Kosovo, la rentadora i el sabó “estabilitat regional"

Si no hi ha cap contratemps d’última hora, Ramush Haradinaj serà d’aquí poques setmanes el nou primer ministre de Kosovo, després d’un acord parlamentari que desbloqueja tres mesos de negociacions. Antic comandant de la guerrilla de l’UCK, Haradinaj ha sigut acusat en dues ocasions -l’any 2008 i l’any 2012- pel TPII (Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia) de crims de guerra i de crims en contra de la humanitat comesos durant l’any 1998, però en ambdues ocasions se l’ha considerat no culpable.

Dos factors hi han ajudat. El primer és la desaparició dels principals testimonis de càrrec de l’acusació, sigui per mort natural, mort per accident o mort per assassinat. Unes desaparicions que han provocat la renúncia voluntària d’alguns testimonis encara vius -supervivents, hauríem d’anomenar-los- a continuar amb les acusacions que havien fet durant les seves primeres declaracions a la fiscalia, però que finalment van preferir modificar. O esborrar.

El segon factor de la resistència i consagració de Haradinaj té a veure amb la política, i es pot resumir en el que en llenguatge diplomàtic s’anomena “estabilitat de la regió”.

Aquesta és, precisament, la frase eufemística que van pronunciar les autoritats franceses l’abril del 2017 quan Haradinaj, detingut a l’aeroport Bâle-Mulhouse obeint a una ordre de recerca internacional emesa per Sèrbia, va ser deixat en llibertat cent dies després sense executar l’extradició al país que el reclamava pels seus crims.

De fet, aquesta frase -“estabilitat de la regió”-és una cantarella antiga que acompanya la vida de Haradinaj des que va deixar l’uniforme de comandant per dedicar-se a la política. L’any 2005, anant una mica més endarrere, mentre Haradinaj esperava a ser jutjat pel TPII, aquest tribunal especial el va deixar tornar a l’activitat política sota vigilància de la MINUK -les forces internacionals a Kosovo- perquè va considerar que era la persona més adequada -la que tenia més poder real- a Kosovo per negociar amb els diferents grups -criminals, mafiosos i polítics- el futur del país i el nou estatut que finalment li donaria la independència l’any 2008.

No deixa de ser inquietant i paradoxal que el tribunal internacional que pagaven la Unió Europea i els Estats Units per condemnar els crims comesos durant les guerres de l’ex-Iugoslàvia, provar d’establir la veritat dels fets i reconèixer el dolor sofert per les víctimes estigués curtcircuitant aquest mateix tribunal i apostés per un dels principals acusats com un dels escollits per a l’únic projecte polític “d’estabilitat” que han sigut capaços de sostenir.

L’acte d’acusació contra Haradinaj i dos dels seus subordinats -Idriz Balaj i Lahi Brahimaj- en el mateix procés del TPII especifica que els crims pels quals se’ls acusa van ser comesos l’any 1989 i que s’hi inclouen violacions, tortures i assassinats, entre els quals 32 serbis i gitanos que van ser trobats morts al llac de Radonjic, en un territori que aleshores controlava l’UCK i que tenia Haradinaj com a principal comandant de la regió.

“Els homes acusats -va dir el fiscal David Re durant la lectura de les seves conclusions- van organitzar una empresa criminal, que almenys va assassinar 40 civils per la seva religió, nacionalitat o conviccions polítiques”.

Haradinaj, però, mai ha sigut acusat pels crims que també es van cometre a la regió que ell controlava l’any 1999, quan l’UCK va agafar el control de Kosovo i es van cometre múltiples assassinats de serbis, gitanos i kosovars acusats de col·laborar amb l’ocupant. També plana sobre Haradinaj l’ombra de la responsabilitat compartida en el tràfic d’òrgans humans extrets aquells dies dels presoners, que eren traslladats en una casa a Albània i finalment assassinats.

Quan es va fer la instrucció del judici sobre els fets del 1998 hi havia un total de 99 testimonis, que, com ja hem dit, a poc a poc van anar desapareixent, o van decidir modificar la seva primera declaració. El testimoni protegit Kujtim Berisha, per exemple, unes setmanes abans del procés va morir en un accident frontal a Macedònia amb un cotxe Mercedes que el va envestir. El cas de Skender Kuci, testimoni protegit per la MINUK, assassinat al mercat de Prizren, no podia ser més clar: “Aquest és el destí que espera a tots els que actuïn contra l’UCK”, va ser el missatge deixat pels seus assassins.

La filtració del sumari on hi havia els noms dels testimonis va ser clau per desfer-se’n o pressionar-los. La policia noruega, per exemple, va gravar una visita d’un conegut periodista de l’entorn de l’UCK al testimoni protegit Nazif Ramabaja, amagat a Noruega, per “recomanar-li” que no testifiqués. Segons va declarar un membre del tribunal, per a aquest viatge a Noruega es van comprar dos bitllets, el del periodista i el del ministre de cultura Astrit Haraqija, que finalment no va viatjar. El ministre és qui s’havia assabentat -gràcies a una filtració- de la llista confidencial de testimonis, entre els quals hi havia l’home que van anar a visitar a Noruega.