Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Europa, un Nobel al passat

Història El premi Nobel de la pau a Europa s'entén com un premi al passat. L'Europa dels drets humans, la llibertat, la justícia, la separació de poders, que avui trontolla sota el pes excessiu d'uns poders econòmics disposats a sacrificar el benestar dels seus ciutadans en benefici d'uns quants

De tant en tant m'arriben novetats des d'Albània. Aquest divendres, amb la notícia que Europa, la Unió Europea, ha estat guardonada amb el premi Nobel de la pau, vaig rebre una carta de M. en què m'explicava que ja han posat finestres al pis i l'han acabat de pintar, però que han perdut la batalla "legal" amb l'home que, fa dos anys, va començar a construir un edifici de quatre plantes justament davant del seu menjador.

Es veu que l'home es va enamorar del solar on M. i els seus veïns aparcaven els cotxes i un dia, amb el Kalàixnikov penjat a l'espatlla, va tancar el solar amb un filat, es va dirigir a l'Ajuntament per embetumar convenientment els funcionaris que li havien de donar el permís d'obres i, com si aquell terreny fos de la seva propietat, va començar les obres. Ni M. ni ningú del barri van tenir aleshores el valor d'aturar-lo i avui, quan obren la finestra de casa, s'han de resignar a saludar amablement el nouvingut: no resulta fàcil negociar amb algú que t'apunta amb un Kalàixnikov al pit i projecta la seva ombra al menjador de casa, allà on abans hi entrava el sol.

M. també em dóna notícies d'Abbu Bakker Elassim, l'uigur expresoner de Guantánamo que els nord-americans van vendre, literalment, al govern albanès, després d'haver-lo torturat salvatgement i descobrir que no era cap soldat de la guerra santa sinó un simple comerciant xinès, del Xinjiang, a qui la guerra va sorprendre a l'Afganistan. L'Abbu, del qual ja hem parlat alguna vegada en aquestes pàgines, treballa en una pizzeria de Tirana i no té cap possibilitat de tornar al seu país sense ser empresonat pel govern de Pequín -que amb tota seguretat el tornarà a torturar-, de manera que, després de deu anys sense poder veure la dona i els tres fills -dos dels quals, bessons, ni tan els sols coneix-, ha decidit casar-se amb una albanesa. Algú del govern albanès va fer un bon negoci amb la venda d'Abbu, que no ha vist mai ni un cèntim. I els nord-americans, després de pagar -sembla que no hi ha responsabilitat ni moral ni jurídica més allà dels diners- se n'han rentat les mans enviant-lo a Europa perquè se'n fessin càrrec els albanesos.

M. és de Gjirokaster, la bellíssima "ciutat de pedra" narrada per Ismail Kadaré -que s'ha tornat a quedar sense el premi Nobel de literatura-. Explica que a prop del seu poble continuen en plena forma les plantacions de marihuana extensives. Es tracta d'un dels negocis més lucratius d'una Albània que ja es va avançar, amb la crisi de la piràmide, al joc financer piramidal que avui arrossega Europa cap a una catàstrofe econòmica, especialment aquells països que viuen a la base de la piràmide o de la bombolla i estan obligats a tapar els forats de la fuga de diners, sacrificant els llocs de treball i l'estat social del benestar per capitalitzar els mateixos que han robat, tot confiant que els lladres s'hagin tornat bones persones i que el llum que veuen al final del túnel no siguin les calderes de Pere Botero.

Comenta M. que, quan perds el control polític de l'economia, quan l'economia deixa de tenir, també, una funció pública, ve la barbàrie. També en aquest aspecte, ells van per davant d'Europa. Posa un exemple sobre la privatització dels béns públics i la seva alta rendibilitat; un exemple que, tot i ser exageradament albanès -també va ser una mica més matussera la piràmide albanesa en relació a la de Lehman Brothers-, paga la pena: fa unes setmanes hi va haver uns incendis a prop de les plantacions de marihuana. Els bombers locals, abans d'anar a apagar el foc, van acabar primer de regar les plantacions de marihuana amb els camions cisterna, una feina que els permet guanyar un sobresou raonable i mantenir, d'aquesta manera, la seva doble funció pública-privada, sempre al servei de millorar l'economia del país i conservar en bon estat el parc de bombers.

La nova política a Kosovo

M. també m'envia notícies dels "germans" kosovars, i celebra que, després d'accedir a la "plena sobirania" el 10 de setembre, discuteixin ara l'entrada a la Unió Europea. Alerta, però, sobre com el món occidental, després d'haver fet a Kosovo la política per altres mitjans -és a dir, la guerra-, retorna ara a la política de l'economia, i es deixa pel camí la política de la sobirania, la llibertat, la justícia i la democràcia. Així, fa una pudor estranya el fet que l'antiga secretària d'Estat Madeleine Albright estigui a punt de quedar-se l'empresa de telecomunicacions PTK -la més rendible del país- per al seu grup Albright Capital Management, mentre que l'antic comandant de l'OTAN Wesley Clark, que va fer la guerra als Balcans, tingui previst, també amb una empresa de la seva propietat, explotar les riqueses minerals -el lignit- del subsòl kosovar amb una nova tecnologia considerada molt perjudicial per al medi ambient. Tot això i una mica més, diu M., en un Kosovo completament empobrit, amb un atur del 40%, que vol ser europeu però que de moment ha estat incapaç de construir-se com un país democràtic, sense màfies d'exguerrillers que controlin les institucions.

Guardó a una altra Europa

El premi Nobel de la pau a la Unió Europea, però, no parla d'aquesta Europa a la deriva, ni de Grècia o d'Espanya, parla de l'Europa dels drets humans, la de la democràcia, la que va saber transformar "un continent en guerra en un continent en pau", la de l'estat de dret, la separació de poders, el principi d'igualtat.

Potser es tracta d'un premi a la història. A veure si el passat il·lumina el futur i mirant enrere ens inspirem per trobar idees que ens treguin del malson del present.

Visibilitzant l'assetjament sexual