CARRETERES SECUNDÀRIES

Guerra (també espanyola) a Mali

E ncara que pràcticament no se’n parli en el debat polític espanyol i en la premsa se’n parli d’una manera anecdòtica, Espanya dirigeix des de fa un mes el comandament de les tropes que la Unió Europea té desplegades a Mali. Tècnicament, doncs, estem en guerra.

Durant els propers 10 mesos, el general Enrique Millán Martínez dirigirà un exèrcit de 580 soldats de 27 països desplegats al país africà, dels quals 292 són espanyols. L’operatiu de la UE té com a missió l’entrenament de l’exèrcit de Mali i no participa directament en combats, si bé es dedicarà a l’entrenament dels soldats malians desplegats en les casernes situades en zona de guerra.

Ja fa cinc anys que els exèrcits de l’anomenada “comunitat internacional” estan assentats a Mali. Hi van arribar després de la caiguda de Gaddafi, a Líbia, per frenar l’extensió de la revolta dels rebels tuaregs i les seves aliances amb els jihadistes instal·lats a la regió saheliana. En principi, l’objectiu militar -encapçalat pels francesos- era restituir l’espai polític, salvar la democràcia maliana, ajudar els líders de les diferents comunitats locals a dialogar i donar un cop de mà a una economia d’una gran fragilitat, castigada pel canvi climàtic i pels tràfics il·legals.

La realitat, però, és que, cinc anys després, tota l’energia d’aquest operatiu “de salvament” es concentra en la militarització de la regió, des de Níger a Nigèria, passant per Mali, l’est de Mauritània i la frontera amb el Txad, però del diàleg i de la reconstrucció política se’n parla cada vegada menys, i si se’n parla es fa sense cap convicció.

Contràriament a l’impàs que viu, doncs, la voluntat política -manca de voluntat a la qual s’ha d’afegir l’escassetat d’idees-, la màquina militar s’infla cada vegada més. A la missió europea (EUTM) s’hi ha de sumar la de les Nacions Unides (Minusma), les forces del “G-5 Sahel” i l’operació francesa Barkhane, de caràcter ofensiu.

A Espanya, un dels arguments per augmentar en els propers anys les despeses militars en un 73% -després d’un debat parlamentari que ha passat sense pena ni glòria-és, precisament, la necessitat de participar en les missions internacionals. Però les paraules més profundes que ha dit la ministra Cospedal sobre una d’aquestes missions, la de Mali, es resumeixen en dues frases: “Hem d’evitar una degradació irreversible de la situació que sens dubte tindria incalculables conseqüències” per a la regió i per a Europa, ja que “si cau Mali, cau el Sahel sencer”. Què en sap la ministra de Mali i del “Sahel sencer”? ¿De la seva composició social? ¿Dels poders tribals, les ètnies, la seva història? Què en sap la ministra, què en saben els senyors i senyores diputades i què en sabem els ciutadans per decidir o no la conveniència de participar en aquesta guerra?

Si ens fixem en el petit debat que hi va haver durant la compareixença de la ministra a la comissió de defensa del Congrés de Diputats, veiem que aquesta guerra l’han decidit els nostres aliats, però que no en sabem pràcticament res de res, més enllà de l’anomenada guerra global contra el terrorisme i la militarització de la frontera del nord d’Àfrica, destinada a frenar les migracions.

No seria desitjable que si ens impliquem en guerres globals ens donéssim també l’oportunitat de fer un debat polític sobre el sentit d’aquestes guerres i ens preocupéssim per tenir un coneixement ampli sobre els escenaris on es va a lluitar? ¿Quina sobirania i quina maduresa és la nostra quan ens oferim com a soldats d’un camp de batalla del qual ens desinteressem completament, i l’argument més sòlid per participar-hi són els compromisos adquirits amb els nostres aliats a Europa i els EUA? ¿Adquirits com a vassalls, com uns simples empleats, sense cap possibilitat -ni tan sols cap voluntat- de discutir-ho al Parlament?

L’any 2007 encara vaig poder fer un viatge molt agradable a Mali. Recordo que en arribar a la frontera no portava visat, i com que la màquina de l’aeroport no funcionava, el policia del control em va dir que ja me’l trauria en sortir del país. Durant una setmana vaig assistir a un congrés sobre la sobirania alimentària. Es discutia sobre com els països pobres es podien defensar de les multinacionals que els destrossen l’economia local, els expulsen de les terres, els condemnen a la pobresa. Hi havia gent de tot el món. Camperols del Brasil, de Moçambic, d’Austràlia. Es va parlar de com s’hauria de fer perquè les persones fossin l’objecte de dret sobre el qual construir la política.

Avui, aquell escenari de debat i d’entusiasme s’ha convertit en una zona de guerra -ni pensar-ho d’anar pel país sense el visat!- i les armes són el llenguatge que s’imposa arreu com l’únic argument de la globalització, una globalització sense política que ens prepara per a la guerra permanent. Aquesta guerra que ja és una guerra dels rics en contra dels pobres, una guerra pels recursos; la nostra indústria, la nostra economia, el nostre silenci.