretes de pa amb margarina, bunyols ensucrats. Però si els preguntes a tots si ja han esmorzat abans de sortir de casa, la resposta és desconcertant, colpidora: la majoria estan en dejú i aquestes menges, que només serveixen per enganyar l’estómac, són el seu primer àpat del dia.

Un de cada dos nens de Dakar pateix carència nutricional. La majoria, si tenen sort, només podran fer dos àpats al dia. I els productes que trobaran al plat, en quantitats escasses, són tots de poca o nul·la qualitat, i la majoria han estat importats.

Aparentment, al Senegal les coses han millorat. El visitant que no hi ha posat els peus els últims anys -el meu cas- es pot sorprendre fàcilment pels nous hotels luxosos inaugurats per tota la cornisa; les noves construccions horitzontals que envaeixen l’espai urbà robat a les petites construccions, als camps, als horts; els enormes supermercats que ofereixen tota mena de productes. Però si grates una mica, si t’endinses al fons de la vida dels barris i parles amb la gent, aviat descobreixes que aquesta aparent millora va només en una direcció. I que si, certament, la ciutat ofereix avui un benestar material que abans era força limitat, només un grup social -entre els quals els expatriats- hi té accés, mentre que la majoria de la societat viu empantanada en una pobresa crònica que només fa que empitjorar. “Si ets pobre, seràs pobre fins al teu últim fill”, sentència l’àvia d’una família del Grand Dakar, l’àrea metropolitana de la capital.

La societat de les dues velocitats que avui està destruint la cohesió social als nostres països i amenaça el sistema democràtic, aquesta divisió que acumula la riquesa en una minoria situada al cim de la piràmide i condemna a la pobresa, a la falta de feia, una immensa massa social, és als països africans encara més agressiva. L’alimentació ofereix el reflex més evident d’aquesta separació creixent entre una minoria que pot decidir com menjar, què menjar, la qualitat, el gust i la conveniència per a la seva salut d’allò que compra, i una immensa massa que sobreviu amb penes i treballs, amb una alimentació escassa i insuficient i un pressupost familiar que converteix aquesta despesa en la principal de la família, per sobre de l’educació (ja em diran quina atenció tindrà a l’escola un nen amb l’estómac buit), l’habitatge o el transport.

Fa uns anys, hi va haver una gran sensibilització amb la idea justa i entusiasmadora de la sobirania alimentària, segons la qual es volien promoure productes propis i una alimentació adaptada a la cultura local, per aconseguir millorar l’accés a una dieta adequada i accessible, especialment als països pobres. Era un debat que incloïa interrogants sobre un comerç global dels aliments, en què les grans multinacionals s’estaven apoderant de tots els mercats, imposant els seus productes i destruint les economies locals. Els defensors d’aquest sistema argumentaven que amb el comerç baixaven els preus, de manera que hi havia més bon accés als aliments. Però avui, quan tant es parla del creixement global de l’Àfrica, els resultats són decebedors: només hi ha benefici per a les grans multinacionals i les cadenes de supermercats, s’han destruït les economies de supervivència locals, els llocs de treball, el petit comerç, i les poblacions, empobrides, dependents, estan condemnades a comprar porqueries importades a baix preu: llet en pols de la Nestlé, soja transgènica de Sud-amèrica -on s’ha expulsat els indígenes del seus cultius per poder produir a gran escala-, arròs asiàtic...

Un d’aquests nens que compren cada dia “l’esmorzar” al carrer té un pressupost mitjà de 100 francs CFA (60 cèntims d’euro); una família normal de deu membres, un pressupost d’1,30 euros diaris per menjar; el salari d’una minyona que té la sort de treballar en una família expatriada varia al voltant dels 60.000 (uns 92 euros). A la família que citava, es guanyen dos salaris per a 15 persones... Només cal fer els números. En canvi, si vas al supermercat de les multinacionals una ampolla d’oli costa 4.500 francs CFA. És el mateix que passa a casa nostra, però de manera bèstia: les desigualtats augmenten a una velocitat increïble, i no hi ha senyals que es vulguin corregir, més aviat el contrari. Sempre en nom de la llibertat de comerç, com a l’època colonial.