El Julen és de tots

Trobo l’amic A., psicoanalista, a una hora raonable, l’hora del vermut, caminant per la plaça de l’Òpera, al centre de Madrid.

-Has llegit l’article que t’he enviat?

-He llegit el diari.

-Vaja.

-També he mirat la tele. Ara mateix, al bar, mentre prenia un cafè.

-Quina desgràcia, la tele.

-Doncs és increïble com al bar tothom seguia, en directe!, aquesta història del “ pequeño Julen ”.

Com que veig que l’amic A. desconeix absolutament de què li parlo, resumeixo la història del rescat de Julen, el desenllaç del qual segurament ja es coneixerà quan es publiqui aquest article. Tinc la sort d’haver estat xerrant amb una de les parroquianes del bar, una senyora de certa edat, que m’ha explicat tots els detalls tècnics de l’operació de rescat. Aquesta senyora, nascuda al barri, jubilada, fins ara no tenia ni idea d’enginyeria, de pous, tubs, perforacions, moviment de terres, maquinària pesant, explosions controlades, però aquests dies s’ha convertit en una veritable especialista.

-Això acabarà malament -em diu A.

-S’acabi com s’acabi és una història molt actual. Una gran passió col·lectiva per un ideal del qual desconeixem els resultats, així com els fets poc clars que l’envolten. Tragèdia, passió, heroisme, pertinença al col·lectiu. Potser tens raó: ves a saber si no s’acaba amb una gran decepció i molta ràbia. ¿Saps què deia un dels enginyers que participen en el rescat? El Julen és de tots.

-Vaja.

-I què diu aquest article que m’he de llegir?

-Parla de les creences. De com la veritat ja no és un assumpte dels fets, sinó de les creences.

-Em sembla un fet evident.

-I del fet que quan la veritat es deixa de banda en un debat, comença, sense remei, una gran crisi social i política. És la trista història de la humanitat.

-També és molt evident: és el que està passant.

-Tornen els híbrids, les aigües turbulentes.

-Tornen amb els vots dels electors.

-Quina desgràcia: un multimilionari que ha estat elegit pels pobres, un brasiler d’extrema dreta a qui voten bona part de l’electorat jueu i també les dones a les quals insulta. Vox que anuncia la reconquesta...

-Em va semblar colossal la imatge de la senyora de l’Aznar, l’Ana Botella, aplaudint emocionada al congrés del PP, redimida, ascendida als altars d’una nova vella època recuperada; ella que va cometre la indecència de vendre uns pisos socials a uns fons voltors, amb els propietaris a dins.

-Ai.

-¿Ens agraden els dictadors, els salvapàtries?

-Llegeix l’article que t’he enviat!

-Fes-me’n un resum.

-Doncs et diré que, si t’hi fixes, tots aquests nous polítics tenen un punt en comú: el poder econòmic està estable. En plena forma. Intocable. Les multinacionals s’escapen de les lleis dels estats. La cultura del treball de les noves empreses fa de l’empleat una no persona, un consumidor, les masses deixen de ser ciutadans.

L’amic A. parla ara dels taxistes, dels armilles grogues, de les protestes socials, del malestar que s’expressa sense un rumb precís, de l’esquerra que s’autoimmola i es divideix.

-¿Saps -pregunta- com era el titular de Le Monde sobre els armilles grogues? “El món polític astorat davant d’una crisi sense precedents”.

-¿L’article que he de llegir és de Le Monde?

-És de la Marie Hélène Brousse, a la revista Lacan Quotidien.

-I quina és l’explicació sobre la “crisi sense precedents”?

L’amic agafa el telèfon. Baixa l’article. Llegeix a la pantalla: “L’home d’esquerres, havent-se reconciliat amb el consum, serà enterrat sota la pluja d’objectes de la producció de masses”.

-¿I els ideals?

Segueix llegint: “Aquesta crisi posa al centre de la política els objectes. No els ideals, ni les negociacions, ni les converses”.

-Vaja.

-Et ve de gust una canya?

-Fet.