CARRETERES SECUNDÀRIES

Hey, you

"En aquesta nova edició de la guerra de sempre, freda o calenta -la que va descobrir als 74 anys Roger Waters-, els russos ja no condueixen les clàssiques carrosseries soviètiques, sinó que es mouen amb luxosos 4x4 de la casa Ford"

E l repartiment del món per part de les grans potències sense possibilitat que els petits els hi aixequin la veu viu una nova època de bonança, després d’adaptar-se a la modernitat del capitalisme pur i dur, sense contemplacions, dels interessos privats, maquillats i obscurs, que mouen la política.

Alliberats de la ideologia que semblava alimentar la Guerra Freda -el debat sobre la llibertat i els drets humans-, tornen els imperis colonials per imposar un nou repartiment del món segons la força coercitiva que cadascun d’ells és capaç de demostrar en el nou escenari global, que és un escenari de repartiment dels recursos i de les riqueses: Amèrica primer ja és la consigna que tots ells comparteixen. Rússia primer, França primer, la Xina primer... Per a cadascú la seva porció del pastís, segons la mala llet i la força que tinguin a l’hora d’abraonar-se sobre la taula.

Fa unes setmanes va passar per Barcelona l’antic líder dels Pink Floyd, Roger Waters. No va dir gaires coses però en va dir una a TV3 que valia la pena escoltar: “Tinc 75 anys i just ara em començo a adonar dels efectes del colonialisme i l’imperialisme”.

Al cap d’uns dies, els Estats Units, amb el suport de França i el Regne Unit, bombardejaven objectius seleccionats a Síria i, si bé tots ells ho vesteixen com un assumpte de moralitat -aquestes famoses “línies vermelles” de la nova política que serveixen per no dir mai el nom de la cosa, de manera que inclou tot el que convingui-, aviat es va veure que era una xarlotada, un cop de puny sobre la taula i uns quants copets innocents a l’esquena als russos. De manera que, passades les rebequeries respectives, aviat van abaixar el to els uns i els altres per posar-se d’acord en l’essencial, que no són precisament els sirians, sinó els interessos propis.

Aquest “imperialisme i colonialisme” que 74 anys després ha descobert Roger Waters i que d’una manera tan brutal s’està manifestant a la guerra siriana passa, en canvi, desapercebut en molts altres indrets oblidats del planeta, on els assumptes dels grans, amb el patiment dels petits, es continuen dirimint seguint un patró similar, malgrat el nostre desinterès.

Un d’aquests escenaris és la República Centreafricana (RCA).

El pastís centreafricà es diu mines d’or, urani i diamants.

El nou comensal que encara no s’havia assegut a la taula, Rússia.

La seva manera d’arribar-hi, els mateixos cops de colze que està donant arreu per fer-se un espai propi en el pastís global, a les institucions internacionals com l’ONU, als camps de batalla, a les guerres comercials i financeres, a la festa de la desinformació, de la manipulació de les xarxes socials, i a les clavegueres innombrables del món de les ombres.

Fins ara, tots coneixem més o menys el que està passant a la RCA, on l’any 2013 grups armats musulmans van ocupar el poder a Bangui i van ser expulsats per una intervenció militar francesa, l’operació Sangaris, mentre musulmans i cristians protagonitzaven una guerra genocida que ha deixat el país dividit, amb un milió de refugiats -sobre una població de quatre milions-, i en un estat permanent de guerra, malgrat l’elecció d’un govern i la presència de les forces internacionals.

Doncs bé, justament quan torna l’amenaça d’un nou atac a la capital per part dels grups musulmans agrupats al nord del país, els russos s’estan acabant d’instal·lar al país.

Aquesta és la cronologia de la seva arribada:

El mes d’octubre del 2017, el ministre d’Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, es reuneix a Sotxi amb el president de la RCA, Faustin Touadéra. Arran d’aquella reunió, Lavrov demana al Consell de Seguretat de l’ONU que s’aixequi l’embargament sobre venda d’armes a la RCA. Les grans potències accepten (a canvi de què? què en quin altre lloc del món?). Per Nadal aterra a Bangui el primer avió militar rus carregat d’armes. Aquells mateixos dies comencen a arribar oficials, soldats de les forces especials, però, sobretot, consellers polítics, homes de negocis i mercenaris de les empreses privades de la guerra controlades per Rússia, seguint el mateix esquema de privatització de la guerra que van implantar els nord-americans a l’Iraq.

La demostració més visible d’aquesta arribada es produeix el dia 30 de març, quan a l’estadi de Bangui, durant la celebració del segon aniversari de l’elecció del president Touadéra, tothom s’adona que la seva nova guàrdia pretoriana està formada per russos, i els antics guardaespatlles ruandesos, de les forces de l’ONU, han estat rebaixats a vigilar el pàrquing i els accessos de l’estadi.

Aviat un conseller rus s’instal·la a la presidència per dirigir assumptes de seguretat i econòmics. Aviat se signen nous contractes amb els russos per fer prospeccions mineres. Aviat se’ls veu passejant per la capital, si bé en aquesta nova edició de la guerra de sempre, freda o calenta -la que va descobrir als 74 anys Roger Waters-, els russos ja no condueixen les clàssiques carrosseries soviètiques, sinó que es mouen amb luxosos 4x4 de la casa Ford, regal dels nord-americans a l’exèrcit de la RCA en el marc de la seva pròpia ajuda bilateral. I no és una paradoxa.