17/05/2015

Blocs electorals, una llauna de banalitats perfectament minutada

4 min
BLOCS ELECTORALS,  UNA LLAUNA DE BANALITATS PERFECTAMENT MINUTADA

LA TENDÈNCIA DELS PARTITS POLÍTICS A PREFERIR EL CONTROL AL DEBAT, el discurset a l’argument, la menjada de coco a la paraula enraonada, la propaganda a la informació és una de les digressions suïcides més xocants i enutjoses de la nostra democràcia. També és un insult a la ciutadania, com si tots plegats fóssim una colla de talossos i el nostre vot es pogués aconseguir amb els mateixos criteris amb què es col·loca al mercat un detergent de roba o un xampú contra la caspa.

Amb l’actual campanya per a les eleccions municipals en un any en què hi pot haver fins a cinc cites electorals, tornen els anodins blocs electorals dins dels espais informatius dels mitjans de comunicació. I per imposició de la Junta Electoral i l’acord dels partits polítics que la pressionen, els periodistes s’han de doblegar una vegada més a una informació en què el criteri principal és el cronòmetre i l’ordre que es dedica a cada partit, encara que sigui per dir-nos més o menys el següent: “Senyores i senyors, tot això de què els acabem de parlar és un gran artifici. Pura manipulació. Sàpiguen, soferts espectadors, que si esperaven aprofitar les eleccions per informar-se, valorar arguments, conèixer, potser, els candidats i el que s’amaga darrere de les aparences, il·lusionar-se i trempar amb el debat públic, la campanya electoral que els estem oferint, a més a més de ser avorridíssima -una veritable llauna-, ha sigut empaquetada i minutada sense tenir en compte els criteris informatius i professionals més elementals”.

Hi ha cadenes, com és el cas de TV3, que almenys tenen la gosadia de prevenir l’espectador i t’expliquen que tot el que acabes de veure i sentir sobre la campanya electoral és una imposició, de manera que les “informacions” no van signades pels periodistes. Altres cadenes, com TVE, tenen la plantilla professional tan collada i atemorida que ni tan sols s’atreveixen a obrir la boca i la cicuta mediàtica te l’has d’empassar com si fos un cafè amb llet, very relaxing. Sigui com sigui, però, el cas és que, justament quan s’acosten les eleccions i les campanyes electorals haurien de servir per donar a la política el protagonisme que mereix un sistema de representació on el vot del ciutadà hauria de determinar els assumptes públics, precisament aleshores, el debat polític és reduït a una molèstia, un parèntesi amb aparença d’informació empaquetat amb l’etiqueta de “perill, si t’ho creus és perquè ets un soca”.

Amb molt bon criteri i amb la total indiferència dels poders polítics i judicials, el Col·legi de Periodistes de Catalunya fa anys, gairebé una dècada, que lluita per alliberar-se d’aquesta llosa antidemocràtica i, després de fracassar als tribunals espanyols, que prefereixen seguir les directrius consensuades pels partits polítics, ha decidit portar el tema dels blocs electorals al Tribunal d’Estrasburg. Pel que fa a la propaganda electoral, no seria un problema deixar que els anuncis dels partits en els espais publicitaris obligatoris es dediquessin a tocar el violí. La publicitat no enganya ningú: és exactament el que sembla. El que no encaixa amb la llibertat d’informar i la independència del periodisme és que la Junta Electoral obligui que els espais informatius segueixin els mateixos criteris que s’apliquen amb la propaganda.

Segons aquesta manera d’entendre la informació política, els partits no tenen cap necessitat de passar comptes, ni de dir res interessant. Només cal sortir una estona a fer-se veure i calcular bé la frase que diràs en el moment en què t’està filmant una càmera de televisió. Si es dóna el cas, per exemple, que un candidat d’un partit majoritari ajuda a cuinar una paella d’arròs mirant de seduir els menjadors d’arròs durant la campanya -cosa que a la majoria dels mortals ens és força indiferent-, només pel fet de ser del partit majoritari, tindrà una informació més extensa i prioritària que, posem per cas, la cobertura que es donarà a un candidat d’un partit petit que s’abraona sobre un gos durant un míting i li clava una queixalada, fet notabilíssim que en tots els manuals de periodisme es dóna com a exemple de notícia de portada, però que la Junta Electoral és incapaç de valorar.

Aquesta nova manera comptable d’entendre les coses que interessen de la política segons els vots que tinguin els partits ha fomentat també un periodisme electoral cada vegada més mesell, que, probablement, té a les seves arrels l’agraïment i la servitud que molts periodistes han de demostrar al poder que els ha atorgat càrrec i cadira. Sense oblidar, esclar, el pànic que hi ha dins de la professió a pensar per un mateix, un fet que cada vegada es demostra més incompatible amb la continuïtat laboral. No deixa de ser un tema de reflexió constatar que els partits polítics parlin de regenerar la política al mateix temps que es barallen per convertir-la en un avorriment immenjable. Una llauna d’anècdotes, banalitats i frases buides. Això sí, perfectament minutades.

stats